dimarts, 30 de novembre de 2010

Al far


Aquesta il·lusió de transcendència atorga un sentit a tot que no podem explicar. En el fons aquest tot és tan petit, tan minúscul, que rellisca pels palmells de les mans; les sabates ens queden grans i les camises folgades, i el tallat dels llavis i les pells dels dits informen al món que ningú mira prou de prop. Els rastres xiuxiuegen que la pluja és seca i transitòria; marquen puntualment la diferència l’oxitocina i la vasopressina. No hi ha notícies del front. Algú m’explica, de casualitat, que amor i odi són intercanviables perquè es controlen des de les mateixes àrees del cervell. El mateix amb la motivació i la recompensa; amb tot allò que són paraules majors que, irònicament, no acaben dient-se mai. Mal negoci si la paciència no és un punt fort.

dilluns, 22 de novembre de 2010

A manatee?


A mesura que passa el temps la obstinació desapareix per transformar-se en coneixement resignat. Desapareixen els moments egocèntrics, desapareixen les lluites de galls, desapareixen els esmorzars compartits, apareixen la mandra i la certesa, el sentit comú i els centímetres d’oblit i distància precisos. Cantat de tan evident, ho deixo anar amb més ràbia que pena. Comença el descens de Melancholy Hill i el compte enrere per les maletes, les paraules planes i les relacions simples. Tu seràs greu, jo breu. I tot en ordre.


dimecres, 17 de novembre de 2010

#1



Johan: We're emotional illiterates. We've been taught about anatomy and farming methods in Africa. We've learned mathematical formulas by heart. But we haven't been taught a thing about our souls. We're tremendously ignorant about what makes people tick.


dilluns, 15 de novembre de 2010

Sunshine holster


Cada cop que et veig penso que t’han embolicat amb un film transparent. Podria recórrer el món per buscar aquell qui t’ha fet menys ésser humà, menys tu, amb la sang calenta per disparar a sang freda. Podríem dir que estic preparada per la pitjor de les massacres, la pitjor de les guerres, la més cruel de les matances per tal de no veure com ja ets incapaç de trobar les meves coordenades. Tan de bo capturés aquell qui t’ha robat el nord que crec que ja no trobes. És quan veig que t’estic perdent que veig el temps com el més despietat dels botxins. El nostre microcosmos s’enfonsa i, amb ell, tot el que ha creat el meu, perquè has estat sempre el meu espectral G2. I et veig, en el teu món de plàstic d’on intento arrencar la teva escorça arrelada; a la teva bola de neu, de boira i ceguesa, on et veig moure fitxa sense permetre’m jugar amb tu. I tu a mi ja no em veus. I saber que no puc tornar-te fa que t’enyori cada cop més. Cada cop més.

dimecres, 10 de novembre de 2010

l'iglú



Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Com fer-se un cos sense òrgans





- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -





"Jo que no sóc ni he estat mai així de deplorable, veig en tu aquestes coses que detesto de la gent."
Cus-me la boca, si us plau.

dijous, 4 de novembre de 2010

Rast


En aquell últim albirament, deia la mare de Dedalus entre xiuxiuejos que en soledat un podia arribar a conèixer què volia dir estimar algú. Per aleshores, Dedalus embolicava raons i epifanies en caixes físiques i mentals i, sense escoltar-la, celebrava el seu propi ego alliberat de tot allò que ell creia que l’estava constrenyent. Irònicament, Dedalus no entenia que començar no vol dir deixar res enrere, que el passat no pot tornar perquè forma part d’un mateix. En detriment de la seva eclosió, ignorava que no estava preparat per escapar-se d’allò que l’havia convertit en el que era. En aquesta pretensió d’objectivitat, dins aquest sistema hermètic que era sí mateix, Dedalus sostenia contra el món (contra ningú) la seva posició a l’espai i al temps com legítima i absolutament veritable, aïllat de qualsevol perspectiva aliena; la gravetat era quan Dedalus deia que era gravetat, l’acceleració era quan Dedalus deia que era acceleració, i tot era real, tot era veritable, tot era seu. I en aquest desequilibri sostingut per les paraules, la seva mare observava l’absurda càrrega racional que el constrenyia més que no pas tot el que l’empenyia al rebuig, tot fent un sondeig de les profunditats inexplorades de les ciutats dels simples. Filava que, temps enllà, Dedalus diria allò de “no intento entendre, i ja no intentaré entendre res mai més” i confessaria que tot rau en la por que li feien les grans paraules que ens fan tan infeliços.