divendres, 28 de gener del 2011



"Ah, escolta, a veure si em pots aconsellar. Aquest rellotge m'ha fet passar una mala estona. El tic-tac m'ha tingut desvetllat. El problema és que no hi estic del tot convençut, que fos el rellotge. Vull dir que hi ha un munt de coses que fan tic-tac a la nit, no trobes? Tota una pila d'objectes que de dia diries que són normals. Però de nit agafa el que vulguis, i qualsevol pot deixar anar una mica de tic, i qualsevol pot mirar aquests objectes de dia, que són completament normals; callats com els ratolins, durant el dia... Per això, si totes les hipòtesis són iguals... aquesta qüestió que el rellotge m'ha despertat... en fi, podria resultar fàcilment que és una hipòtesi falsa."

Harold Pinter - "The Homecoming" (1964)

diumenge, 23 de gener del 2011

Shakesepare



Presentar un context plausible per ocultar-ne un altre. Podria haver donat les gràcies. Hauria d'haver dit alguna cosa. No, podria haver dit. Copio la paraula: el pou sembla profund si l'aigua és fosca. Avui pensava; fa tant de temps que escric en anglès que m'estic oblidant de subordinar. I que els epítets són, en el fons, divertits. Com avui quan, entre cafeïna sense piscina i núvols de fred i pulmó, comentàvem que sovint l'aigua és fosca perquè l'han embrutada abans. Ai, els models de joventut. En el fons cada cosa parla per sí mateixa, a la seva manera.

divendres, 14 de gener del 2011

Intercadència


Mi diu que Do no és guapa. Al·lega, a mode d’eufemisme, que Do és massa exuberant. És cert. Do té una figura guitarrista que, en la intimitat, estira i arronsa com un acordió. Té una figura materna indubtable, molt femenina, que no encaixaria en els cànons de bellesa actuals. De tota manera, Mi comenta que Do té un atractiu curiós que va molt més enllà de la sinuositat de les carreteres corbes. El públic femení s’escandalitza a les audicions de Do perquè les seves sonates són espectaculars. Quan Do canta, tothom l’escolta. Els homes no la miren quan la veuen passar, però queden perplexos davant la seva prosòdia. S’enamoren del seu contingut fins el punt que, quan Do és al voltant, la resta de notes musicals deixen d’existir. Mi, que és molt més bonica en la superfície, també, i se’n sorprèn. L’atractiu mental de Do és tan espectacular que s’escapa de la lògica femenina. Quan Mi s’ajunta amb Re i Fa comenten que, un cop l’han escoltada, Do genera una hecatombe irracional cada cop que passa per davant d’algú. Cap d'elles s’atreveix a comentar que no és bella en presència masculina. La seva música és escandalosament bonica en comparació amb la que la resta d’escala, plegada i combinada, pot articular. Ningú no diu que Do pugui tenir el que vulgui, però tothom sap que pot. La seva gràcia és molt més completa que la de la resta. Do trenca, des que es té ús de raó, cors, ànimes, records i memòries. Els homes la recorden quan no són amb ella. Les notes s’irriten quan la senten arribar. Creuen que els homes fan l’amor amb el seu cervell –no pot ser d’una altra manera. El que no saben és que l’amor es mesura més sovint en l'àmbit del son i no pas el del sexe. És la freqüència del sexe, doncs, la que es mesura amb el sexe, i prou. Comenten que l’enginy, l'individualitat i el coneixement estan sobrevalorats i descarten que els homes no s’enamoren només dels cossos.

diumenge, 9 de gener del 2011

Esnobisme il·lustrat


Créixer vol dir alguna cosa més que complir anys. Les bromes se m’escapen tan com les cites o la poètica de carrer. Els llibres al braç, els cigarrets consumits ansiosament a les portes dels finals, les cançons desencaixades després d’un dia tranquil es succeeixen mentre els veig passar. Ara que ja no vesteixen de coll alt i mocassins he perdut el rastre calculat amb precisió matemàtica; les majúscules i les minúscules es barregen. La impostura em mareja perquè no la capto quan la campana sona. Costa distingir la mediocritat perquè és fàcil d'entendre: al cap i a la fi, el que passa és que ningú no vol dormir sol.


dissabte, 8 de gener del 2011

The door in the floor


Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.