Service Bell

El cafè amb gel passat per soliaigua, melodies de joguina d'óssos formiguers que flueixen entre núvols i llum de primavera, flors que es desclouen i anticipen el que és bo d’arribar. Vist així, qualsevol temàtica és acceptable de repassar. Fins i tot la dolcesa amarga dels boulevards de París al pas lent i tranquil del turista que abans va ser vagabund i abans de vagabund va ser un flâneur. I abans, un mer observador. Al tastar el fang del macadam es veu que, en el fons, té un sabor estrany i indefinible; ara i avui traduït en autopistes que creuen milles de generacions que es perden en l’anonimat urbà. I, en totes elles, hi ha un galàctic de torn que aixeca el polze com Baudelaire l’aixecaria si fos del segle XX i hagués perdut, de nou, l’aureola.

Meditació temporal #2

Tinc una pedra a la sabata del meu dia a dia: la cursa d'obstacles que faig per anar cada dia de casa a la universitat. Esquivo enquestadors, els Hare Krishna, els dels bancs, les rumanes i els més temuts: pseudosolidaris que m'assetgen pel carrer cada cop que passo per Consell de Cent amb Rambla Catalunya, la porta de tots els Fnacs del món i pel carrer Tallers. L'últim col·lectiu prolifera com flors a la primavera i l'slalom que he de fer per esquivar-los és improductiu. Antipseudosolidaris del món, unim-vos. Destruïm la pamfletada econòmica, aniquilem l'altruisme impostat. Deixem que el lliure albir decideixi si volem salvar balenes, Àfrica o fer-nos budistes. Pseudosolidaris, sé que heu de menjar, però mentre no sigui Malcolm X qui em vingui a fer el discurs, no m'afiliaré a cap lloc on hagi de firmar i, com qui no vol la cosa, deixar el meu compte corrent. Sou l'antítesi de la comunitat; així que us proposo redimir els vostres pecats verbals deixant-me en pau.

Gràcies per la comprensió.

Llibres llibres llibres

Crec que després del volum I i el volum II de les recomanacions literàries per A Viva Veu, passaré una bona temporada sense escriure res sobre llibres. Si aneu faltats d'idees potser trobeu una mica inspiració; us deixo els links aquí dalt.

Bona diada a tots!

Heart and lungs

El procés de parla és senzill. El flux d’aire inicia el procés de parla des dels pulmons, des d’on s’expulsa (i surt a través de la boca). Després hi ha la fase de fonació a través de la laringe, que protegeix les cordes vocals i pren una funció essencial en la producció de paraules. Quan les cordes vocals vibren, la velocitat de vibració varia. Aquesta velocitat, que s’anomena freqüència, és controlada per una sèrie de factors. Com més ràpida és la vibració, per exemple, més alta és la pressió de l’aire dels pulmons. El poder transmès al llarg d’una ona de so és la intensitat i es mesura en decibels. L’amplitud de la vibració en determina la sonoritat. L’última fase del procés és l’articulació, on incideixen les cavitats supraglotals: la faringe, la cavitat nasal i la cavitat oral. A la cavitat oral hi intervenen el paladar, l’úvula, el cantell alveolar, els llavis, les dents i la llengua. En funció de les parts de la llengua que s’utilitzin es produirà un so o un altre, de la mateixa manera que el moviment dels llavis també ho determinarà.

Per una banda, és irònic pensar que un procés tan complex pot arribar a donar com a resultat segons quines atrocitats verbals. La facultat de parlar, quin gran do. No obstant, també hi ha un procés de parla inhabitual que consisteix en l’ingrés d’aire als pulmons. Normalment ocorre en casos aïllats, quan ofeguem un crit o expressem dolor, per exemple. Vaja, l’acte de callar, de reprimir i de menjar-se –literalment– les paraules. L' it's all heart and lungs, que diuen els Beach House.

Grand Salvo

Taló punta taló punta. Un ball a l’antiga i un joc de mirades, per aquí, per allà i l’imperceptible per l’univers comú, banal. El vals de l’adéu, el nus de la panxa de pre-viatge, tot allò que no vaig dir, tot allò que no vaig fer, el disc perdut que ara he recordat, la memòria persistent d’aquell que ja no existeix, la carta que mai arriba, l’espera de l’autobús, els dies de pluja, l'estiu en l'hivern, l'hivern de l'estiu, les llàgrimes contingudes, tornar a casa, les punxades al cos, l’insomni productiu, el sucre dels llavis, l’espuma del cafè. L’escac i mat, l’agulla al pallar, l'agulla al dit, la poesia interna, l’anticipació de la tempesta, les conseqüències del tsunami, sorra freda- el xiulet- el tic tac tic tac, el gel que es desfà, la cigarreta mal apagada, els dits de pianista, els diumenges al matí. El somni vital, les barbes blanques, la corda fluixa, una fotografia vella, el groc dels llibres antics, el pla detall, l'univers comprimit en un punt. L'epicentre. I la retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva.

Tot això és Grand Salvo.

Shaking hell

Come closer and I'll tell you
come closer and I'll tell you
come closer and I'll take off your dress

I'll take off your dress
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh

Deserter's Songs

You were a walking civil war. Holes, dug by little moles, angry jealous spies. If the armies of her soul, take you by surprise and flee leaving you again endlessly. "I'm alive", she cried, "but I don't know what it means". There's a river running dry because of you and me. And of all the happy ends I wouldn't wish this on a friend. Slidin' away in washed out delta sun. Into a dream, i took a turn, and promised to return.

Vaja, que cada cop que recupero el Deserter's Songs de Mercury Rev penso que és un dels discs més ben parits de la dècada passada. Ningú pot culpar-los per la Times New Roman i aquesta terrible portada tenint un ús del theremin, un Opus 40 i una Goddess On a Hiway que, de tant immensos, rebenten el seu més que evident mal gust gràfic.

Dream Scream

Actes fallits enmig d’una massa incompresa i incomprensible, topades imprevistes i els paquistanesos amb les gomes blaves ben amunt ben amunt ben amunt, il·lusions d’infinit que fan de les galtes torrents d’aigua i de patetisme, els peus errants per carrers absurds, el xiulet del mag que no treu el conill del barret sinó a una Pandora lletja i podrida, que et fa creure que la ciutat té ànima i que ets tu la que vagues en pena pel cau de formigues que qualsevol dit pot tapar. L’horror al buit en el que et veus immersa és el teu hàbitat natural i la gent comenta; mira que no saber-ho, pobra princesa bonica, petita, de sabates boniques, que no ets tant el que sembles, pobre projecte de dona, nina dels ulls gegants que miren i no veuen, delicat mecanisme atrofiat, porcellana barata, joguina trencada i inservible. Que n’és d’il·lús pensar que algú et cobrirà la ciutat de diamants, tonteta nena petita, cervell esquifit, amb aquests ulls gegants i tristos, penjoll de plata oxidat, llàgrimes de tempesta de pot. Que no interesses al món, bonica molsa de ferrocarril, floreta d’humitat i asfalt. No interesses al món.

Nuestro cuerpo reclama sol.
Hay formas que arrojan sombras.

Le Corbusier, Puerta de Hielo (L'esprit nouveau. 1920-1925)

El desert

Certament, el moment més pròxim a un apocalipsi urbà és quan es juga un Barça-Madrid. Si mai voleu experimentar la sensació McCarthy o la revelació de Joan, sortiu al carrer entre la primera i la segona part.

Rosa estrident

Quan et truco per telèfon vull que m’agafis el telèfon, que sinó vindré on tu ets (perquè sé on ets). Perquè tu no pots estar amb ningú més, perquè estem fets l’un per l’altre d’aquella manera que jo sé que no ens agraden els altres. Si tu et penses que no sóc romàntica veuràs fins on sóc capaç d’arribar, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre i si no ho veus t’ho faré veure, perquè jo agafaré una corda i et lligaré a la cadira perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i et perseguiré fins que te n’adonis que els nostres camins estan lligats perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i faré fora els teus amics perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i la teva família et deixarà sol perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i aleshores, quan vegis finalment que no podem estar l’un sense l’altre, vindràs amb mi i jo vindré amb tu i no hi haurà ningú perquè tu i jo no necessitem a ningú més, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i en el fons estem sols, i saps que estem sols perquè a tu no t’estima ningú, només t’estimo jo, i jo només t’estimo a tu, només a tu, i és a mi a qui necessites, només a mi a qui necessites, i tinc el dret de tu perquè ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu per això.

Cançons recordades (Pt. 2)

Per seguir la tradició, aquí hi han alguns dels (altres) temes que també van sonar a la [2] en el nostre debut "A Viva Veu fan de punxadiscos com poden":

Sonic Youth – Reena
Atlas Sound – Walkabout
Animal Collective – My Girls
Grandaddy – Elevate Myself
Deerhunter – Operation
Girls – Lust For Life
Pavement – Cut Your Hair
Micachu and The Shapes – Golden Phone
Brazilian Girls – Good Time
Nouvelle Vague – Blister In The Sun (cover de Violent Femmes)
The Radio Dept. – Pulling Our Weight
Madcon – Beggin’
Daft Punk - Technologic
Empire Of The Sun – Walking On A Dream
Royksöpp – What else is there
Memory Cassette –Surfin’
Guided By Voices – Glad Girls
Phoenix – 1901
The xx – Crystalized
Cornershop – Brimful of Asha
Neon Indian – Should have taken acid with you
Two Door Cinema Club – Something Good Can Work
Hot Chip – Thieves In The Night
Casiotone For The Painfully Alone – White Corolla
Modest Mouse – Float On
Yo La Tengo – Sugarcube

- - - - -

The Jesus and Mary Chain – Just Like Honey


La foto és de la Blanca Viñas.

Meditació temporal

Un dia de pluja amb pedra és una repetició. Un dia de pluja i pedra que - a més a més- caigui en diumenge, és una redundància.