dijous, 29 d’octubre de 2009

vint-i-nou d'octubre



I així comença, a colps, amb una progressió que és suau i lenta, com gairebé tot el que es succeeix. Els dies desafortunats s’han de prendre com a dies desafortunats i un cop après que hi ha de tot a tot arreu, visites agradables casuals, comentaris estúpids, etiquetes inherents i ignorància aguda d’aquella que fa mal al veure-la passar, tot és més senzill; i tot és més complicat. Perquè un cop après que hi ha de tot a tot arreu et planteges per què hi ha de tot a tot arreu i qui ho ha manat que així sigui. Per què les visites agradables casuals no són cada dia, per què t’has d’empassar els comentaris estúpids, per què no pots desenganxar-te de les etiquetes que pesen com lloses i per què per un sol cop que li ho demanes, la ignorància no et fa cas. Ei, sóc aquí però tu no em veus. El món està regit per escales i pantalons, no per sabates planes i una boca que parla quan no sap que no li toca, però que almenys no borda quan respon a les preguntes.


dimecres, 28 d’octubre de 2009

piles




Si el tclat funcinés, probalemen 'aquí e sortriaun text, però t la sv gràia el creur'l especil disfrssant-lo de msstge intecional pseudoprfund.

o si més no la gràc la tindria snse haver-o dit



Dreamt for light years in the belly of a mountain




dissabte, 24 d’octubre de 2009

21:49 pm





dijous, 22 d’octubre de 2009

Daniel Johnston






























Avui els seus dibuixos m'han vingut a la memòria i n'he fet una petita recopilació. Death Cab For Cutie ja no és el que era, però la seva versió de Dream Scream segueix sent impagable, i més per un dia gris i estrany com el d'avui.





You were the girl who seemed to own the world, everything was about you

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Anatomia del gilipolles



Seré franca: hi ha massa coses que em molesten a la vida. La cosa seria molt més fàcil si el meu sentit de la justícia no fos tant accentuat i no em fes saltar a la mínima. De fet penso que el que estaria bé és poder encaixar un revés amb integritat i evitar respondre a mode d'animal ferit. Com diuen alguns, la ignorància és la felicitat. La ignorància pot ser no saber o saber i no fer-ne cas. Però com que, per molt que ho intenti, jo no puc formar part d'aquest últim i savi col·lectiu, m'he menjat tant les paraules com la condició dels que es dediquen a estabornir al personal per esport.

Des de fa una temporada que m'he anat trobant un tipus d'ésser que (tot i ser éssers separats en realitat), es mou per un mateix patró i es pot englobar en una espècie única. Aquest ésser és el gilipolles per excel·lència, el que si critica, critica per hobby sense cap mena de constructivitat i basa les seves opinions en nimietats no contrastades a falta d'arguments majors. Un dels pares de tots ells és, per exemple, el Sostres, però la llista no acaba aquí, més aviat hi comença. El gilipolles cibernètic per excel·lència és aquell que comenta desafortunadament al que tu escrius i no revela la seva identitat, per exemple. El que ataca la forma perquè va faltat de contingut. El sofista que rebat perquè s'avorreix entorpint una discussió que sense ell seria més productiva. El que insulta des de l'anonimat. El que mensyprea sense demostrar que ho podria haver fet millor. En fi, tot allò que s'escapa dels paràmetres de la constructivitat i la tolerància.

La gent parla de pluralitat, comportament i respecte. De llibertat d'expressió. A vegades penso que la llibertat d'expressió és com el Déu bíblic: un concepte que a base de repetir-ho, s'ha acabat mencionant en va (i per conseqüència, banalitzant). És un dret que avui en dia es malinterpreta tant com la mateixa religió, al cap i a la fi; i en el seu nom es cometen atrocitats que transcendeixen la seva pròpia condició. Perquè sí, avui en dia podem dir el que volem com volguem. I jo ho agraeixo fins que l'adjectiu constructiu s'afegeix alegrement el prefix des- al davant. En nom de la llibertat d'expressió podem anar d'esquenes i esberlar l'esquena d'algú sense que aquest se n'adoni del que li acabem de fer. Podem llençar per la borda hores de feina per formalitats alienes. Podem venjar-nos d'aspectes que ens fan ràbia pel motiu que sigui. Podem fer mil coses, i és una sort i també una desgràcia, perquè la línia del respecte i la tolerància és tan fina com les fronteres de la llibertat d'expressió.

I és curiós, perquè la majoria de gent la pot veure, aquesta línia. La majoria, de fet, excepte l'excepció que confirma la regla: el repelente niño Vicente que dóna pel sac en nom de la banalització i que, com a Salvador (Sostres) de l'univers, arriba a la terra per castigar els idiotes que escriuen tostons o fan faltes d'ortografia a articles més o menys interessants. I és curiós perquè en el moment en què li espetes un ferit "fes-ho tu, si tant en saps" o un "d'acord, ara que ja estàs a gust, penses comentar el contingut del text algun dia?", el gilipolles cibernètic salta i diu que el món és un país lliure per dir el que vulgui i com vulgui. I s'ofèn quan tu li respons que aleshores, si per tu fos, es podria morir ara mateix davant teu que ni t'immutaries, si més no, no més que per fer un mec-mec ben sonor amb el dit índex de la mà esquerra.


divendres, 16 d’octubre de 2009

Estimat Salvador



Si fossis un cinc per cent conscient de la mania que m'inspires, et posaries a tremolar. Bé, potser no, perquè ja és ben sabut que te la rebufa, el que la gent pensi de tu, i que no sóc digna d'adreçar-me a la teva persona. I com que tu tampoc ets digne de rebre cap comentari per part meva, he preferit escriure't aquest manifest amb objectiu onanístic. Perquè sí, Salvador, escriure't a tu com tu escrius sobre mi és tot un plaer. I com que tens sentit de l'humor, perquè això esperes dels que en principi et llegim, sé que ho entendràs.

Et seré franca, Salvador. Els teus articles me la rebufen tant com els meus a tu. De fet, ja en vaig tenir prou llegint aquell pseudollibre teu que mereix ésser més descatalogat que mencionat. En realitat em fas una mica de pena, de la mateixa manera que me'n fa alguna o altra persona que conec, perquè transmets aquesta aura de persona insatisfeta que si no provoca no és feliç. I compadeixo una mica la teva malaltia, perquè l'entenc i és de diagnòstic greu. Tanmateix, penso que tens raó en part de les coses que dius, i que les dius amb gràcia. Però Salvador, fora de la part formal, no en tens ni idea. És que el teu problema és tant alarmant que em preocupa fins i tot a mi, que no tinc res a veure amb tu. Vius en una espècie de bombolla periodística que fa esglaiar. D'on treus totes les teves referències? Com pots viure tant enganyat? De debò no et deixen viure els pírcings i la roba que portem? Creus que els nostres pares van néixer amb la samarreta Imperio adherida al cos? De veritat penses que hem tornat a la prehistòria?

Estimat Salvador, si creus que amb els pírcings hem tornat als temps ancestrals de pal i pedra, és que tens una concepció del món una mica distorsionada, perquè creure que una anella és més pròpia dels muridaes que publicar un article de la baixesa del teu és una ironia hipèrbolica. I t'ho explicaré, perquè per molt tribal que sembli, és més civilitzat que les teves paraules autocomplaents. Ves per on, la regressió és paral·lela. Perquè Salvador, algú com tu que ve a veure certes botigues i treu els seus propis llibres de les prestatgeries per posar-los en llocs visibles, i censura els comentaris que li escriuen no mereix més credibilitat que un empleat deu anys més jove que ell -que amb el seu sou està pagant un pis, una carrera, les palles físicomentals o la roba del seu gos- i, segons tu, no té ni punyetera idea del que ven. Algú que a la seva edat, fill de qui és i que viu on viu faci sortir de la seva boca aquestes paraules mereix que li'n retornin sense pietat. Algú que escriu a un diari com l'Avui i publica llibres com els que publica no es pot creure digne de Nobel. Però en el fons, com diu el meu company M., no cal embardissar-se en tot plegat. No puc tenir-te ràbia perquè em fas llàstima. I em fas llàstima perquè busques el que t'escric (per sort, el favor és mutuu).

L'única cosa que lamento és que des d'ahir, la meva vida és una mica més incòmoda. No per tenir constància que la veu pública és en mans d'algú com tu, sinó perquè des que vaig llegir el que vas escriure que m'he trobat pitjor. I no va en broma. Així que gràcies, perquè a part de fer-me perdre deu minuts de la meva vida, la meva faringitis ha augmentat deu cops més, i és que les defenses aquest cop les he invertit on no tocava. Després d'aquest joc de paraules tan digne de perles literàries com les teves, no tinc més a dir-te a part que espero no veure't mai. I no pel teu bé (Déu me'n guardi), sinó pel meu. Els dos hi sortim guanyant: tu t'estalvies el meu pírcing tribal i el meu vestuari estrambòtic; jo, el vomitar-te al damunt.




dimarts, 13 d’octubre de 2009

febre

divendres, 9 d’octubre de 2009

Slight evidences








Autumn, leaves.
Edges.
Life courses.
Cleared beaches.


dimecres, 7 d’octubre de 2009

Machinarium



La història va d'un petit robot que, després d'haver estat llençat al dipòsit de ferralla als afores de la ciutat, s'afanya a tornar-hi per enfrontar-se a la Germanor de les Xapes Negres, que han segrestat la seva xicota (també una petit robot). No s'hauria de desestimar mai, el món dels videojocs. Machinarium i la seva tendríssima història (atenció als gràfics) sortirà a la venda aquesta tardor i, si el temps m'ho permet, no trigaré massa en fer-me amb una còpia.



dilluns, 5 d’octubre de 2009

cinc euros


Els 100 metres llisos en escoltes de Grandaddy m'han portat records curiosos, d'aquells que quan vénen a la memòria fan una il·lusió també curiosa. D'aquell dia a l'escola que em van fer llegir el text de Plató en veu alta i no em podia treure l'auricular de l'orella i no sentia res, d'aquell estiu al tren maresme amunt, maresme avall i suplicant a Déu sense èxit que el meu pigment mutés a xocolata amb llet. També a mans tacades de tinta que no marxa ni amb lleixiu, a hiverns freds i tristos, a dibuixos de i per tot i a tres quilos d'excusa per revista demanada fent veure que sé de què parlo. La tristesa de la(es) separació(ns). A la primera vegada que algú va dir-me que era el primer cop que sonava Grandaddy al Fantástico, que per mi era tot això altre, el retorn a les petites coses de la vida que m'han agradat i m'agraden tant. Tot allò que cinc euros poden pagar van crear ahir un estat d'ànim global.

Últimament no em canso de dir "el que passa és que...", en mil versions diferents mentre els altres fan veure que m'escolten mirant a un punt fix. Ells no troben el que busquen, jo busco excuses per parlar amb la gent que m'agrada, i a vegades les trobo i també pagaria cinc euros per això, encara que gratis és més bonic i també em fa sentir bé.


dissabte, 3 d’octubre de 2009

The Lisbon Maru


Tot plegat és una barreja entre l’estic cansada, avui no puc i un em sap greu entre dents per no semblar massa òbvia ni massa culpable. Perquè de les coses que fas a les que realment vols fer, vols dir hi ha una distància gairebé abismal, com si les mirades compassives per altres coses entenguessin tot el que et bull per dins i tu creiessis que són per la mateixa causa. El dolor de peus fa que ja no vulgui tornar a casa caminant i és de dia quan sóc a dins i és de nit quan sóc a fora, i aquest impasse que em perdo és un instant que no puc ni sé figurar-me. Lisbon Maru s'enfonsa, tot plegat m’ho inspira el que sona i el que pensava en aquell moment i la manca de potència barrejat amb els deliris de tot allò que no em permetia acceptar. No tinc temps, no tinc temps per res. Adrenalina amunt, adrenalina avall, tones de sucre i d’alguna cosa més, avui, demà, suposo. Antologies d'inèrcia per donar i vendre, sobretot vendre.

Ningú em recorda amb cabell llarg, és curiós; ni tan sols jo mateixa.