dissabte, 8 de gener del 2011

The door in the floor


Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.

4 comentaris:

C. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
C. ha dit...

...i arribes a aquella edat en què penses "com pot ser que em mengés tant l'olla?". El temps ho cura tot...o ajusta els mecanismes, almenys. La pel·lícula The door in the floor, no ho sé, potser em vaig perdre el millor quan vaig anar al lavabo :)

Dua ha dit...

La pel·lícula és dolentíssima. Però el concepte "door in the floor" és el refugi ideal.

Anònim ha dit...

Menys mal, em pensava que diries "si és boníssima...".

Curiositat: les fotos de sota, estan fetes amb un filtre, photoshop...? Semblen fotogrames de pel·lícules se 8mm antigues.

Carles