Cada cop que vaig a tallar-me els cabells m'enrecordo d'aquesta foto i em pregunto qui les mana, aquestes coses. Tan fàcil que és no tallar-se'l en tot l'any i tant complicat dur-lo curt i dur-lo bé. Tant terrible com l'instant d'horror de sentir la perruquera dir-li a la companya "pásame la maquinilla". Pásame. La. Maquinilla. Qualsevol pensaria que hagués dit entre línies "serveix-li la cicuta". Total, el resultat és igual d'amarg. I proporcional si a l'arribar a casa encens la TV per primer cop en dues setmanes i sents a la noia dir "és que els cabells són un dels distintius físics de la dona". No et fot, haver-ho dit abans, que et passava la maquineta per a veure què en penses, d'això que acabes de dir. Imbècil.
4 comentaris:
Hahaha! (L)
Tu 100% (L)
això dels cabells és curiós. jo els havia dut llargs casi tota la vida i fa tres anys vaig anar-me quedant amb el tema clatell a l'aire. però fa just dos geners (brrr, hivern!) que vaig deixar que la perruquera tallés massa i després només volia plorar per recuperar-ho. aquest estiu també vaig tallar bastant i encara no hi he tornat, per si de cas, des que he après a tallar-me més o menys el serrell, que les pelus em veuen menys... ;)
i després d'aquesta parrafada, res, que a veure quan ens tornem a trobar en alguna "casualitat" barcelonina!
Oh Dios com t'entenc!!!
Publica un comentari a l'entrada