Why didn't you save me?

Nicolas Jaar - Why Didn't You Save Me

Das Heißt Perfektion.

There’s no use in hiding the joy from the bright of sun. I could wait for winter -but better if it never comes. We like the newness, the newness of all that has grown in our garden soaking for so long. I’m not sure where this river goes but we have no choice but to follow. If all that grows starts to fade, starts to falter, oh, let me inside. I will long to see all that waits to be known and all that will never be known.

It’s seven in the morning and I guess I’ll take care of my heart, and brain, and hair (while I wait).

Gegen den Regen

And if you ever ask yourself if.
I still do. And I will
still still still still still still still still still

Storytelling

And a new home.

http://berlinalexanderplatz.tumblr.com/

Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.

Jacint Verdaguer, "Caminant" (Al Cel, 1903)

Set anys i tantes coses i ara, per fi, és meu.

ghosts

were meant
for bleeding

Es nehmet aber
Und gibt Gedächtnis die See,
Und die Lieb' auch heftet fleißig die Augen,
Was bleibet aber, stiften die Dichter.


But the sea takes
and gives memory,
and love fixes the eye diligently
and poets establish that which endures

F. Hölderlin - "Andenken"

Sí, jo també sé quina síndrome és. Què hi ha en joc aquí, la subtil vergonya universal que acompanya la nostra pròpia indulgència, la necessitat d’explicar a algú que la manca de temprança no és, en realitat, una manca de temprança. Com per exemple: no aniré mai a fer-me un massatge pel fet de fer-me un massatge, sinó perquè l’esquena m’està matant i em força a fer-me un massatge. El que em porta a necessitar el cigarret que en el fons em ve de gust. La raó: el plaer, també subtil, que resguarda la carència. I el delicte, és clar.

I'd walk to hell and back
to see you smile
on Saturday

What if

De tot allò que em murmura
el nobody, not even the rain, has such small hands
farà que no defallim
no |enc|ara




que tot plegat ve del mateix somni.

Blessed are the average

DV8 - The Cost of Living
No words

Im Bann

Romandre o no romandre vindria a ser, en aquestes dates, una pregunta més arrelada en nosaltres que els nostres propis orígens. Arrossegada per la incertesa de la manca, manca de resposta, d’un lloc fix i un temps clar i, sobretot, de la possible incidència de la busca del rellotge, que tan indica el que és com el que no és com el que pot deixar de ser, o bé, directament, ja no indica res del que era. Tot canvia. Quan el meu cos s’havia convertit en tot el meu armament, cada dia en veia volar pels aires un fragment. És ara -després de la vetlla- quan veig que, al capdavall, en tota guerra, és el camp de batalla el que resulta més devastat. Molt més que qualsevol dels exèrcits.

El nou disc de la PJ Harvey seria l'únic que, a aquestes alçades, podria salvar aquest espai silenciós d'un desequilibri hidrològic greu.

Well then one, two, three

Al principi pensava en allò que podria anomenar-se bellesa imaginària, un procés de buit elemental en el qual només sorgien algunes coses. Després, quan hi vaig començar a treballar, va caure al munt una mena d'allau que no es corresponia amb la bellesa que m'havia proposat com a objectiu. Cap a on anar a partir d'aleshores? Les idees són una cosa, i el que passa és ben diferent. M'agradaria haver fet cas omís de la meva voluntat ascètica en alguna ocasió, perquè una cosa és el que som, i l'altra el que volem semblar.

"Ah, escolta, a veure si em pots aconsellar. Aquest rellotge m'ha fet passar una mala estona. El tic-tac m'ha tingut desvetllat. El problema és que no hi estic del tot convençut, que fos el rellotge. Vull dir que hi ha un munt de coses que fan tic-tac a la nit, no trobes? Tota una pila d'objectes que de dia diries que són normals. Però de nit agafa el que vulguis, i qualsevol pot deixar anar una mica de tic, i qualsevol pot mirar aquests objectes de dia, que són completament normals; callats com els ratolins, durant el dia... Per això, si totes les hipòtesis són iguals... aquesta qüestió que el rellotge m'ha despertat... en fi, podria resultar fàcilment que és una hipòtesi falsa."

Harold Pinter - "The Homecoming" (1964)

Shakesepare

Presentar un context plausible per ocultar-ne un altre. Podria haver donat les gràcies. Hauria d'haver dit alguna cosa. No, podria haver dit. Copio la paraula: el pou sembla profund si l'aigua és fosca. Avui pensava; fa tant de temps que escric en anglès que m'estic oblidant de subordinar. I que els epítets són, en el fons, divertits. Com avui quan, entre cafeïna sense piscina i núvols de fred i pulmó, comentàvem que sovint l'aigua és fosca perquè l'han embrutada abans. Ai, els models de joventut. En el fons cada cosa parla per sí mateixa, a la seva manera.

Intercadència

Mi diu que Do no és guapa. Al·lega, a mode d’eufemisme, que Do és massa exuberant. És cert. Do té una figura guitarrista que, en la intimitat, estira i arronsa com un acordió. Té una figura materna indubtable, molt femenina, que no encaixaria en els cànons de bellesa actuals. De tota manera, Mi comenta que Do té un atractiu curiós que va molt més enllà de la sinuositat de les carreteres corbes. El públic femení s’escandalitza a les audicions de Do perquè les seves sonates són espectaculars. Quan Do canta, tothom l’escolta. Els homes no la miren quan la veuen passar, però queden perplexos davant la seva prosòdia. S’enamoren del seu contingut fins el punt que, quan Do és al voltant, la resta de notes musicals deixen d’existir. Mi, que és molt més bonica en la superfície, també, i se’n sorprèn. L’atractiu mental de Do és tan espectacular que s’escapa de la lògica femenina. Quan Mi s’ajunta amb Re i Fa comenten que, un cop l’han escoltada, Do genera una hecatombe irracional cada cop que passa per davant d’algú. Cap d'elles s’atreveix a comentar que no és bella en presència masculina. La seva música és escandalosament bonica en comparació amb la que la resta d’escala, plegada i combinada, pot articular. Ningú no diu que Do pugui tenir el que vulgui, però tothom sap que pot. La seva gràcia és molt més completa que la de la resta. Do trenca, des que es té ús de raó, cors, ànimes, records i memòries. Els homes la recorden quan no són amb ella. Les notes s’irriten quan la senten arribar. Creuen que els homes fan l’amor amb el seu cervell –no pot ser d’una altra manera. El que no saben és que l’amor es mesura més sovint en l'àmbit del son i no pas el del sexe. És la freqüència del sexe, doncs, la que es mesura amb el sexe, i prou. Comenten que l’enginy, l'individualitat i el coneixement estan sobrevalorats i descarten que els homes no s’enamoren només dels cossos.

Esnobisme il·lustrat

Créixer vol dir alguna cosa més que complir anys. Les bromes se m’escapen tan com les cites o la poètica de carrer. Els llibres al braç, els cigarrets consumits ansiosament a les portes dels finals, les cançons desencaixades després d’un dia tranquil es succeeixen mentre els veig passar. Ara que ja no vesteixen de coll alt i mocassins he perdut el rastre calculat amb precisió matemàtica; les majúscules i les minúscules es barregen. La impostura em mareja perquè no la capto quan la campana sona. Costa distingir la mediocritat perquè és fàcil d'entendre: al cap i a la fi, el que passa és que ningú no vol dormir sol.

The door in the floor

Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.