Thanatos

Als veritables límits de la vida, la incertesa espunta amb el pes dels fets i les paraules. Els meus peus m'han portat fins aquí i cada porció del meu tegument clama tot allò que no he pogut deixar anar. El cos és un llenç. Tots els cossos són un llenç. Inclosos els desmemoriats, els temibles dessagnats i secs. Són, de fet, aquests altres cossos els que no em deixen dormir. De nit, sota la taula, la llum de l'interruptor marca un univers de possibilitats i tenebres quan és fosc. M'espanten. Sota els llençols palpo el teu cos per connectar el meu cervell a la seguretat, a la certesa terrenal. "Les ombres són ombres", em dius. "Res més". El món em decep per mediocre, però quan em parlen de túnels entenc la llum que m'expliquen. Entenc els finals i el valor del temps. I ja no em fan por les tenebres, les vostres tenebres. Suposo que és perquè encara que no en sigueu conscients, els vostres cossos parlen i clamen i criden en aquestes darreres alenades.

"War is here / in our beloved city"

Torna la reina.

15-4 canvas

from the mundane

Bye

M'he passat la meitat del pont dient "he de fer rentadores", mentre no les he fet. M'he passat el pont queixant-me perquè no havia fet les rentadores que havia de fer i m'he passat el pont queixant-me perquè les rentadores que havia de fer no les havia fetes. Perquè m'he passat una part de la meitat del pont, de fet, pensant en què havia de fer rentadores i prou. Avui, a l'altra meitat del pont, les he fetes. I tot és tan senzill, de nou, que la meva culpa no pesa res. I això em reconforta tant, però tant, que tota la resta me la ressua. Ho posaria en majúscules si no fos de mala educació. Perquè la veritat és que -a més- ho fa de mala manera.

Reds

(being around)

Houses - Reds

Al far

Aquesta il·lusió de transcendència atorga un sentit a tot que no podem explicar. En el fons aquest tot és tan petit, tan minúscul, que rellisca pels palmells de les mans; les sabates ens queden grans i les camises folgades, i el tallat dels llavis i les pells dels dits informen al món que ningú mira prou de prop. Els rastres xiuxiuegen que la pluja és seca i transitòria; marquen puntualment la diferència l’oxitocina i la vasopressina. No hi ha notícies del front. Algú m’explica, de casualitat, que amor i odi són intercanviables perquè es controlen des de les mateixes àrees del cervell. El mateix amb la motivació i la recompensa; amb tot allò que són paraules majors que, irònicament, no acaben dient-se mai. Mal negoci si la paciència no és un punt fort.

A manatee?

A mesura que passa el temps la obstinació desapareix per transformar-se en coneixement resignat. Desapareixen els moments egocèntrics, desapareixen les lluites de galls, desapareixen els esmorzars compartits, apareixen la mandra i la certesa, el sentit comú i els centímetres d’oblit i distància precisos. Cantat de tan evident, ho deixo anar amb més ràbia que pena. Comença el descens de Melancholy Hill i el compte enrere per les maletes, les paraules planes i les relacions simples. Tu seràs greu, jo breu. I tot en ordre.

#1

Johan: We're emotional illiterates. We've been taught about anatomy and farming methods in Africa. We've learned mathematical formulas by heart. But we haven't been taught a thing about our souls. We're tremendously ignorant about what makes people tick.

Sunshine holster

Cada cop que et veig penso que t’han embolicat amb un film transparent. Podria recórrer el món per buscar aquell qui t’ha fet menys ésser humà, menys tu, amb la sang calenta per disparar a sang freda. Podríem dir que estic preparada per la pitjor de les massacres, la pitjor de les guerres, la més cruel de les matances per tal de no veure com ja ets incapaç de trobar les meves coordenades. Tan de bo capturés aquell qui t’ha robat el nord que crec que ja no trobes. És quan veig que t’estic perdent que veig el temps com el més despietat dels botxins. El nostre microcosmos s’enfonsa i, amb ell, tot el que ha creat el meu, perquè has estat sempre el meu espectral G2. I et veig, en el teu món de plàstic d’on intento arrencar la teva escorça arrelada; a la teva bola de neu, de boira i ceguesa, on et veig moure fitxa sense permetre’m jugar amb tu. I tu a mi ja no em veus. I saber que no puc tornar-te fa que t’enyori cada cop més. Cada cop més.

l'iglú

Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.

Com fer-se un cos sense òrgans

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -





"Jo que no sóc ni he estat mai així de deplorable, veig en tu aquestes coses que detesto de la gent."
Cus-me la boca, si us plau.

Rast

En aquell últim albirament, deia la mare de Dedalus entre xiuxiuejos que en soledat un podia arribar a conèixer què volia dir estimar algú. Per aleshores, Dedalus embolicava raons i epifanies en caixes físiques i mentals i, sense escoltar-la, celebrava el seu propi ego alliberat de tot allò que ell creia que l’estava constrenyent. Irònicament, Dedalus no entenia que començar no vol dir deixar res enrere, que el passat no pot tornar perquè forma part d’un mateix. En detriment de la seva eclosió, ignorava que no estava preparat per escapar-se d’allò que l’havia convertit en el que era. En aquesta pretensió d’objectivitat, dins aquest sistema hermètic que era sí mateix, Dedalus sostenia contra el món (contra ningú) la seva posició a l’espai i al temps com legítima i absolutament veritable, aïllat de qualsevol perspectiva aliena; la gravetat era quan Dedalus deia que era gravetat, l’acceleració era quan Dedalus deia que era acceleració, i tot era real, tot era veritable, tot era seu. I en aquest desequilibri sostingut per les paraules, la seva mare observava l’absurda càrrega racional que el constrenyia més que no pas tot el que l’empenyia al rebuig, tot fent un sondeig de les profunditats inexplorades de les ciutats dels simples. Filava que, temps enllà, Dedalus diria allò de “no intento entendre, i ja no intentaré entendre res mai més” i confessaria que tot rau en la por que li feien les grans paraules que ens fan tan infeliços.

When home is hardly a word

Hi ha un incendi que s’ha encès en alguna part i que s’estén i es propaga i que abrusa i crema i crema tot el que troba. Fon les soldadures i tot el que no és d’una sola peça s’esbuca i s’enruna, a trossos. Els petits metalls vils es fonen de seguida, però els altres es trempen. És un gran incendi; que era de bell, que era de trist; hi ha boscos calcinats on els ocells no hi tornaran. I la gent que no el planyia, la gent que no el planyia, que no el planyia, la gent que no el planyia tenia l’ànima seca.

l'ull

Deia Baudelaire que al pintor de la vida moderna se li presentava un problema quan intentava captar l'efímera i contingent novetat del present, que era absolutament trivial, la metamorfosi de les coses externes. El que l'artista havia d'executar era el seu moviment de manera tan ràpida com allò que veia, perquè en realitat la vida era inestable i fugissera; havia de destilar allò etern en el transitori i reproduir la multiplicitat de la vida a cada instant. Baudelaire era un savi dels de debò -i dels de debò n'hi ha pocs-, i amb algunes de les seves idees hi estic parcialment d'acord. En els temps moderns, les coses van i vénen tan ràpidament que en un obrir i tancar d'ulls deixen de ser el que eren. Muten, qui sap si amb això deixen d'existir. Per tant, és lògic que el pintor de la vida moderna hagués de traduir l'instant en un llenç i que Baudelaire la cagués aclamant les virtuts d'un mediocre com Constantin Guys. Per Baudelaire, la fotografia era una còpia tosca de la naturalesa que empobria el geni artístic i havia envaït els territoris de l'art, fent col·lidir els dos eterns enemics: la poesia i el progrés. Creia que quan dos monstres com ells es topaven, un dels dos havia de cedir, i ho faria aquell qui tingués l'(estúpida) multitud com a aliada natural, tenint com a conseqüència la corrupció o suplantació total de l'altre. El que no tenia en compte Baudelaire era que un Manet no podia ser més o menys digne que això. Perquè la realitat és així, una hòstia a la cara, un puto quadre d'Ingres. Si és que la realitat és mai alguna cosa digna de ser representada, és clar.

Billy

La correspondència és un fàstic perquè sovint fa esperar quan no toca. L’excusa de l’aigua calenta no funciona quan els papers i les trucades sense agafar reposen a la memòria de les teves ganes de ser a un altre lloc, a aquell altre lloc. Però aleshores ser a aquell altre lloc no gratifica aquest enlloc, com a casa. I tot deixa de ser una qüestió topogràfica o lingüística. D’aquest cap de setmana en puc treure una veritat universal: tothom hauria de veure Six Feet Under; aquí hi rau la misèria i la gràcia de l’ésser humà. Des del principi fins l'insuperable final. Tot comprimit en una sèrie d’imatges que em fan pensar que cada un dels seus personatges és, al cap i a la fi, un eufemisme de la condició humana, de tot el que podem arribar a fer. De tot el que podem arribar a rebre. I, segons com es miri, a vegades el Billy podria arribar a semblar un sant.

Extracte II

Ateneu / 17h.

- El gran problema és que actualment es confonen vocació i mania.

Backlog

Avui la meva família ha vingut per primer cop al pis i hem brindat per les noves etapes i ens hem assegut junts al sofà. Les claus ja pengen al bigoti de la porta, hem posat nom a les plantes i l'aigua encara és tan freda que ens fa cridar. Les coses han canviat, però la més reconfortant és que ja s'hi comença a sentir com a casa encara que les coses de casa no siguin les mateixes. Com a casa de veritat, de veritat-de-la-bona, de la de sóc d'aquí i aquest és, per fi, el meu lloc.

"El erotismo proviene de más allá del hombre; lo abruma y lo derriba. Y, por esa razón, abatidos por sus olas, los días pasan sin que nos percatemos ya de que los objetos existen, de que las criaturas se agitan y la vida se consume, ya que, atrapados por el voluptuoso sueño del amor por tanta vida y por tanta muerte, nos hemos olvidado de ambas, de suerte que cuando despertamos del amor, tras sus inigualables desgarros, sentimos un lúcido e insoportable desplome."

El ocaso del pensamiento / E.M Cioran

Round Dance

I thought you were good at first,
I thought you were like silver,
and I find you are lead.

You see me high up.
I
walk through the sun
I
am like sun itself.

Per divorciar-se, les natives americanes solien col·locar-se en rotllana i, fent quatre voltes agafant-se les mans, cantaven aquesta cançó popular: així restaven lliures per sempre. Tot plegat era, com es veu, bastant més senzill comparat amb els temps que corren. Clar que en aquell moment el món no era minimal ni asèptic, ni l'hivern era perpetu. Clar que aleshores ni existien la burocràcia, ni la zombie walk, ni els algoritmes ni el post-rock.

Huis Clos

Hi va haver un moment en què va voler dir que l’infern era els altres. Però aquest “l’infern és els altres” sempre ha estat mal comprès. Sempre s’ha cregut que volia dir que les relacions amb els altres sempre són tòxiques, que tard o d’hora eren relacions infernals. I el que de veritat volia dir és que si les relacions amb els altres són retorçades o viciades, aleshores l’altre no pot ser més que l’infern. Per què? Perquè els altres són, en el fons, allò més sòlid en nosaltres mateixos, per la nostra pròpia coneixença de nosaltres mateixos. Quan pensem en nosaltres, quan intentem conèixer-nos, en el fons utilitzem les coneixences que els altres ens han deixat en nosaltres, jutgem amb els mitjans que els altres tenen -o que ens han donat- al jutjar-nos a nosaltres mateixos. Però això no vol dir que no puguem mantenir relacions amb els altres; això simplement marca la importància capital d’aquests altres per cada un de nosaltres.

L'Atlàntic

A les 18:44 arriba el tren. Tres minuts abans del temps previst pel rellotge, una hora després del que era en ment. Finestra i extravagància al seient del davant; la Renfe és el millor observatori per entendre o confondre el món. Quaranta minuts d’intermitències lectores i musicals, mirades furtives a l’altre costat del vidre, a l’altra banda de l’Atlàntic que són aquestes escales, aquestes andanes. Pluja fina a les sabates noves, corredisses, túnels i graons, fang, carretera i voreres estretes; botzines. Tot allò que sortiria en una pel·lícula gastada. L’entrada triomfal és menuda al menjador, ja quasi sense cabells, sense pestanyes, la pell arrugada i afligida. L’espera de tot un dia porta a una emoció desmesurada, sempre així, en standby, fins la setmana següent, o no. Cinc minuts a canvi de tremolor de mans i cames inflades i feixugues, tacte de desesper i d’amor. La meva mare deia que Jesús estimava els vencedors, i jo sempre he pensat que tu ets una bona cristiana. La culpa punxa ben endins quan el temps, tan gris, pren per algú aquest valor tan alt. Prometo coses que no sé si sabré complir, perquè no vull tornar-hi mai més, mai més. Tan de bo pogués volar aquest cercle pels aires per sempre més. Poder extirpar aquest patiment d’una mossegada despietada. Arrencar la misèria i la tristor d’aquests ulls que fa temps que s’apaguen. Com els meus. Perquè si això és una guerra, tots hem perdut per endavant.

Charcoal

En dies com avui, que un no sap si treure la jaqueta és encara una hipèrbole, hom diria que les il·lusions sempre han de passar pel filtre de la realitat. Tot plegat, vist d’una manera o altra, es mou en els mateixos paràmetres i ningú sap ben bé per què. M'hi jugo el que sigui que és per això que ningú es molesta a explicar-ho.

Èxode

Empaquetar vint-i-tres anys de vida i ordenar quatre anys d'universitat no és una tasca fàcil; i menys quan plou. A favor cau l'excusa per no marxar corrents de casa com si haguessin entrat a robar-te les pertinences. En contra cau la realitat inexorable que allò que anomenaves "casa" deixa de ser teu. Que l'espai s'economitza i que els records i la vida sencera no hi caben en tres caixes de fusta i dues de cartró. I que qui roba no és més que, en realitat, la cavil·lació del que seràs a partir d'ara a la persona que sabies que eres i ha habitat el lloc que ara es presenta com un buit, un parèntesi, un deix de vida. Que es presenta com punts suspensius entre claudàtors.

Ferides

Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

Underworld

memories of winter
first taste of autumn - café noisette
I'll rephrase
the memories of winter

Després

Un dos tres un dos tres. They won't be here tomorrow. La música de Perfume Genius és una persona gran que no ha sabut envellir. Hi ha una certa tragèdia i solemnitat en tot plegat, ei, que jo sóc el que vaig ser, que tu no saps qui sóc, amb qui parles. Tot passejant per Montparnasse vaig aprendre que tot és finit i que tan fa el que facis en vida, que després no en queda res, de tu. Bé, el record, però què és el record quan ja ets mort. El record és la tomba de Baudelaire coberta de flors de plàstic, la d'Oscar Wilde amb la firma de Jon Bon Jovi i els noms propis i els llavis d'aquells qui no el van conèixer però s'hi van fer una foto. De tota manera, hi havia un cert encant en tots ells, en aquesta vetlla post mortem. En canvi, a la d'Auguste Comte no hi havia res ni ningú. Clar que també era un gilipolles.

N'est(-ce) pas

Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.

París

Get me away from here, I'm dying

Crec que és prou bonic quan de cop i volta grups que havien passat per la teva retornen amb una força inusual. I no és perquè em caigués a sobre (literalment) l'Stuart Murdoch fa quatre anys, o perquè la meva vergonya d'aleshores no em va permetre pujar a l'escenari encara que m'estirés del braç com amb les noies del meu costat, o perquè tornar-los a veure, encara que sigui de lluny i de passada, és un bon pla de mediació emocional; sinó per cançons i discos com aquests.

"It is mightier than swords
I could kill you sure
but I could only make you cry with these words"

La vida manual d'ús

Des de ben petits, a tot arreu ens han ensenyat que mai arribem a conèixer ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. El món es regeix per petits clixés que són llocs comuns perquè, per bé o per mal, tard o d’hora passen a tots i cada un dels éssers vivents que poblen la terra. Aquesta tendència a creure en l’especial no és més que una il·lusió infantil i innocent que, com una agulla de pit, punxa en el moment en què te la poses de pressa i corrents. Potser el problema són, de fet, les presses, la feina mal feta. Aquest dolor minúscul i imprevist que comença a l’estómac i embolcalla la gola, tot provocant un nus impossible de desfer. Ni la més bonica de les músiques atenua aquest petit instant d’asfíxia mental i física. En ell, el temps és inclement i despietat, també per bé o per mal. Quan ni la més forta de l’anestèsia és suficient per pal·liar el dolor trencador més val pensar que no hi ha raons, que res passa perquè sí però el que passa és i prou, i per aquest motiu cal plorar-ho amb les millors exèquies. No hi ha res sagrat i tot és violable, i el sentit d’això és indefinible per relatiu, per irònic, com quan les previsions del temps que endevinaven que faria sol contemplen, divertides, com la pitjor de les tempestes t’acaba caient a sobre.

Symptoms

"Voices, voices were the first thing I forgot"

Abstraction

Perduda en un lloc on l'espai i el temps es confonen, els accents son reminiscencies d'un lloc que ara em cau lluny fisica i psicologicament. Tot es tant relatiu que les coses mes estranyes es barregen amb allo que sembla tant habitual, tant proper. Musiques que ja no se d'on venen, paraules noves, persones noves, persones velles que ara son noves, tot muta a un estat si be no millor, diferent. Busos d'aqui cap alla, animals de costums desacostumats, essers humans i no tant humans que volten per aquests paratges amb els mateixos drets que les formigues o els escarabats. Crec en noves coses i he deixat de creure en les obvietats. No n'hi han, d'obvietats, aqui. Nomes records desconcertants en sepia, a foc. I jo, dins d'aquest caos fisic i psicologic, de connexions i comunicacions impossibles, dins d'aquesta diferencia abismal que tant renova com aniquila, d'aquesta lluita entre naturaleses, dins d'aquest cosmos que ha matat el micro, nomes em repeteixo l'"all I wanted to see is that I am better, all I want to believe is that I am better" que cantaven Beach House fa uns mesos i ara, avui, als meus vint-i-tres a les 23:32, en una guesthouse qualsevol perduda entre terres vermelles, arbres tropicals i gent humil, m'ha canviat la vida.

Artwork

A falta de tumblr personal, he decidit crear una nova secció unida a l'etiqueta "Trivial" i "YouReallyGotMe" que bàsicament respon als sospirs que alguns cartells i portades de discos o llibres m'inspiren.