Aquest país –si és que se li pot dir país- s’enfonsa. S’enfonsa si no és que ja és a dos metres sota terra. És intolerable i insostenible. Els joves som uns empestats, som la cua del gos i l’estigmatisme de la societat. Avui hi estava pensant i no puc contenir-me. Viure a Espanya i, per extensió, a Catalunya, és sinònim de viure a Àfrica pensant-nos que tenim parentesc amb la societat finlandesa. Creiem que per ser a Europa tindrem un futur digne i anem votant estatuts i constitucions pensant-nos que això possiblement canviï alguna cosa. M’agradaria veure la cara de segons quins polítics o segons quins caps de feina quan ens contracten, la seva cara de “pobres il·lusos, que firmen pensant que això els servirà d’alguna cosa”. Firmem contractes de merda, a empreses de merda, cobrem sis-cents euros (o menys) fastigosos al mes a canvi de 25 hores i hipotecar la llibertat, el temps i les ganes; sempre amb contractes temporals, sempre pensant en si et renovaran o no, sempre amb la por al cos fins que el dia assenyalat arriba i et diuen “no et quedes”. O el dia que menys t’esperes també t’ho diuen.
A vegades quan penso en el futur que ens espera aquí ho veig molt negre. El que hauríem de fer tots és fotre’ns a estudiar idiomes i organitzar un èxode massiu que faci trontollar els fonaments socials. Que reconstrueixin aquesta societat els que l’han tirada a terra, i no nosaltres. Pensar en tenir fills és com condemnar-los a que es trobin amb els errors i les promeses i les grans cagades de la generació dels seus pares. No és normal que les empreses contractin a becaris i no a llicenciats perquè els surti rendible. Els becaris (o els que accepten a treballar amb sou de becari, que és gairebé tothom) treballen a canvi d’un no-sou o de dos-cents euros a canvi de jornades que no s'allunyen tant de les completes. El que és còmic avui en dia és que si ets mileurista la gent pensi que tens sort. Què vol dir que tens sort?! Quina mena de sort és treballar de vuit del matí a sis de la tarda a canvi de mil euros? Com podem resignar-nos a pensar que és acceptable? Tant malament està la situació? Com podem arribar a pensar que vint-i-cinc hores setmanals de feina a canvi de 600 euros és un sou "decent"? I ser llicenciat, què vol dir ser llicenciat avui en dia? Quina garantia és, tenir una carrera? I si no treballes, com et pagues el màster que Bolonya –aquella gran meravella de reforma- pràcticament t’obliga a fer si pretens treballar d’alguna cosa més que de cambrer a jornada parcial (i això, si ho pots combinar, és clar)? Acreditant-te fins les celles?
El pitjor de tot no són els diners, sinó el fet que acceptem aquest menyspreu com habitual i acabem menyspreant-nos a nosaltres mateixos pensant en els mateixos termes. I acceptant-ho. Tothom sap com està la situació i no queda més remei que resignar-nos. Et manifestes i et bastonegen a canvi, com si haguessis d’estar content amb la situació, amb la corrupció i amb les circumstàncies. Acceptes i et resignes que et despatxin amb excuses i d’un dia per l’altre, sí. El dia abans que se t’acaba el contracte, quan dones per suposat que et quedaràs perquè no t’han dit res, et crida el monstre i et diu de les pitjors maneres que no ets rendible per l’empresa i que demà no cal que tornis. I pobre de tu que contestis o et caurà un pal més gros. O bé reps un mail -un mail, senyors!- on et diuen que no ets imprescindible i que ja has fet prou feina per l’empresa. O et passes una setmana sentint al teu voltant els rumors que es carregaran a un terç de la plantilla i tothom es mira esgarrifat desitjant que no sigui a ells als que els convidin a marxar. O un company espavilat de la feina et pregunta com ho portes, això que et facin fora. I tu encara no tens ni punyetera idea que et fan fora.
I davant d’aquests casos –un dels quals és el meu- em pregunto què cony hi pinto aquí, estudiant una carrera, pensant en el màster que hauré de fer després si vull fer alguna cosa a la vida, sense feina, sense diners, veient com els meus amics, llicenciats o no, es queden sense feina, sense diners; i ho veig magre. Perquè avui ser llicenciat no vol dir res. Perquè els mitjans de comunicació, que són els que denuncien els casos dels becaris, són els primers que els contracten a canvi de “formació”. A canvi d’un treball de negre. Perquè tenir una carrera avui en dia no és sinònim de res. Tenir estudis no és sinònim de res. Perquè no hi ha feina, i no hi ha diners. I si no hi ha diners estem condemnats a viure a casa els pares fins els quaranta. Perquè si no tens experiència, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha experiència. I al cap i a la fi, descobreixes que el país es mou per allò que ens falta. I acabem acceptant cementiris nuclears perquè ho veiem com una possibilitat. Fantàstic.
Quan penso en tot plegat només penso en les ganes de plorar que m’inspira el que hi ha. De veure com això s’enfonsa, o ja és a dos metres sota terra, i nosaltres hem de pujar a la superfície per respirar i tornar a enfonsar-nos en la merda perquè no tenim cap altre remei. I ho fem amb resignació. Això és vergonyós, ser jove aquí i avui és una lacra, i jo ja en tinc prou. Avui he tingut clar que Barcelona ni és la millor ciutat del món, ni la millor botiga del món, ni s’aguanta per enlloc. Pagar 500 euros al mes per un pis de 30 metres quadrats no em sembla cosmopolita, ho sento. Entre d'altres coses. No sé qui és el responsable de fer que aquesta societat sigui possible, però no em queda més que agrair-li, agrair-li que ens ensenyi que l'emigració és la viagra de la prosperitat. Em fa gràcia perquè ens veig d’aquí a cent anys a Finlàndia, intentant envair el pol nord perquè tot Europa estarà concentrada en el mateix punt, com aranyes que intenten escapar-se de la nata. Fugint de les flames que ens cremen els peus.
I entens a Sartre com ho feies en l'adolescència, i penses què cony ha fet que puguis haver tornat a aquest punt existencial, que puguis viure la Nàusea un altre cop i pensar que té raó. I és ridícul. Que la guerra ha estat una altra, però ha estat; i ara ens toca pair-ne la conseqüència. I, com si això no fos prou, sospirar-la.
A vegades quan penso en el futur que ens espera aquí ho veig molt negre. El que hauríem de fer tots és fotre’ns a estudiar idiomes i organitzar un èxode massiu que faci trontollar els fonaments socials. Que reconstrueixin aquesta societat els que l’han tirada a terra, i no nosaltres. Pensar en tenir fills és com condemnar-los a que es trobin amb els errors i les promeses i les grans cagades de la generació dels seus pares. No és normal que les empreses contractin a becaris i no a llicenciats perquè els surti rendible. Els becaris (o els que accepten a treballar amb sou de becari, que és gairebé tothom) treballen a canvi d’un no-sou o de dos-cents euros a canvi de jornades que no s'allunyen tant de les completes. El que és còmic avui en dia és que si ets mileurista la gent pensi que tens sort. Què vol dir que tens sort?! Quina mena de sort és treballar de vuit del matí a sis de la tarda a canvi de mil euros? Com podem resignar-nos a pensar que és acceptable? Tant malament està la situació? Com podem arribar a pensar que vint-i-cinc hores setmanals de feina a canvi de 600 euros és un sou "decent"? I ser llicenciat, què vol dir ser llicenciat avui en dia? Quina garantia és, tenir una carrera? I si no treballes, com et pagues el màster que Bolonya –aquella gran meravella de reforma- pràcticament t’obliga a fer si pretens treballar d’alguna cosa més que de cambrer a jornada parcial (i això, si ho pots combinar, és clar)? Acreditant-te fins les celles?
El pitjor de tot no són els diners, sinó el fet que acceptem aquest menyspreu com habitual i acabem menyspreant-nos a nosaltres mateixos pensant en els mateixos termes. I acceptant-ho. Tothom sap com està la situació i no queda més remei que resignar-nos. Et manifestes i et bastonegen a canvi, com si haguessis d’estar content amb la situació, amb la corrupció i amb les circumstàncies. Acceptes i et resignes que et despatxin amb excuses i d’un dia per l’altre, sí. El dia abans que se t’acaba el contracte, quan dones per suposat que et quedaràs perquè no t’han dit res, et crida el monstre i et diu de les pitjors maneres que no ets rendible per l’empresa i que demà no cal que tornis. I pobre de tu que contestis o et caurà un pal més gros. O bé reps un mail -un mail, senyors!- on et diuen que no ets imprescindible i que ja has fet prou feina per l’empresa. O et passes una setmana sentint al teu voltant els rumors que es carregaran a un terç de la plantilla i tothom es mira esgarrifat desitjant que no sigui a ells als que els convidin a marxar. O un company espavilat de la feina et pregunta com ho portes, això que et facin fora. I tu encara no tens ni punyetera idea que et fan fora.
I davant d’aquests casos –un dels quals és el meu- em pregunto què cony hi pinto aquí, estudiant una carrera, pensant en el màster que hauré de fer després si vull fer alguna cosa a la vida, sense feina, sense diners, veient com els meus amics, llicenciats o no, es queden sense feina, sense diners; i ho veig magre. Perquè avui ser llicenciat no vol dir res. Perquè els mitjans de comunicació, que són els que denuncien els casos dels becaris, són els primers que els contracten a canvi de “formació”. A canvi d’un treball de negre. Perquè tenir una carrera avui en dia no és sinònim de res. Tenir estudis no és sinònim de res. Perquè no hi ha feina, i no hi ha diners. I si no hi ha diners estem condemnats a viure a casa els pares fins els quaranta. Perquè si no tens experiència, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha experiència. I al cap i a la fi, descobreixes que el país es mou per allò que ens falta. I acabem acceptant cementiris nuclears perquè ho veiem com una possibilitat. Fantàstic.
Quan penso en tot plegat només penso en les ganes de plorar que m’inspira el que hi ha. De veure com això s’enfonsa, o ja és a dos metres sota terra, i nosaltres hem de pujar a la superfície per respirar i tornar a enfonsar-nos en la merda perquè no tenim cap altre remei. I ho fem amb resignació. Això és vergonyós, ser jove aquí i avui és una lacra, i jo ja en tinc prou. Avui he tingut clar que Barcelona ni és la millor ciutat del món, ni la millor botiga del món, ni s’aguanta per enlloc. Pagar 500 euros al mes per un pis de 30 metres quadrats no em sembla cosmopolita, ho sento. Entre d'altres coses. No sé qui és el responsable de fer que aquesta societat sigui possible, però no em queda més que agrair-li, agrair-li que ens ensenyi que l'emigració és la viagra de la prosperitat. Em fa gràcia perquè ens veig d’aquí a cent anys a Finlàndia, intentant envair el pol nord perquè tot Europa estarà concentrada en el mateix punt, com aranyes que intenten escapar-se de la nata. Fugint de les flames que ens cremen els peus.
I entens a Sartre com ho feies en l'adolescència, i penses què cony ha fet que puguis haver tornat a aquest punt existencial, que puguis viure la Nàusea un altre cop i pensar que té raó. I és ridícul. Que la guerra ha estat una altra, però ha estat; i ara ens toca pair-ne la conseqüència. I, com si això no fos prou, sospirar-la.
