the threat

Bathed, shaved, and oiled, your legs
are two skinny dolphins swimming
between the mattress and the layers of bedding
turning in your drug dry sleep

Yeats volia viure en una casa amb remor d'aigües i un hort amb fruita perquè els nens de les cledes la robessin. Es va casar amb Georgie a l'illa d'Irlanda, vora del llac Coole, l'any 1917. En fer-se més i més vell, el cor se li va tornar més apassionat encara i la decrepitud, més desvergonyida. Com a Anacreont, no li feia vergonya posar-se una flor als cabells blancs i posar-se a ballar amb els joves.

"Avergonyida és la flor coronant el cap del vell".

L'Espasa i la torre, William Butler Yeats

X

Mentre els arbres creixien al seu pas i el crepuscle apuntava volta de fora, els mots vestint-se de rodamón a monticle i de clergue a guerra, s’enlairava de Madrid a Saigon passant per la Xina, replet de passos pertot amb l’ànima podrida de panys, de dubtes i memòries, posant-s’hi fulles al son de les petjades mentre tot planejava aquí i allà i més enllà. I com un Grenouille que vaga arreu en busca de, acaba essent devorat pels gossos i altres humans i màquines. Fora la bellesa no importa, truquen i es fuma un cigarret i seu i soroll i s’aliena mentre torna a créixer. Un, dos, tres, sis personatges en busca d’autor, fantasmes de delit que en pau descansen i demà és un altre dia amb un altre pictograma i mateixa incomprensió. L'única conclusió és que si no pot traduir res encara podrà menys amb una generació sencera.

Cover Me

Grup preferit versionant grup preferit acostuma a donar bons resultats. El de The Notwist ("The Devil, You + Me") va ser el meu disc de l'any 2008, i anticipo que el "Veckatimest" ocuparà un bon lloc en el pòdium d'enguany. L'aportació de Lennox en el seu 7'' era el distintiu afro-beat sintetitzat (electrònicament) d'Animal Collective, i la de Grizzly Bear és la supressió de les dringades pianístiques i els acords fulgurants de guitarra que caracteritzen l'original. A canvi, pugen els instruments de vent (de fusta) i estrèpits percussors a ras i curt.

Crec que cap de les versions supera l'original, però de tota manera són excercicis als que val la pena parar una certa atenció. La versió de Grizzly Bear recolzarà el nou single de The Notwist, que es dirà "Come In" i es llençarà al mercat el proper 14 de desembre. Sembla que els Acher s'han centrat últimament en tirar el carro de the Notwist, cosa que m'alegra després de la parada interminable entre el Neon Golden (2005) i l'últim àlbum. Per Lali Puna sembla que haurem d'esperar fins (com a mínim) la primavera del 2010.

Jackson Pollock

Parlàvem d’aquella tendència a fer certes coses o no fer-les i al final en sortien conclusions de diferents formes i colors. Ella em deia jo sóc més mala persona que tu i tu pensaves tu no ho saps, de fet no saps que vaig néixer un quinze d’abril, que parlo finlandès i estudio audiovisuals, sóc esquerrà i tinc una piga al peu dret. Que sóc marxista i detesto les noves tecnologies, el sucre i el pebre vermell. Interpretes que miri a l’esquerra quan parlo com que sóc tímid i no que els teus ulls em molesten perquè no m’agraden. Escrivia haikus i en el fons desitjava ser religiós per poder trobar la salvació a un lloc fora dels seus braços. Que ara crec en l’ataràxia però llegeixo chic lit. Que dos i dos són cinc i qui digui el contrari no entendrà mai ni un sol dels límits que em proposo. Tot plegat són prejudicis i l’únic que arribo a conèixer és el meu melic, i l’únic que ella coneix és el seu melic i al cap i a la fi els melics acabaran dominant el món, així que la nostra existència tampoc té més sentit que la de l’actimel rossegat i buit que reposa damunt del sac de les suposicions brossenques. De fet hi havia tanta boira que no sé pas ni si era ella. Potser era un arbre que jugava a ser persona. Potser era una persona que jugava a ser un arbre. Total, l’hamartia és universal i afecta a tots per igual. I si creus que podies entendre-ho pensa en Pollock i voldràs ser com ell. Perquè en el fons, tu veus la plana i jo veig l'allau i pots seguir pensant que no col·lidirem. Nadja ho ha sabut sempre però és el seu secret.

Continental

Potser el problema és de l’Àsia oriental. No és la ressaca, ni la falta de gana, o la manca de temps. Tampoc l’espera impacient de rellotge ni la panoràmica que obliga a fer una vista general de la situació quan la conversa decadent sobre etanol i l’inacceptable d’hores anteriors es barregen amb la visió inesperada que aguditza la vista i ennuvola la resta de sentits. Quan els dits comencen a repicar amb la impaciència d’aquell qui sap que va a cometre allò que va prometre no fer mentre els seus peus trepitgessin la terra que habiten. I mentre sap que el que fa no és el que hauria, que velles glòries són velles que van ser belles i van ser glòries, s'aixeca i estira la jaqueta amb pressa i passa pel seu davant amb el posat de pretesa ocupació, com aquell qui menteix amb vergonya que no va compartir res i no sap perquè ho diu. I mentre deixa enrere el cec i sord amb un sentiment de derrota envers l'èxit assolit, arriba el moment que no surt mai a les cançons; quan a la pregunta “qui era” respon “ningú” i es continua caminant, l’un despreocupat per la resposta i l’altra amb la consciència tres passes enrere, com Sant Pere quan va negar les mateixes vegades l’etern i la Paraula en pràcticament un sol instant.

Veckatimest

Pròximament a les vostres vides i a la dels vostres fills i néts.

Robbers

Al cap i a la fi ara han passat de ploure'ns pilotes a cubells d'aigua amb detergent. A vegades diríem que és el karma pels pensaments compartits i la consciència de tenir el món a les teves mans al només prémer un botó o obrir una caixa o no amb un milió de possibilitats diferents i jugar-te unes quantes coses més que els diners. Com un dia de port quan estàs trist perquè no sona Sunday Morning els diumenges al matí o perquè els petons al front acaben sent tard o d'hora un cop de puny a la boca. La falta de temps, les enyorances mútues i gats que surten d'una bossa i pizzes enverinades que fan la vida una mica més fàcil, més comprensible, més humana.

La teoria del poser

És possible que fereixi alguna sensibilitat amb aquest post, així que qui avisa no és traïdor: fans de Black Lips, absteniu-vos de llegir-lo. Tot plegat ve a arrel del concert que el grup va oferir (a canvi de 20 euros d’entrada) a la Sala Apolo ahir dissabte. He de dir que no sóc fan de Black Lips, que el primer cop que els vaig veure (al Primavera Sound) ja no em van dir res (però quan dic res és res, és a dir, indiferència absoluta). Ahir sí que em van dir, i com que també vaig contrastar que la meva opinió era aïllada i radical, he decidit desvincular-la del post global sobre la tanda de concerts a l’AVV.

Black Lips és un grup que no entenc. He escoltat els seus discos vàries vegades i no em transmeten absolutament res, i no és pel seu gènere, sinó perquè penso que canten malament i que fan música mediocre. Així de simple. Però això no em molestaria sinó fos perquè ahir nit, la meva sensació de pèrdua de temps va ser totalment proporcional amb el meu cansament i el meu grau d’exigència. Jo crec que tot plegat ve al llevar-se d’hora, treballar cinc hores seguides amb el doble de clientela que l’habitual i després córrer a agafar el metro per arribar a veure els màxims grups possibles (entre ells, a Early Day Miners, que, al meu parer, van fer un concert infinitament millor i injustament relegat a un pla inexistent). Sembla que ahir només hi va haver Black Lips, i que abans d’ells ningú va tocar i ningú va fer res en absolut. Bé, això en el fons tant fa. Quan estàs cansat no estàs per hòsties, simplement; demanes alguna cosa prou decent que et faci veure que estar allà i no estirat al sofà o al mateix llit és l’opció encertada. Ahir ho vaig intentar per tots els mitjans: vaig integrar-me en la massa, vaig veure el concert des de la taula de so per entreveure la complexitat (inexistent) del tema, vaig pujar al pis de dalt per fer un picat de la situació i res de res. Tot va començar quan l’eu i jo, assegudes al terra del passadís lateral, vam veure entrar els quatre teenagers de rigor a demanar autògrafs al guitarrista de les dents d’or. Aquí va començar la meva Teoria del Poser (de formulació espontània) que es va fiançar al llarg de tot el concert.

És important que els grups tinguin actitud. Ahir vaig descobrir una cosa més o menys reveladora: si no entreveig una mínima substància en un grup, serà impossible que m’agradi. Això és el que vaig intentar descobrir ahir (sense sort) al llarg de tot el concert. Probablement si hagués anat borratxa m’hagués agradat més. Probablement hagués participat als pogos com la resta de fanàtiques de divuit anys i homes descamisats cridant “you’re fucking great, man! You’re my god!”. Però no va ser el cas. Black Lips em va semblar un grup buit, tant buit com un coco per dins, que quan el trenques et surt l’aigua, te la beus i després no hi queda res, i al cap d'una estona tornes a tenir set. De fet la impressió que em va donar és que suplien les seves mancances substancials i musicals amb una dosi extra d’actitud (dosi extra d’actitud=pose) i un feedback brutal; però al cap i a la fi, una substitució és una substitució i no un suplement.

Els protagonistes eren quatre: el guitarrista amb les dents d’or, el guapo de la camisa de quadres i pantalons pitillo amb pentinat d’Ian Curtis, el bateria cañero i el baixista amb bigoti hitlerià i barret de mexicà que deia “puta madrrrre, cabrrrrooón”, com si això li atorgués el nivell C de castellà (si és que existeix). Els protagonistes a l’ombra: el tècnic que li afinava les guitarres al de les dents d’or abans de cada cançó (no fos cas que ho hagués de fer el músic!) i el tècnic que es dedicava a ajustar els altaveus de tots els components, premia els pedals i recollia el trípode del micro del cantant cada cop que el guitarrista mexicà el llençava a terra a cops de peu. La música, el "Good Bad Not Evil" i l’infumable "200 Million Thousand", i algun altre tema dels anteriors.

Si no em va agradar Black Lips, a part de la seva música (a excepció dels últims tres temes, que van donar a la diana), és perquè penso que qualsevol dosi extra innecessària d’alguna cosa és un excés i és pretensiós. És una mica com el Bono dels U2: si no es sobreexposés, no me’n semblaria tant i em cauria bé. És com la Jane Austen decimonònica de l’Ico; si no fos taaaaaaaaaant servicial, taaaaaaaaaant atenta i taaaaaaaant espieta a la seva edat em semblaria tolerable. El mateix. I no parlo de les dents d’or o el barret de mexicà, que al cap i a la fi, és estètica (és a dir, és Black Lips), sinó de veure a Cole Alexander i a Jared Swilley liant-se a l’escenari (cosa que fan a un 90% dels concerts) qual Madonna-Spears, a Alexander tirant petons a l’escenari i clicant l’ullet a les fans embogides, a Swilley fent slides al terra de l’escenari de parquet com si estigués a una competició de tobogans i saltant i grindant com si anés amb skate (sense anar amb skate), escopint al públic (nota: el públic espargint-se l’escopinada pel cos) i el líder del grup tirant un rotllo de paper de wàter a mode d'estel que la gent agafava com si fos una relíquia. El Gabri em va dir que al cap i a la fi, eren una festa i no calia anar més lluny. Jo penso que sí que val la pena, l'anar més lluny, que el temps és or i els diners també. La gent feia pogos, es moria per tocar-los, saltava per damunt del públic perquè els portessin en volandes i tot té una lògica. Però després vaig pensar que si Black Lips fossin avorrits i no tinguessin feedback, el concert d’ahir l’haurien d’haver fet a l’Heliogàbal (per temes d'espai, no de qualitat) i probablement ni així l’haguessin omplert.

Hi ha, doncs, vàries raons per les quals el concert d’ahir em va semblar una estafa. I és que per molt divertits que siguin, Black Lips em semblen mediocres, canten malament i sonen malament. I no és que no sàpiga apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi. És que no sé apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi que em semblen una porqueria. I tal com la gent sortia d'allà dient "buaaah, conciertazo", jo vaig sortir dient "buaaah, quin timo!" i vull defensar el per què. Total, qui sigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra; ja sigui a ells o, en el pitjor dels casos, a mi.

Shelter

89

Avui és un dia especial per la ciutat dels meus somnis. I diria que avui la tinc més present si hi hagués un sol dia que no pensés en ella.

Creus

A vegades penso que he nascut en el lloc i l’època equivocades i que el meu lloc és a Texas, el cul del món que segons Paul James mirem més malament de tota Amèrica. A aquestes alçades ja hauria après a beure, a tocar la guitarra, el banjo, l’harmònica i la pera entre whiskies i motels, i increparia a pseudomúsics de Los Angeles que no s’aguanten de peu de la caraja que porten. Hagués après a cantar movent únicament la part dreta de la boca com fent així :/ , seria igual de pobra que ara però podria parlar dels pantans i dissertar sobre l’existència de Déu i de com el Wal-Mart ha aniquilat els petits comerços i el Wendy's els bars locals guarros però entranyables on et regalen la tercera pinta de la quarta ronda. Sabria disparar a ampolles de vidre amb escopetes que em podrien volar el cap, podria dir que he disparat a la lluna sense que sembli que em falti un bull. The Folk Singer m’ha agradat prou com per tornar a tenir ganes de travessar l’estat amb un cotxe vell, brut i inútil i comprar-me un barret de cowboy per integrar-me al folklore texà sense eufemismes. Però el cop de gràcia ha estat al sortir, quan he vist tres o quatre noies passejant creus enormes penjades del coll a conjunt amb tacons d’agulla impossibles, i m’he plantejat un cop més fins on hem arribat i per què. Si el Reverend Deadeye aixequés el cap les enviaria a l'infern per blasfemes, però jo em limito a pensar que ara ja fins i tot la filosofia de bar s'ha perdut. Quan ens passem amb els gintònics o sentim que els altres que s' han passat amb ells parlen de Louis Vuitton i no exalcen l'infància o l'amistat em temo que pensar que els nous cultes ens salvaran és més propi d'estúpids que no de cecs. Els de Wells com a mínim podien creure en els colors i els rituals. Els nostres de poc podran salvar-se, ja fem Ikebana, ioga, tennis, pilates o feng-shui per correspondència (o no).

all of a sudden I miss everyone

Great Expectations

Això i això és el que em fa comptar els dies que falten perquè arribi l'hivern. Tothom sap que Dickens no m'agrada, però si ell té raó, la gent o a) acaba rebent el que es mereix o b) no pot escapar de la seva condició. Sigui el que sigui, tinc grans esperances en tot plegat. I amb una mica de sort, potser aquesta regressió convertida en desglaç personal es converteixi en l'oasi que necessitaré enmig de tant desert hivernal.

Stupify

Ja podeu escoltar com vaig regalar una hora de treball sense cobrar a la meva feina a canvi de quinze minuts de fama solitària a la sala de descans. Nota al peu, algun dia he de deixar de perdre els horaris que em toquen i començar a mirar-los. Quin drama.

everybody

everybody knows

everybody knows everybody

everybody knows everybody knows

that

that you

that you that

that you that you

that you that you are