KC Accidental

Tot sovint, en situacions adrenalíniques, penso en una cançó de Broken Social Scene que es diu KC Accidental. Sense saber-ne res, havia deduït que KC era un personatge femení i que accidental era tot allò que li passa a la KC al llarg de la cançó. La gràcia de KC Accidental és la sobtada explosió del segon número deu, que es transforma en una catarsi ascendent que afluixa al minut 1:48 i torna a rebentar –per tots els costats- al minut 2:36. Sigui el que sigui el que li passa a la KC, és gros, greu i una putada; i les conseqüències de cada pas, pitjors, fins que tot plegat es laxa de cop i volta. La calma després de la tempesta, el silenci després d’un acudit dolent, l’assumpció del fet s’imposen i penses, ara, tot decaurà i en pau. Ho penses durant el gairebé minut que dura el parèntesi -oh, un purgatori, un bon final feliç-. Que és mentida, per cert. Perquè ultrapassar la onada implica enfrontar-se al tsunami musical que ve després, a la rematada/massacrada final, que és gore i obscena i fatal (i a les pel·lícules de sèrie B omplirien els personatges de ketchup i salsitxes intestinals) i apocalíptica i de la qual, òbviament, ningú se’n salva.

El cas de la KC és una mica com la paraula OK. OK vol dir Zero Killed, no d’acord; i, de fet, KC són les inicials dels components de la banda (Kevin, Charles) i Accidental el nom anterior de Broken Social Scene. Per tant, tot el que dic al paràgraf de dalt en realitat no succeeix mai. Però passa el mateix quan, encara que sàpigues que el dolent mor al final de la pel·lícula, segueixes patint incoherentment fins al final. Amb això vull dir que saber les coses o no saber-les en el fons no serveix per a res, perquè adonar-se'n del que hi ha tampoc canvia gaire les coses. Suposo que és la manca d’absolutisme d'absolutament tot el que fa que segueixi pensant que la KC és una gran desgraciada per tota la merda que li cau(rà) a sobre.