diumenge, 28 de juny de 2009

Però



dissabte, 27 de juny de 2009

Blow


Aquesta nit he presenciat una escena bastant tendra que tanmateix podria avergonyir-me per la meva condició de voyeur.

Deurien ser vora les dues de la matinada quan m'he trobat a mi mateixa llegint per quarta vegada la mateixa línia d'un dels dos-cents llibres que m'entren a l'examen de dilluns. He tancat el llibre i he sortit al balcó per escoltar alguna cançó que durés els set o vuit minuts que acostumen a trigar en consumir-se els meus pitis desesperats de matinada pre-examinal.

Deuria anar per la segona tornada de la cançó quan s'ha encès el llum de la casa del davant. Fa un parell d'anys estava en venda, així que crec que fa relativament poc que s'hi han mudat. De sobte he vist un nen amb un peto de pijama embolcallat amb una manta de dibuixos. Ha deambulat per la sala un minut i s'ha estirat al sofà perpendicular a la finestra del meu balcó. Suposo que no s'ha sentit còmode, perquè s'ha tornat a llevar, ha agafat una tumbona i ha sortit al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he dit hola amb la mà, s'ha estirat a la tumbona, s'ha tapat amb la manta de dibuixos i s'ha quedat adormit.

La cançó ha donat pas a una altra quan tot just ha sortit la mare del nen al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà, ha collit en braços el nen com qui agafa una dent de lleó que vol bufar i se l'ha endut cap a dins. Després ha tornat a sortir al balcó, ha collit la tumbona, m'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà i ha tornat a entrar. El Patrick Watson ha xiuxiuejat en aquell moment que si poso un ocell gran en una gàbia petita em cantarà una cançó. La pua és que em penso que avui l'ocell sóc jo i les gàbies se'm dónen fatal. Potser sense saber-ho, en algun moment, he volgut ser una cançó, sortir a dormir al balcó i que em vinguin a buscar sense assabentar-me'n. I és que ser nen a l'estiu és una cosa que molava bastant (sempre i quan no t'apuntessin al Campus Olímpia).





La foto és de Berlín i l'ha feta la Joana.


Vint-i-cinc de juny



Al cap i a la fi, tots acabem escombrant cap a casa i les misèries alienes són més un motiu de recreació que no pas un estímul humanitari. Ens en guardem prou, de fer existents les nostres. Aleshores entre copa i copa, cervesa i cervesa i cafè i cafè parles de quina pena el pobre Michael Jackson, però jo ja ho podia preveure, s’ha d’estar ben malalt per abocar teu propi fill pel balcó de l’Adlon d’aquella manera. Sí, sí, a més corren rumors que el fill no era seu, t’ho imagines? Aleshores la ment cinèfila parla de la Farrah Fawcett i els dotze milions de pòsters que va vendre de la seva fotografia en banyador, pobra, era prou jove encara, tinc ganes de veure el documental que va gravar amb el seu marit; ui, jo no, ja corren prou desgràcies al món. Em passes el cendrer? Mentre, l’Sky Saxon és eclipsat per la desgràcia aliena i no obtindrà mai el reconeixement que es mereixia, afegeix l’aportador megalòman de la plantilla conversacional. Es veu que el del jurat de Supermodelo aquell també va tirar-se pel balcó, afegeix ella amb un fil de veu. No em mireu així, als migdies m’avorreixo molt. I no sé què passa amb el vint-i-cinc de juny, però casi que és un dia a proscriure.

Mentre la Tanda 1 decideix que a partir d’ara no hi haurà vint-i-cinc de juny, en una taula propera la Tanda 2 parla d’implantar la fila tretze als avions. Podríem batejar-los amb els noms de la setmana. Jo m’asseuria al seient dimarts tretze, us ho prometo. Ens passem el dia sortejant l’atzar i creient en l’irracional. Que no ho menyspreo, eh; simplement dic que més valdria que expulséssim les culpes cada cop que internament admetem un acte o pensament il•lícit. No crec que girar aquest piti cada cop que comencis un paquet de tabac canviï la teva trajectòria vital. Ni crec que a tu el veure un gat negre t’hagi portat a trencar-te cama. I tu des que se’t va caure aquell mirall que no pares de lamentar-te pel tema. Sou vosaltres i són les conseqüències de les vostres accions que us han portat on esteu ara, per molt que us pesi, si és que us pesa. Tampoc és per tant, us penseu que les vostres vides són una pel•lícula.

La Tanda 1 mira la Tanda 2, abandonen la seva conversa sensacionalista i n’enceten una altra. El que li passa a aquell és que no té res on aferrar-se, diu el megalòman. No ho sé, jo no hi acabo de creure (en aquestes coses), però tampoc em fa gràcia del tot, respon la que s’avorreix als migdies. Però té raó amb l’últim que ha dit. El que passa avui en dia és que la gent no sap on va ni què fer; afegeix el cinèfil, som uns pel·liculers i això ens agrada. Pensem en l’inabastable, volem l’inacceptable. Però ja està bé, hem acabat invertint els papers. Volíem reflectir la realitat al cinema i hem acabat intentant reflectir el cinema en la realitat. Tu encara, que tens el documental de la Fawcett per plorar a gust, ha acabat afegint el de Jackson. Toquem fusta per no acabar així i prou. Salut.

Ningú és perfecte, noqueja el de la Tanda 2 quan sent l’última frase de la Tanda 1. No és el món el que va fatal, som nosaltres els que estem així. Al cap i a la fi, som tots iguals. Tu estires, ell arronsa. Ell arronsa, tu estires. I quan per fi ell ho deixa anar, perquè tu t’ho has buscat, aleshores sí, ho sents, sents que et falta l’alè.

I et lamentes de la teva mala sort, com no.

dijous, 25 de juny de 2009

Fnac recomienda



diumenge, 21 de juny de 2009

No Ficció


Tot plegat és un problema. La ressaca sense ressaca, més o menys. Com es vulgui anomenar això que tinc; aquest mal de cap estrany que no acaba de ser purament físic. M’he llevat com he pogut després de somnis que no penso considerar lícits, per dinar a desgana un, dos, tres macarrons; així, un per un, amb parsimònia. Tot plegat és espès i difós. Asseguda a la butaca del teatre amb ulls com plats he pensat també en el que em deien, i no sabia què pensar. Es veu que amb només el funcionament del 2% del teu cervell podries dur una vida normal, i que un ciutadà mitjà en fa servir aproximadament el 10%. I d’aquest deu, la part conscient amb prou feines arriba al 5%.

Avui he llegit que ha mort l’home més vell del món, amb 113 anys. Sort que no tinc hipermnèsia (cert, es diu així) i no puc recordar tots i cada un dels instants que he viscut al llarg de la meva vida. Sort, doncs, que no arribaré als 113 anys, i sort que la meva memòria és ordinària. L’home més vell del món deixava a l’esfera 5 fills, 8 néts i 54 besnéts: seixanta-set persones en total. Seixanta-set persones d’un de sol i que, de tots ells, és l’únic que ha mort de moment. Aquestes seixanta-set persones tindran aproximadament uns 30 descendents per cap en vida, si viuen ni que sigui una tercera part de l’home més vell del món (i si n’excloc les possibles excepcions). Això fa 2010 persones, més que els anys que hem viscut d’aquesta dècada.

On vull arribar amb tot plegat? No ho sé. La meva memòria és tristament selectiva, i dic tristament perquè en realitat no puc seleccionar quins són els records que m’agradaria conservar. Tampoc puc oblidar els que voldria, ni mitigar la importància de certs impactes. Al final ho he relacionat tot plegat amb actes estúpids i imatges grotesques amb les que m’he trobat al llarg de la meva vida, que són moltes. He recordat la meva ineptitud per reconèixer què és el millor per mi, la meva tendència a les estructures cícliques i a la meva fixació en retenir tot allò que hauria de deixar marxar. He pensat en la sobredosi que vaig veure ahir a bord d'una camilla del Sónar, en com em repateja la negligència humana i en aquell dia surrealista quan, passejant pel Born, algun il·luminat va tirar una síndria des d’un segon pis que casi em cau al cap. Evocar la pròpia mort per culpa d’una síndria és una imatge lamentable, ho asseguro.

I no ho sé, no ho he vist clar, avui no. Tots hem format part d’una manera o altra d’aquest col•lectiu de 2010 persones i si més no, tres quarts de nosaltres en formarem 2010 més. El temps i les persones m’han fet veure tota la vida que no podré canviar el món, que sóc una idealista i que tot allò que faci o que no faci no canviarà el transcurs de la història. No dubto que sigui cert. També hi ha moltes altres opcions de vida igual d’improductives i d’estúpides. I com que, al cap i a la fi, tot és qüestió de probabilitats, el pitjor i millor de la genètica conviu per revestir la grandesa i les misèries de l’espècie humana. I la pua és que no podem escollir l’una i les altres.

Com deia el Bonnie Prince, veig foscor en tot plegat, perquè cada dia que passa tinc menys clares les coses i sé menys el que he de fer. La mala praxis fa que, a mode de defensa, acabem per resguardar-nos en pots de vidre on tot es veu i res fa mal. El que em fa por d'ells és que l’aire també hi falta.


Ficció





Sang als llençols, tendrament em commou. Com una estrella d’òpera morint per amor amb afectació. Dius que ho sents, et prenc la paraula. Pantalons de cuir, felicitat, cent dòlars per comprar l’èxit. Passant el temps amb les teves dones de moda. I et prenc la paraula com un ocell ferit.

dimecres, 17 de juny de 2009

Ex amena



Mentre uns es pregunten què va ser primer, si l’ou o la gallina, d’altres gasten les seves hores mortes i vives somniant en escacs, mirant les musaranyes o intentant descobrir què són. Viure entre apunts fa plantejar-te el sentit de la vida, i entre casualitats incomprensibles he descobert que la percepció gòtica-romàntica no és la més adequada per aquests darrers dies però és la que per mala sort toca. Ve l’estiu, és temps de Summertime Clothes i ostres, que aquest cap de setmana ve Animal Collective i em sorprèn que aquell disc hivernal soni tant als temps i als climes que corren. Parlant de llicències he pensat que sortiré de la meva presó burocràtica per fer allò del nomellamesdoloresllámamelolalaquesiemprevasolaporBarcelonabuscandofollón. Tot i que ni hi aniré sola, ni em dic Lola ni m’agrada Pastora. Però què vols fer-hi, la imaginació se m’ha escolat com la tinta dels bics i ha donat pas a un humor més negre que el fum assassí de Lost.

Queden uns quants dies pel 25, però a mi em semblen hores i sé que es convertiran en nanosegons quan vegi que només tinc 144 hores per estudiar CINC exàmens. Que 15 d’elles me les passaré fent-los, unes 39 dormint, unes 5 més menjant i unes altres 7 per desplaçar-me. Tot comptant que no deixo de treballar i que sóc humana, de condició ocellaire i mandrosa. Això em deixa un total d’unes 54 hores i -davant els resultats potencials- estic per engegar el món a pastar i ja s’ho faran. Que en el fons sempre he volgut ser pagesa i treballar al camp.

I així, entre cavil·lacions corrompudes, he pensat que al cap i a la fi tot això em podria permetre dominar el món. I també espero que algú amb el mateix humor crític (d'alarma, no de criteri) actual que jo haurà captat els meus jocs de paraules de nivell de P3 i em podrà fotre el clatellot de rigor.


divendres, 12 de juny de 2009

0/5




I'm so sorry, my spirit's rarely in my body
it wanders through the dry country
looking for a good place to rest


dilluns, 8 de juny de 2009

Ehem




Mark Linkous (Sparklehorse) escrivia això de la meva cançó preferida de Grandaddy i de forma quasi paral·lela i quaaaasi automàtica he recordat que el mes que ve és el meu aniversari. Amb això vull dir que prometo cuidar de Dark Night Of The Soul com el fill que no tinc si algú té la bondat de regalar-me'l. La qüestió és que com més s'aproximen les dates que impliquen un "què vols, què t'agradaria" més se me'n van de la memòria les coses que em faria il·lusió tenir; així que d'aquí trenta dies és possible que contesti un "ni idea". Com que també sé que és car de l'hòstia, faré com Mazoni (Eufòria 5- Esperança 0) però estalviant-vos el mal tràngol de sentir-me cantar i publicar un disc que no s'aguanti per enlloc.


Ara, ja podrien haver rebaixat una mica el preu de tot plegat, que el que és el cd en sí el donen completament en blanc (i la SGAE ja ens ha cobrat prou cànons com per enfrontar a més a més els temuts gastos de envío).





diumenge, 7 de juny de 2009

Mary




No fa massa vaig arribar a la conclusió que, del disc que el Sonic Boom (d’Spectrum) va gravar conjuntament amb Captain Memphis, les cançons que més m’agradaven eren ‘Mary’ i ‘Mary Reprise’. Jo sóc de les que normalment s’imagina que darrere els títols de les cançons s’hi amaga alguna cosa més que un nom escollit a l’atzar, però tampoc vaig parar-hi massa atenció al tema. L’altre dia, mentre la cançó sonava al concert d’Spectrum al Primavera Sound, em va entrar la curiositat de nou. Tal i com Jason Spaceman (d’Spiritualized) va acabar orientant el "Ladies and Gentlemen" a la xicota que l’havia convertit en un banyut de cap a peus (apunt rosa: va deixar-lo pel Richard Ashcroft, aquell que va tenir el bon gust de cantar el “Have you ever been down?” el mateix any que el Jason plorava pels racons de l’space rock), vaig pensar que Sonic Boom hauria corregut una sort més o menys similar. I bé, no del tot.

La tal Mary de l’original i la repetició no era cap altra que la Mary Hansen, qui acompanyava a Laetitia Sadier d’Stereolab a les veus, tocava la guitarra i els teclats. Amb el Sonic Boom sembla que va gravar una espècie de 7” que es deia Splitting The Atom Parts One And Two / Monkey Brain (sort que no m’he molestat en buscar-lo, perquè dubto que l’arribi a trobar mai), i suposo que si es van fer amics o derivats va sorgir tot d’aquí. Per altra banda, la Mary havia conegut al que seria el líder d’Stereolab quan aquest encara tocava a Mc Carthy, que es va disgregar al cap de poc, em penso. No fa massa, en un dels seus concerts, el Sonic Boom (que en realitat es diu Peter Kember, un nom d'allò menys 'cool') preguntava al públic si havien sentit mai res d’Stereolab. Algú del públic va contestar que no, i el Sonic va deixar anar un bonic “doncs ja estàs anant a casa a escoltar-ho”. A tot això he recordat que quan Stereolab va venir a Barcelona, jo era a la sala contigua rallant-me pel mal concert que estaven oferint els The Radio Dept. I avui, quan he descobert qui era la Mary, he recordat aquell punt trist de la psicodèlia d’Spectrum. Ja ho diu el nom dels Casiotone For The Painfully Alone: els sintetitzadors tenen un punt patètic que mai he acabat d’entendre, són la tragèdia dels vuitanta. I, en fi, l'existència de la cançó ve donada per la mort de la Mary en un accident de bicicleta (com la Nico) fa uns cinc o sis anys, així que es pot fer una certa correlació. Després d'un temps d'incertesa i una pausa justa, Stereolab va seguir funcionant, i li van dedicar una cançó que es diu 'Feel And Temple' al següent àlbum.*

I res, que em feia gràcia afegir una mica d'historieta sensacionalista al blog. Total, no vull vendre la moto a ningú i a més puc jactar-me d'haver escrit el post amb més cursives de la història.





*amb bones intencions, però lamentablement la mar de lletja.





divendres, 5 de juny de 2009

Sóc pro-Tweedy





Tot plegat m’ha vingut al cap tot recordant l’(impressionant) concert que van fer els Wilco ahir a l’Auditori. Avui pensava en què diria la gent i en si jo realment l’hauria paït bé o no, com normalment passa amb els concerts que et fan crear expectatives –vegi’s l’atra cara de la moneda al de My Bloody Valentine d'aquesta edició del Primavera Sound-; però m’he llevat amb més o menys la mateixa sensació d’eufòria d’ahir, que interpreto com a bona senyal. I com que no tinc pensat fer cap mena de crònica, perquè per això ja hi són els blogs molons i modernos que van acreditats, he enumerat selectivament alguns dels pensaments que vaig tenir abans, durant i després del concert per si algú vol estirar-me dels cabells (o no).


A favor
El resultat final.

En contra
No entenc per què les cinc primeres files del centre de l’Auditori són per premsa. Per què? Veure a quatre periodistes davant teu recolzats sobre el seu braç amb aquesta cara de “me l’està suant per complet el que canta aquest tio” toca bastant la moral. Especialment quan tu has corregut a comprar la teva entrada per platea, i per cinquanta euros més que la seva –que ha sortit gratis- et trobes cinc files més enrere veient com badalla i li cau el cap damunt del pit. De veritat, hi ha unes llotges precioses als costats on també es pot dormir dissimuladament.

A favor
L’Auditori sona bé. I la sisena o setena fila de platea segueix sent un bon lloc per veure-ho tot plegat.

En Contra
Oblidar-se “Summerteeth” i “I Am Trying To Break Your Heart”. Més la primera que la segona, i més ara que ve estiu.

A Favor
El millor setlist que he vist en un concert de Wilco. Hell Is Chrome, Impossible Germany, At Least That’s What You Said, Via Chicago, Muzzle Of Bees, Hummingbird, I’m a Wheel, Company In My Back, un parell de noves que no emprenyaven massa (entre elles, Wilco /The Song), Kamera, Radio Cure, Say You Miss Me, Spiders Kidsmoke, Jesus, Etc., entre tantes altres.

En Contra
Nels Cline. És tant bo com posturetes i li hagués estirat dels cabells a gust. Que sí, que toca molt bé i s’estira i s’arronsa com un cuc d’aquells que fan mania. Algun dia el món em donarà la raó amb la meva teoria apocalíptica sobre el seu afany de protagonisme.

A Favor
Jeff Tweedy, que és el més semblant a un ésser diví que he vist damunt d’un escenari. I la seva forma de ballar a l'estil nen-de-dos-anys-que-aprèn-a-caminar. D'allò més tendre.

En Contra
No m’agrada I’m The Man Who Loves You. Em talla el rotllo dels concerts.

A Favor
John Stirrat, el baixista. Pura classe.

En Contra
Nels Cline un altre cop. No cal fer el contorsionista ni posar cara de "què bé que faig l'amor a la meva guitarra" per demostrar que sents el que toques.




Suposo que hi han moltes coses que acaben per transcendir les velles glòries. No fa gaires dies vaig llegir que havia mort Jay Bennett, el controvertit ex guitarrista i ex teclista de Wilco, i sembla que la notícia ha acabat per passar sense pena ni glòria. Probablement aquest va ser un motiu de pes pel fet que ahir repassessin el Yankee Hotel Foxtrot, el Summerteeth i el Being There em semblés tota una revelació. I amb menys mesura, la mirada intel•ligent a l’A Ghost Is Born i la crítica a l’Sky Blue Sky, les noves etapes.

No m'enganyaré, el concert em va agradar molt. I em declaro pro-Jeff Tweedy al cent per cent i de forma indefinida. Que el Cline s’hi posi fulles (o, en el millor dels casos, prengui una mica més de fibra).

dimecres, 3 de juny de 2009

El desè conte



Mentre feia el pastís d’aniversari del Nechaev a les tantes d’aquesta matinada pensava en la quantitat de coses que m’he arribat a empassar sense parar-me ni un sol moment a pensar, sense arribar a contrastar ni una trista vegada. Com aquell dia que el Nechaev per fer-me la broma em va dir que els havia contractat un mànager i em va faltar temps per escampar-ho per tota l’escola (l'orgull fraternal és cruel a vegades).

Fa uns mesos vaig llegir a una publicació que J.D Salinger, l’autor d’un dels meus llibres preferits, havia mort a la seva casa de Califòrnia als quasi noranta anys. Si alguna cosa es sap del cert és que després d’escriure The Catcher In The Rye l’home va publicar poca cosa més, va recloure’s a casa seva i va decidir donar l’esquena al món per guardar-se la seva (només cal mirar la foto a l'estil cuidao-que-te-meto). També corria el rumor que l’única companyia de la que havia gaudit durant els seus darrers moments era la d’una estudiant amb qui s’escrivia així una mica en posat amorós, però que mai va arribar a veure. I d'aquesta manera, entre felins i muntanyes de papers, més asocial que una palmera al desert, l’home va abandonar definitivament l’espècie humana i les seves misèries i se'n va anar a l'altre barri. Després també es va dir que l’estudiant havia venut les cartes a una revista rosa, d’aquelles que cultiven l’ànima dels que han acabat per perdre el cervell.

Bé. Mentre esperava que el comptador pel pastís arribés a zero, he llegit a la mateixa publicació que fa un parell de setmanes, el difunt J.D Salinger va interposar una demanda a un tal J.D California (de nacionalitat suec) que havia tingut la gran idea d’escriure una seqüela de la novel·la. En ella, el Holden Caulfield (que ara té setanta-sis anys) s’escapa d’un asil per ancians per fer noséquè a noséon i recorda les seves aventures de joventut. Es veu que el senyor Salinger ha donat la primera senyal de vida des que (segons la publicació) es va morir es va apartar de la vida pública, i ho ha fet amb la seva dona, de cinquanta anys, que l’ha ajudat a demandar l’editorial sueca (que també ha publicat una recopilació de Grans Mentidetes de la Wikipedia i altres perles literàries). Almenys els articulistes han tingut el detall d’ometre aquest cop que, a part d’haver ressuscitat, el senyor Salinger va tenir uns mesos abans de morir una assetjadora pre-adolescent amb qui s’escrivia cartes d’amor i que en principi representava el seu únic contacte amb el món exterior.

D’aquí puc extreure’n diverses conclusions: o bé la pre-adolescent tenia cinquanta anys, o la seva dona era de viatge mentre l’assetjadora li escrivia cartes. O que el senyor Salinger és el nou profeta, ja que torna de la mort a la vida com qui va al supermercat i en torna. I a més és l'únic ésser capaç de casar-se en el transcurs d'aquesta regressió.

Mentre treia el pastís del forn amb les manoples, he pensat que potser tot plegat era una broma per riure's de la nostra ignorància global. De veritat. I he pensat que com que no puc cremar-me perquè no sóc jo la que escric, a partir d'ara tot el que llegeixi m’ho començaré a agafar amb pinces.


dimarts, 2 de juny de 2009

Moments Feliços

Deerhunter

Phoenix
Spectrum





Això és tot el que una càmera d'iphone és capaç de fer. M'atreviria a dir que no està tant malament.

Atúnconpan.