dijous, 28 de maig de 2009

Primavera Sound


Porto dos dies dormint fatal. Diria sense dormir, però suposo que això podria considerar-se manipulació lleugera del concepte de realitat. El partit del Barça hi té alguna cosa a veure, però no del tot. És estrany, perquè les altres vegades la consciència de Primavera m'ha vingut aproximadament un mes abans del festival, i aquest any no. Aquest any m'he llevat sabent que tot just avui començava tot plegat i porto tot el dia amunt i avall amb el turbo posat sense acabar de decidir en què invertir el temps. Se m'ha caigut un dels gots a terra mentre fregava i de tant pensar què he de fer no he acabat fent res a part de posar My Bloody Valentine i Phoenix a tot volum i donar voltes sobre el meu eix per tota l'habitació. Que truquin per queixar-se les veïnes, que elles no ho entendran mai. El Primavera Sound és el meu moment de l'any, i aquest més que mai perquè faig triplete. I no ho dic pel grup que dóna nom al meu blog, que donada l'experiència de l'any passat sé de què va, ni per Deerhunter, ni per The New Year. Ni pel shoegaze, de fet. Ni per la defunció suavitzada d' Spacemen 3 en aquesta edició, ni per Aphex Twin, ni per Magnolia Electric Co., ni pels meus amics i hanarribats.



Ho dic pels frankfurts amb ceba del festival.
Més o menys.



divendres, 22 de maig de 2009

Paggg(g)ís




Vincent Moon (de La Blogotheque) ha tornat a fer de les seves i ha fet menjar-se'm les paraules del que volia dir sobre les noves pel·lícules del Festival de Cannes i les meves regressions primaverils al reprendre The Notwist. Aquest cop és Patrick Watson qui passeja pels carrers de París cantant "Man Like You", la meva preferida del nou disc. Amb això m'han vingut unes ganes terribles de comprar-me els bitllets per aquest estiu i buscar-me la vida. Tot i que, pensant-ho bé, jo no en sé, de cantar, i encara em plantejo quin rastre podria deixar a la ciutat amb el meu francès macarrònic i menys de cinc-cents euros a la butxaca. Que sense documentació no es va enlloc, m'ha dit sempre la meva mare. Això em serveix de nota mental per recordar què he de fer per aconseguir el que vull. Tant fàcil com demanar cita prèvia. Llàstima que no sàpiga cantar, que no tingui barba i compongui cançons boniques en discs quasi perfectes, perquè estic segura que si més no la part del (manlleu de) moneder hauria quedat prou saldat.



#97 Patrick Watson / Part 1 - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

dimarts, 19 de maig de 2009

Ironies de la vida




Són, per exemple, les cançons com "I see a Darkness" de Bonnie 'Prince' Billy, l'efecte de les quals és inversament proporcional al que (suposadament) pretenen transmetre. Amb això no vull desmerèixer-la, sinó totalment al contrari. Escolteu-la i sabreu de què parlo.


Si us la voleu baixar, la trobareu com a cirereta del pastís a la recopilació de Sally Can't Wait (aquí teniu el primer i el segon link), que -aviso- és susceptible d'apropar a la catatonia. Si l'escolteu també sabreu de què parlo.

diumenge, 17 de maig de 2009

Memorias del subsuelo



Quién sabe. Podría venir todo dado por el mundo al revés y las lecciones de química que nunca supe aprender. Quizá ello tenga que ver con todo ese rollo surrealista de la noche de los museos. La ciudad estallando en mil pedazos de festival y euforia y eso. Puntos a notificar, uno; en realidad la relación entre Artaud y Dostoievski no es tan absurda. Dos, David Lynch hace las fotos y el embrollo es tan caro que no puedo pagarlo. Dangerhorse, Sparklemouse o lo que sea ES la banda sonora, esa mezcla rara pero efectiva. Tres concluyente; decían por ahí que las mezclas raras en realidad siempre son efectivas. Anexo, yo ya no lo sé. Apunte personal: hay mezclas que no deberían ser nunca.


y apenas yo lo diga
como sé decirlo
inmediatamente
verán mi cuerpo actual
estallar
y recogerse
bajo diez mil aspectos notorios



Epílogo; quizá en realidad todo tiene relación con lo que no quiero ver.
Recomendación: Acompañar Insane Lullaby con la paja mental.
Fin.

dissabte, 16 de maig de 2009

Pulling Our Weight




In time we might walk the straight line




dijous, 14 de maig de 2009

Twin Falls


Quan la vaig sentir per primera vegada vaig tenir aquella sensació inexplicable. Amb algunes cançons passa, tot i que no gaire sovint. Potser sí, era ella, amb negreta, en aquell moment ho era i es mereixia tot el meu temps i els meus impasses entre universitats, cafès, feines i casa. Avui l'he tornat a recuperar després d'alguns mesos de silenci absolut i m'ha tornat la mateixa sensació. Pensaments nítids de fets que en aquests temps ja recordo de forma borrosa. I aquell núvol d'spleen que s'amaga sota el llit i últimament només surt a les nits.

La música té un potencial evocatiu immens i innegable. Per això a vegades la detesto tant.



hh mm ss


Després et trobes amb aquestes metàfores relativament absurdes de no deixar passar els trens i aquestes coses. L'únic problema real de no agafar-los és -probablement- el fet que arribis tard quan agafis el següent. Tot i que, vist així, no tenen per què esperar-te sempre als llocs on vas. Per molt que pesi. I suposo que sempre tens l'opció de girar cua i tornar-te'n cap a casa.

dissabte, 9 de maig de 2009

Manifest



Espero que tu, persona indesitjable que has fotut mà a la meva cartera, sàpigues aprofitar els seixanta euros que anaven destinats a qualsevol altra causa que no fos satisfer les teves necessitats cleptòmanes. Que sàpigues utilitzar el meu carnet de l’Apolo Live quan toqui, si és que saps què és, i que m’enviis els divuit euros que val per correu algun dia d’aquests, ja que si el fas servir, el faràs servir en nom meu. Espero que el meu DNI t’ajudi a viatjar arreu del món i que la meva targeta de dèbit et financiï a gust aquests viatges. També espero que vagis a l’Ateneu a aprendre't el Codi Penal i els deu manaments bíblics cada dia amb el meu carnet, i que utilitzis el de la universitat per aconseguir un descompte als museus que estic seguríssima que trepitjaràs. Espero que la targeta sanitària europea pugui ajudar a ingressar-te en algun hospital quan un cotxe passi per damunt del teu cos i (de forma justa) et trenqui totes les costelles. També desitjo que la de la seguretat social i la de la mútua puguin servir per pagar el tractament de les malalties venèries que espero que agafis d’aquí a la fi dels teus dies. En algun moment he pensat que podries utilitzar les consumicions de Razz i l’Apolo que no he pres i he anat acumulant durant els darrers mesos al compartiment amb cremallera de la MEVA cartera. Potser de pas agafes un coma etílic i la perds o te la roben. Així com espero que miris la meva llista somniada de llibres que ara hauré de repetir pensant (a sobre) en el fet que la teva mare et va parir del revés. Tant de bo les notes, fotografies i records en paper que hi havia anat guardant (així com totes les entrades de cine dels darrers tres anys) et serveixin per imaginar un microcosmos personal que et faci creure que en algun punt de la teva existència has tingut vida social i amics. Que la consternació que em vas causar a mi i a la persona que menys s’ho mereix del món acabi pesant-te tant que no puguis aixecar-te del terra. I sobretot espero que gaudeixis per mi i els meus tres acompanyants de l’entrada gratuïta del concert de Grand Archives d’avui, so cabrón, ja que, gràcies a tu, tant jo com ells haurem de pagar entrada.


No sé si desitjar que et moris és massa, però creu-me que ara mateix si et passés per damunt una grua no em faria la més mínima pena.

divendres, 8 de maig de 2009

Resolen Problemes









Tot i que Sedaiós no m'acaba de convèncer.

dimecres, 6 de maig de 2009

FFFFound!




Via FFFFound, el descobriment de l'ä.

Obvietats



Avui tornant a casa pensava en les coses noves que m'agraden. M'agrada que a la feina m'ofereixin berenar cada dia, els 2-6/1-1 del Barça, els plans atractius d'última hora i que em vinguin a buscar a casa amb un somriure. També he pensat en les coses que no m'agraden, com per exemple, llegir paràgrafs estúpids a segons quines webs on pseudopersones amb pseudogustos musicals escriuen amb més exclamacions que les ironies del Lenore amb els concerts de ChkChkChk.

Avui tornant a casa pensava alegrement en tot allò que em queda per dir, per fer i per aprendre. I tot just girant la moneda també he pensat que les coses i persones massa òbvies sempre m'han fet una mica de mania.

Quines ganes tinc que The Wave Pictures tornin a Barcelona, per cert.


dilluns, 4 de maig de 2009

Despertares



Éste es el post número cien y me doy un poco de miedo si cuento que hace apenas cuatro meses que este blog existe. El propósito inicial ha ido mutando porque poco a poco me he ido reconciliando con el mundo y con algunas de sus cosas hasta el punto de satisfacer medianamente mi neurosis buscasentidos por la parte práctica -que es dejar de buscar sentidos-. La parte buena de reconciliarte con algo que te ha dolido es el hecho de sentirte bien sin que te coja de la mano el sentimiento póstumo de menudaimbécilsoy. Y la parte buena de este sentirte bien es que te permite empezar de nuevo.
En todo fin hay un comienzo, y la sensación de ahora es la misma que el notar cómo las hormigas del pie que se te ha dormido desaparecen y puedes volver a andar normal.



Ahora que vendrá el Primavera Sound y que he recordado los inicios de tantas cosas me he acordado de este momento y este lugar repetido dos veces en dos lugares el mismo año, y sentido de dos formas distintas. Explosions In The Sky tocaban First Breath After Coma y la enajenación era un sentimiento tan progresivo como globalizado. Lo que hay aquí son las pequeñas cosas que los géneros y las etiquetas nunca podrán definir.


54°48′57″S 68°19′04″O. Decían que eran las coordenadas del fin del mundo o el principio de todo, y yo sólo sé que es el lugar donde algún día me gustaría dejarme caer.

dissabte, 2 de maig de 2009

Microcastle




Qui digui que no li agraden les sorpreses, menteix. Jo ja el tinc i no hi ha cosa que em faci més feliç, i ho admeto, tinc una fixació amb Deerhunter. A part que acabo de descobrir que el segon es diu Weird Era Continued. Tant de temps pensant què voldria dir el Cont., en fi, potser no anaven tant errats. Però la meva Agoraphobia va més relacionada amb els ponts, el centre de la ciutat els caps de setmana i els guiris amb xancletes i mitjons que cap altra cosa.