The door in the floor

Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.