dimecres, 29 de desembre de 2010

Thanatos


Als veritables límits de la vida, la incertesa espunta amb el pes dels fets i les paraules. Els meus peus m'han portat fins aquí i cada porció del meu tegument clama tot allò que no he pogut deixar anar. El cos és un llenç. Tots els cossos són un llenç. Inclosos els desmemoriats, els temibles dessagnats i secs. Són, de fet, aquests altres cossos els que no em deixen dormir. De nit, sota la taula, la llum de l'interruptor marca un univers de possibilitats i tenebres quan és fosc. M'espanten. Sota els llençols palpo el teu cos per connectar el meu cervell a la seguretat, a la certesa terrenal. "Les ombres són ombres", em dius. "Res més". El món em decep per mediocre, però quan em parlen de túnels entenc la llum que m'expliquen. Entenc els finals i el valor del temps. I ja no em fan por les tenebres, les vostres tenebres. Suposo que és perquè encara que no en sigueu conscients, els vostres cossos parlen i clamen i criden en aquestes darreres alenades.



2 comentaris:

marina ha dit...

m'alegra saber que algú s'identifica amb el meu text perquè,de fet, és una mena de sortida d'emergència per a les meves angoixes,però crec que,en part, reprodueix un problema generacional.sigui com sigui,contenta de que t'hagi arribat :)

anna g. ha dit...

el meu cos et diu "hola" :)