dijous, 30 d’abril de 2009

Oldies


There is nothing to be scared
of, it's only one gray hair
There is love, there is love
strong enough to doubt

dilluns, 27 d’abril de 2009

Deerhunter - Vox Humana


Mensajes



- Más de la mitad del público vino con camisetas con frases humorísticas, pero ninguna hacía verdadera gracia. Bueno, quizá esa que decía “Ke asco me dáis”. Siempre he pensado que los eslóganes cutres estampados son un poco como el spam.


Todo esto ayuda un poco a complementar la última máxima de ä y reafirmar mi aversión a los aforismos.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Clem Snide - I Love The Unknown


Hi ha concerts força memorables a la vida, cançons força memorables a la vida i combos MOLT memorables a la vida.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Post -




Al fin y al cabo, todos acabábamos por buscar lo mismo. See the people on the street? They go home and what do you think they dream of? Unconditional love. No iban tan equivocados diciendo que el post rock sería la música de ascensores del futuro; subiendo todos treinta y cuatro pisos en constante progresión (y a velocidad punta) sin pensar en la caída. Cuando los demás se alegran por lo que ocurre y cuando no lo hacen es cuando veo que no existe la indiferencia real, y todavía no sé si eso me gusta en verdad o no. A veces sólo esperas algo de contención y escuchar la parte más aceptable de lo que piensan los demás de ti. Hay quienes afirmaban que el hombre era el peor error de la naturaleza. Capaz de hacer lo mejor y lo peor, acumulando cal y arena a partes iguales. Asemejándose a Dios, queriendo asemejarse a Dios.

Exista o no, sea astronauta o no, la única conclusión firme de toda esta paja mental es que lo que importa suele ser frágil.

dimecres, 22 d’abril de 2009

and so


Deia Sòcrates que un home és ric en proporció al que és capaç de perdre o renunciar. No crec que The Jayhawks ho sabessin, però en certa forma han acabat per donar-li la raó. Em sobta molt haver tingut ganes d'escoltar-los de nou, la veritat, deu ser que avui és un d'Aquells Dies.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Trasllat


Són les tantes i per tant, tot allò que volia escriure o havia pensat escriure s’ha escapat de la meva memòria, fent-me sentir com aquell qui veu volar l’ocell de la gàbia que ha obert sense pensar-s’ho massa. Em fa gràcia veure com de volàtil és tot allò que pensem i sentim. Tant de bo sabés aprofitar més els dies i respirar la llum del sol més sovint. Crec que el que faré en unes hores és el que hauria d’haver fet fa setmanes i me n’avergonyeixo una mica. Però tinc ganes de passejar per la platja i penso que, quan sigui gran, si és que mai em faig gran, si és que mai arribo a ser gran, també m’agradarà que em vinguin a veure, amb flors o sense, i que em parlin d’això o d’allò i de les vides que ja no podré viure.

A vegades quan passejo per la platja m’imagino estàtues de sal i busco aquelles pedres de colors que abans havien estat ampolles de vidre. Faré que soni Not There Yet de Seagull i em temo que acabaré pensant apocalípticament sobre tot allò que no acabo d’entendre de les coses. Espero no perdre el tren aquest cop, i que el seu somriure no sigui massa trist aquesta vegada. Si més no no gaire més que l’últim cop.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Phoenix



Phoenix és d'aquells grups que em fa vergonya admetre que m'agraden molt des de fa temps. Tot i la meva incomprensible tendència a penalitzar una mica els grups massius, he d'admetre que el nou disc (que paral·lelament té el pitjor nom de la història dels noms) és molt bo, que em moro de ganes de veure'ls al Primavera Sound i que tinc unes ganes boges de ballar i cridar amb la L al so de "Lisztomania", "1901" "Rome". I és que tots tenim guilty pleasures que en realitat no són tant culpables. Aprofito la confessió per recordar-me (sí, -me) "Too Young" com a cançó de l'estiu del 2007 i "Lost and Found" del març del 2008. Per aleshores anava amb bici per Barcelona i cridava mentalment el let go, it's so hard to fill me in, you'd better run as fast as you can entre semàfor i semàfor. Avui me l'he tornat a posar, tot i que ja no m'ho crec massa, la veritat.

Deixo aquí la versió que van fer a Sydney de "Playground Love", La Cançó dels Air, uns dels meus altres inqüestionables. Si alguna cosa se'n sap, dels Phoenix, és que directe que fan, directe que claven; aquí la primera prova. Al Youtube en corren un centenar més.





Hojaldres



you will pay for your excessive charm

dimecres, 15 d’abril de 2009

Alt + Ctrl + Z


"I keep having this feeling like I'm right on the verge of some discovery. Some brilliant observation on the rip of my tongue, always pushed aside. Always pushed aside. On and on.

I probably always have the feeling of being right on the verge, almost there but never there, always almost. Perhaps that's 'life'... craning to see over the ridge but it keeps rounding until the only verge we ever get to surpass is dying"



Gentlemen



Tinc l'esperança d'entendre algun dia la diferència entre maxi i single, com va això de les polzades dels àlbums i de pas deixar d'escoltar la cançó de Fanfarlo que em treu el son. Els comprimits de Ladies and gentlemen we're floating in space són dotze i segur que tots ells efectius. Un per mes, o un per any, o un per cada dia, suposo que va a voluntat. Dubto que el prospecte en digui cap cosa, de les dosis. De fet els prospectes acostumen a fallar, no perquè no sàpiga acabar cap tractament mèdic (cosa que és totalment certa), sinó perquè la cura del meu refredat no ha estat precisament el Frenadol aquest cop.

dilluns, 13 d’abril de 2009

La part que toca




diumenge, 12 d’abril de 2009

Eclosions (II)


És estrany, perquè la paraula eclosió significa obertura, principi d'alguna cosa. Per exemple, un ou, una crisàlida o una flor quan neixen. Jo sempre havia pensat que volia dir el contrari, el tancament d'alguna cosa. Eclosió sona més a posta de sol que no a alba. En anglès, eclosió vol dir exactament el mateix (tot i que jo pensava que no, perquè s'assembla al verb "close"), però m'he fixat que l'origen de la paraula és contradictori. En francès antic (éclore) volia dir "obrir-se", i en llatí vulgar volia dir exclaudere. Tot i que la paraula real, eclosió com a tal, venia de claudere, que significava "tancar". Potser jo no anava tant errada; una eclosió era en origen un tancament. Però avui en dia vol dir principi.

A tot això, el que m'ha encuriosit és que en realitat, la diferència obrir/tancar no ho és tant, de contradictòria, en el cas de les eclosions. Jo diria que no tot pot eclosionar, si no ets ni ou, ni flor, ni crisàlida. Només aquelles coses que un dia van començar però no van acabar-se mai. Aquestes coses que es queden penjant esperant que algun dia algú les tanqui d'alguna manera o que aquest algú les torni a obrir. En el moment en què es tanquen, ja està. Fi de partida. En el moment que les obren, eclosionen. Com els ous, les flors, les crisàlides. Com la conversa després d'haver vist una pel·lícula amb final obert.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Reverse




that we all love to sing along

divendres, 10 d’abril de 2009

Jason Lytle


Avui m'he llevat amb el peu dret i tararejant algunes cançons de Grandaddy i m'he enrecordat que Jason Lytle, el que va ser el seu líder, vindrà al Primavera Sound i treurà un disc en solitari. Avui he estat investigant i només he pogut sentir una cançó, veure la portada i el tracklist i poca cosa més, i a falta de pan, m'he posat a escoltar Grandaddy. El Jason Lytle és un d'aquells freaks que inspiren tendresa. Deu passar ben bé els quaranta i porta gorra i camises de quadres, però no a mode d'esquirol, sinó més aviat d'avi, d'aquelles de franela que podries comprar a les botigues de segona mà per dos euros la peça. Li agrada tant patinar que sembla que porta l'skate allà on va (i canta cançons sobre com li ha salvat la vida), dispara fotos amb la seva digital de butxaca i fa collages estranys i no gaire bonics (tot i que la intenció és el que compta!) que després fa servir de portades pels seus discs.

Grandaddy és el típic nom de grup de hip hop, els integrants dels quals són més lletjos que pegar a un pare però s'envolten de noies d'anunci (d'aquelles que si t'arribessin a tocar mai t'induirien a un estat catatònic de per vida), però la seva música és un altre rotllo. Com que es van separar fa gairebé quatre anys no els vaig poder anar a veure mai en directe, i el fet que vingui en Lytle tot sol em fa una il·lusió proporcional, bàsicament perquè ell era l'ànima mater del grup. Qualsevol diria que amb aquesta aparença de b-boy entradet en anys, en Jason canta en falsetto sobre l'amor, la vida i les seves misèries amb extra dosi de profunditat, nostàlgia i spleen.

En Jason sembla que el treuen de Modesto i no sap on anar ni què fer. De fet es veu que odia fer gires, així que podem considerar la seva visita com un privilegi. Això si es motiva una mica i decideix fer un concert decent, perquè corren veus que se'n despreocupa força, del tema. Però en fi. Aquest no és el cas. Hi ha gent d'aquesta mena, que no surten d'allà on viuen ni a pals, i això fa que els tingui una certa enveja. Són aquells que "enlloc com a casa" i tant feliços, perquè amb això ja en tenen prou. Potser me n'hauria danar a Modesto. (Potser és que Modesto és el Paradís.)




Aquesta cançó va ser una de les meves millors companyes d'hivern, no sé ben bé per què, ja que de patinar no en tinc ni idea (si més no, no de forma literal), i la lletra de la cançó no diu res més que això.

dijous, 9 d’abril de 2009

Agorafòbia



Tornes a casa posant-te la cançó més lenta que puguis sentir. Al pas més lent al que puguis anar. Rajola blanca, la gris i la negra sense tocar les vores però no fas combo, perquè has trepitjat la línia a l’última passa. ¡Se siente! Et criden sense parlar-te. Aquestes angines incipients fan patir la mà que aguanta el cigarro que et fumes. Ràpid o lent, treus el fum a mode de sospir. Tant de bo plogui, tant de bo no, no saps si t’agraden les tempestes, va a dies, suposes.
Núvols de sucre, això és el que realment et ve de gust.

dimarts, 7 d’abril de 2009

-










You wait for summer
then you wait for rain

dilluns, 6 d’abril de 2009

To build a home



La ment esquerrana mencionava fa uns dies les paraules i les paraules que no fan falta pronunciar. Porto uns dies amb això al cap. Les paraules que no fa falta pronunciar no són paraules? A què es deu que ella les hagi separat deliberadament d’aquesta manera?

Al principi pensava, sí que ho són. Són paraules que no cal dir. Però després vaig creure que no, que si no calia dir-les és que allò es quedava en mer pensament. Els pensaments són conceptes. Conceptes generalment traduïts en paraules, però a vegades no (el llenguatge és una limitació enorme). I si no són pensaments, són qualsevol altra cosa impronunciable. A vegades són imatges, o estímuls, o sensacions. Per tant les paraules que no fa falta pronunciar poden ser imatges, o estímuls o sensacions sense necessitar una combinació de lletres per tenir un sentit. Només en el moment en què te n’adones, d’això, es tornen paraules.

Avui he vist un trosset de Lost In Translation i he recordat com d’eloqüent sembla el silenci a vegades. La màgia de l’implícit i la subtilesa. L’únic problema que li veig a l’eloqüència del no dir és que un pot interpretar-ne de tot plegat el que vol. Així que aquest tot plegat acaba essent relatiu.

Parlant les coses s’entenen, diuen. També parlant sembla que les coses adquireixen una nova magnitud. La verbalització pesa a vegades com una llosa, però la putada és que el silenci també. Tables and chairs worn by all of the dust.


Animals





Casi caic a terra mentre corria passadís amunt com un animal desbocat. Un missatge revelador i de cop i volta, he fet un bot del sofà i he volat (literalment) a l'ordinador per fregar-me els ulls al veure que era veritat. El dia canvia de color perquè els Animal Collective van al Sónar quan ja havia perdut tota esperança de veure'ls en Merriweather In-Splendor. Serà la tercera vegada que els veig, però com si fos la primera, tu. Hi ha coses que no canvien mai, o que no haurien de fer-ho, si més no.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Llorers



Patrick Watson torna i amb ell aquests records de primavera que ni fred, ni calor. Tot i que el disc és més o menys de l'altura de l'anterior i sí que en provoca, de fred o de calor, tot depèn de si t'agrada el que fa o no. Ara he pensat que Wooden Arms vol dir braços de fusta i no sé ben bé per què he pensat en Apol·lo i Dafne amb una certa tristesa. Qui planta un llorer no s'asseurà mai a la seva ombra, es deia, perquè de tant que tardava la planta en sortir un no la veuria mai créixer. Tot plegat m'ha semblat una analogia prou bona; sobretot al so de "Man Like You", per mi la millor i la que més em recorda a The Great Escape, que és de les Cançons Que Abuf.

És cert que un cop coronats els líders i els victoriosos passaven de tot, però ja no som ni a l'Antiga Grècia ni al segle dinou. Per tant alguns poden sortir-ne airosos, d'això d'"aplicar-se al cuento"; suposo que aquest vindria a ser-ne un cas.





dissabte, 4 d’abril de 2009

No res



La sensació de cansament extrem és molt similar al dormitar. El que per mi diferencia el cansament extrem de l'acció de dormitar és que el dormitar té lloc quan estàs mig adormit i et mig despertes. La sensació és desagradable fins a cert punt, perquè tens la potestat de seguir dormint encara que no et trobis en la situació idònia per fer-ho. Aquesta afirmació té una certa lògica: si estàs dormitant és perquè ja t'has adormit abans, així que per què no continuar dormint.

En canvi, el cansament extrem és l'altra cara de la moneda, perquè ja de per sí estàs despert amb la sensació d'estar mig adormit. No és que estiguis mig adormit i et mig despertis. És que estàs mig despert i no et pots adormir. No sé si m'explico. És una situació híbrida que no acaba de ser res (a part de terriblement feixuga) i et porta a actuar per pur automatisme.

Avui hi he pensat tot el dia, en això, visquent-ho a la meva pròpia i semi-desgraciada pell. Estar mig adormit encara mola, però estar mig despert és un autèntic turment. I més sabent que no pots dormir perquè has de marxar sí o sí i vulguis o no. En resum, espero que almenys en posin alguna de Deerhunter avui.

dijous, 2 d’abril de 2009

Crow

Cançons que tallen la respiració. I'm safer in the night.



Feia temps que buscava alguna cosa així, tot i no saber-ho. El disc sencer, aquí.
No-té-desperdici.

10:03



M’ha sorprès somniar avui en l’olor a pluja en comptes de somniar en pluja en si. Diuen que una olor es reconeix quan ha pres prou importància com per ser retinguda. No he recordat què és concretament el que em porta a l’olor de pluja, però suposo que el fet que no hagi parat de ploure en tota la setmana és una bona explicació pel fet que hagi somniat el que he somniat. Podria preguntar-me perquè he somniat avui amb l’olor en concret, però he descobert per pura casualitat que els Doves han tret nou disc i totes les disquisicions sinònimes a la pèrdua de temps se m’han anat del cap.

Doves és de les primeres bandes que em va introduir al plaer d’escoltar música. Per tenir una idea, el que feien ballava elegantment entre el que s’anomena mainstream i indie. Ho vaig sentir fa una pila d’anys, quan l’èpica em torbava molt més que la lírica, i recordo que cada cop que em posava els dos primers discs el cor m’anava a cent i tenia els pèls de punta. El tercer era molt dolent i han estat quatre anys sense publicar res. Fins i tot vaig arribar a pensar que s’havien separat. Jo crec que la vergonya hi té una mica de pes, en això, el disc era realment dolent.

Avui m’he baixat el nou i crec també ho serà, de dolent; a part que avui en dia, quan escolto els dos primers discs de Doves, el cor ja no em fa bots. Però trobar-lo m'ha fet il·lusió, la mateixa que saber que encara seguien junts, tot i que no sé per què. Cosa de les regressions i tot plegat, que no fan gaire gràcia perquè res és el mateix, però en el fons et fan veure que aquest res tampoc ha canviat del tot.