diumenge, 15 de novembre de 2009

La teoria del poser


És possible que fereixi alguna sensibilitat amb aquest post, així que qui avisa no és traïdor: fans de Black Lips, absteniu-vos de llegir-lo. Tot plegat ve a arrel del concert que el grup va oferir (a canvi de 20 euros d’entrada) a la Sala Apolo ahir dissabte. He de dir que no sóc fan de Black Lips, que el primer cop que els vaig veure (al Primavera Sound) ja no em van dir res (però quan dic res és res, és a dir, indiferència absoluta). Ahir sí que em van dir, i com que també vaig contrastar que la meva opinió era aïllada i radical, he decidit desvincular-la del post global sobre la tanda de concerts a l’AVV.

Black Lips és un grup que no entenc. He escoltat els seus discos vàries vegades i no em transmeten absolutament res, i no és pel seu gènere, sinó perquè penso que canten malament i que fan música mediocre. Així de simple. Però això no em molestaria sinó fos perquè ahir nit, la meva sensació de pèrdua de temps va ser totalment proporcional amb el meu cansament i el meu grau d’exigència. Jo crec que tot plegat ve al llevar-se d’hora, treballar cinc hores seguides amb el doble de clientela que l’habitual i després córrer a agafar el metro per arribar a veure els màxims grups possibles (entre ells, a Early Day Miners, que, al meu parer, van fer un concert infinitament millor i injustament relegat a un pla inexistent). Sembla que ahir només hi va haver Black Lips, i que abans d’ells ningú va tocar i ningú va fer res en absolut. Bé, això en el fons tant fa. Quan estàs cansat no estàs per hòsties, simplement; demanes alguna cosa prou decent que et faci veure que estar allà i no estirat al sofà o al mateix llit és l’opció encertada. Ahir ho vaig intentar per tots els mitjans: vaig integrar-me en la massa, vaig veure el concert des de la taula de so per entreveure la complexitat (inexistent) del tema, vaig pujar al pis de dalt per fer un picat de la situació i res de res. Tot va començar quan l’eu i jo, assegudes al terra del passadís lateral, vam veure entrar els quatre teenagers de rigor a demanar autògrafs al guitarrista de les dents d’or. Aquí va començar la meva Teoria del Poser (de formulació espontània) que es va fiançar al llarg de tot el concert.

És important que els grups tinguin actitud. Ahir vaig descobrir una cosa més o menys reveladora: si no entreveig una mínima substància en un grup, serà impossible que m’agradi. Això és el que vaig intentar descobrir ahir (sense sort) al llarg de tot el concert. Probablement si hagués anat borratxa m’hagués agradat més. Probablement hagués participat als pogos com la resta de fanàtiques de divuit anys i homes descamisats cridant “you’re fucking great, man! You’re my god!”. Però no va ser el cas. Black Lips em va semblar un grup buit, tant buit com un coco per dins, que quan el trenques et surt l’aigua, te la beus i després no hi queda res, i al cap d'una estona tornes a tenir set. De fet la impressió que em va donar és que suplien les seves mancances substancials i musicals amb una dosi extra d’actitud (dosi extra d’actitud=pose) i un feedback brutal; però al cap i a la fi, una substitució és una substitució i no un suplement.

Els protagonistes eren quatre: el guitarrista amb les dents d’or, el guapo de la camisa de quadres i pantalons pitillo amb pentinat d’Ian Curtis, el bateria cañero i el baixista amb bigoti hitlerià i barret de mexicà que deia “puta madrrrre, cabrrrrooón”, com si això li atorgués el nivell C de castellà (si és que existeix). Els protagonistes a l’ombra: el tècnic que li afinava les guitarres al de les dents d’or abans de cada cançó (no fos cas que ho hagués de fer el músic!) i el tècnic que es dedicava a ajustar els altaveus de tots els components, premia els pedals i recollia el trípode del micro del cantant cada cop que el guitarrista mexicà el llençava a terra a cops de peu. La música, el "Good Bad Not Evil" i l’infumable "200 Million Thousand", i algun altre tema dels anteriors.

Si no em va agradar Black Lips, a part de la seva música (a excepció dels últims tres temes, que van donar a la diana), és perquè penso que qualsevol dosi extra innecessària d’alguna cosa és un excés i és pretensiós. És una mica com el Bono dels U2: si no es sobreexposés, no me’n semblaria tant i em cauria bé. És com la Jane Austen decimonònica de l’Ico; si no fos taaaaaaaaaant servicial, taaaaaaaaaant atenta i taaaaaaaant espieta a la seva edat em semblaria tolerable. El mateix. I no parlo de les dents d’or o el barret de mexicà, que al cap i a la fi, és estètica (és a dir, és Black Lips), sinó de veure a Cole Alexander i a Jared Swilley liant-se a l’escenari (cosa que fan a un 90% dels concerts) qual Madonna-Spears, a Alexander tirant petons a l’escenari i clicant l’ullet a les fans embogides, a Swilley fent slides al terra de l’escenari de parquet com si estigués a una competició de tobogans i saltant i grindant com si anés amb skate (sense anar amb skate), escopint al públic (nota: el públic espargint-se l’escopinada pel cos) i el líder del grup tirant un rotllo de paper de wàter a mode d'estel que la gent agafava com si fos una relíquia. El Gabri em va dir que al cap i a la fi, eren una festa i no calia anar més lluny. Jo penso que sí que val la pena, l'anar més lluny, que el temps és or i els diners també. La gent feia pogos, es moria per tocar-los, saltava per damunt del públic perquè els portessin en volandes i tot té una lògica. Però després vaig pensar que si Black Lips fossin avorrits i no tinguessin feedback, el concert d’ahir l’haurien d’haver fet a l’Heliogàbal (per temes d'espai, no de qualitat) i probablement ni així l’haguessin omplert.

Hi ha, doncs, vàries raons per les quals el concert d’ahir em va semblar una estafa. I és que per molt divertits que siguin, Black Lips em semblen mediocres, canten malament i sonen malament. I no és que no sàpiga apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi. És que no sé apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi que em semblen una porqueria. I tal com la gent sortia d'allà dient "buaaah, conciertazo", jo vaig sortir dient "buaaah, quin timo!" i vull defensar el per què. Total, qui sigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra; ja sigui a ells o, en el pitjor dels casos, a mi.