Im Bann

Romandre o no romandre vindria a ser, en aquestes dates, una pregunta més arrelada en nosaltres que els nostres propis orígens. Arrossegada per la incertesa de la manca, manca de resposta, d’un lloc fix i un temps clar i, sobretot, de la possible incidència de la busca del rellotge, que tan indica el que és com el que no és com el que pot deixar de ser, o bé, directament, ja no indica res del que era. Tot canvia. Quan el meu cos s’havia convertit en tot el meu armament, cada dia en veia volar pels aires un fragment. És ara -després de la vetlla- quan veig que, al capdavall, en tota guerra, és el camp de batalla el que resulta més devastat. Molt més que qualsevol dels exèrcits.

Well then one, two, three

Al principi pensava en allò que podria anomenar-se bellesa imaginària, un procés de buit elemental en el qual només sorgien algunes coses. Després, quan hi vaig començar a treballar, va caure al munt una mena d'allau que no es corresponia amb la bellesa que m'havia proposat com a objectiu. Cap a on anar a partir d'aleshores? Les idees són una cosa, i el que passa és ben diferent. M'agradaria haver fet cas omís de la meva voluntat ascètica en alguna ocasió, perquè una cosa és el que som, i l'altra el que volem semblar.

Shakesepare

Presentar un context plausible per ocultar-ne un altre. Podria haver donat les gràcies. Hauria d'haver dit alguna cosa. No, podria haver dit. Copio la paraula: el pou sembla profund si l'aigua és fosca. Avui pensava; fa tant de temps que escric en anglès que m'estic oblidant de subordinar. I que els epítets són, en el fons, divertits. Com avui quan, entre cafeïna sense piscina i núvols de fred i pulmó, comentàvem que sovint l'aigua és fosca perquè l'han embrutada abans. Ai, els models de joventut. En el fons cada cosa parla per sí mateixa, a la seva manera.

Rast

En aquell últim albirament, deia la mare de Dedalus entre xiuxiuejos que en soledat un podia arribar a conèixer què volia dir estimar algú. Per aleshores, Dedalus embolicava raons i epifanies en caixes físiques i mentals i, sense escoltar-la, celebrava el seu propi ego alliberat de tot allò que ell creia que l’estava constrenyent. Irònicament, Dedalus no entenia que començar no vol dir deixar res enrere, que el passat no pot tornar perquè forma part d’un mateix. En detriment de la seva eclosió, ignorava que no estava preparat per escapar-se d’allò que l’havia convertit en el que era. En aquesta pretensió d’objectivitat, dins aquest sistema hermètic que era sí mateix, Dedalus sostenia contra el món (contra ningú) la seva posició a l’espai i al temps com legítima i absolutament veritable, aïllat de qualsevol perspectiva aliena; la gravetat era quan Dedalus deia que era gravetat, l’acceleració era quan Dedalus deia que era acceleració, i tot era real, tot era veritable, tot era seu. I en aquest desequilibri sostingut per les paraules, la seva mare observava l’absurda càrrega racional que el constrenyia més que no pas tot el que l’empenyia al rebuig, tot fent un sondeig de les profunditats inexplorades de les ciutats dels simples. Filava que, temps enllà, Dedalus diria allò de “no intento entendre, i ja no intentaré entendre res mai més” i confessaria que tot rau en la por que li feien les grans paraules que ens fan tan infeliços.

l'ull

Deia Baudelaire que al pintor de la vida moderna se li presentava un problema quan intentava captar l'efímera i contingent novetat del present, que era absolutament trivial, la metamorfosi de les coses externes. El que l'artista havia d'executar era el seu moviment de manera tan ràpida com allò que veia, perquè en realitat la vida era inestable i fugissera; havia de destilar allò etern en el transitori i reproduir la multiplicitat de la vida a cada instant. Baudelaire era un savi dels de debò -i dels de debò n'hi ha pocs-, i amb algunes de les seves idees hi estic parcialment d'acord. En els temps moderns, les coses van i vénen tan ràpidament que en un obrir i tancar d'ulls deixen de ser el que eren. Muten, qui sap si amb això deixen d'existir. Per tant, és lògic que el pintor de la vida moderna hagués de traduir l'instant en un llenç i que Baudelaire la cagués aclamant les virtuts d'un mediocre com Constantin Guys. Per Baudelaire, la fotografia era una còpia tosca de la naturalesa que empobria el geni artístic i havia envaït els territoris de l'art, fent col·lidir els dos eterns enemics: la poesia i el progrés. Creia que quan dos monstres com ells es topaven, un dels dos havia de cedir, i ho faria aquell qui tingués l'(estúpida) multitud com a aliada natural, tenint com a conseqüència la corrupció o suplantació total de l'altre. El que no tenia en compte Baudelaire era que un Manet no podia ser més o menys digne que això. Perquè la realitat és així, una hòstia a la cara, un puto quadre d'Ingres. Si és que la realitat és mai alguna cosa digna de ser representada, és clar.

Ferides

Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

Després

Un dos tres un dos tres. They won't be here tomorrow. La música de Perfume Genius és una persona gran que no ha sabut envellir. Hi ha una certa tragèdia i solemnitat en tot plegat, ei, que jo sóc el que vaig ser, que tu no saps qui sóc, amb qui parles. Tot passejant per Montparnasse vaig aprendre que tot és finit i que tan fa el que facis en vida, que després no en queda res, de tu. Bé, el record, però què és el record quan ja ets mort. El record és la tomba de Baudelaire coberta de flors de plàstic, la d'Oscar Wilde amb la firma de Jon Bon Jovi i els noms propis i els llavis d'aquells qui no el van conèixer però s'hi van fer una foto. De tota manera, hi havia un cert encant en tots ells, en aquesta vetlla post mortem. En canvi, a la d'Auguste Comte no hi havia res ni ningú. Clar que també era un gilipolles.

Mantega

La sobredosi d’aforismes és una mica com aquells entrepans de Nocilla en què ma mare m’hi posava mantega. Jo em preguntava el per què de la mantega de la mateixa manera que em preguntava per què als entrepans de paté se’ls afegeix tomàquet sucat o per què hi ha persones que tenen la televisió encesa si no l’estan mirant. No tindria res en contra dels preceptes morals, les regles de conducta o les sentències si no fos perquè avui en dia el món en va ple i tenen un no sé què de redundant. No en la repetició, m’explico, sinó en abundància. Fa un cert temps que la coneixença del món ha deixat d’unir-se intrínsecament amb el do de l’ensenyança, més que res perquè l’ensenyança ja no és un do i els sofistes han acabat per imposar, com era d’esperar tard o d’hora, una sobirania bastant qüestionable a través del blablabla.

Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.

Service Bell

El cafè amb gel passat per soliaigua, melodies de joguina d'óssos formiguers que flueixen entre núvols i llum de primavera, flors que es desclouen i anticipen el que és bo d’arribar. Vist així, qualsevol temàtica és acceptable de repassar. Fins i tot la dolcesa amarga dels boulevards de París al pas lent i tranquil del turista que abans va ser vagabund i abans de vagabund va ser un flâneur. I abans, un mer observador. Al tastar el fang del macadam es veu que, en el fons, té un sabor estrany i indefinible; ara i avui traduït en autopistes que creuen milles de generacions que es perden en l’anonimat urbà. I, en totes elles, hi ha un galàctic de torn que aixeca el polze com Baudelaire l’aixecaria si fos del segle XX i hagués perdut, de nou, l’aureola.

Fins i tot els déus

Una pila de coses s’amunteguen i ara passes del català al castellà com qui no vol la cosa tot el dia enganxat a la bíblia lingüística, deixant passar les coses que no s’haurien de dir però es diuen i no només són barbarismes sinó que també són barbaritats. Es fa al mirar al teu voltant i a l’entendre que hi ha sismes que no es podran mesurar mai, i ja poden existir mil escales de Richter que la seva magnitud és imperceptible i la seva conseqüència, la pitjor de les hecatombes. El lliure albir és una petita mentida pietosa entre tant soroll i una altra petita ironia de la vida Hardiana enllaçada entre formalitats, presses, repressions i manuals. Tan fàcil com respondre negre quan et pregunten quina hora és o tant entenedor com pensar en Rousseau mentre penses en què consisteix una escombra i el seu ús. Agafi-la per la part superior si no vol patir mal d’esquena. Minúcies així que semblen tant evidents que quan tens l’esquena i altres coses partides en dos ni tan sols recordes a retreure-t'ho. Tothom sap fer servir una escombra i tothom ho fa cap a casa seva i així tot queda net. Potser m'haurien de lligar una cinta blanca als cabells que ara tampoc tinc i donar-me més que dos dies per poder avaluar tots els riscos de l'operació.

KC Accidental

Tot sovint, en situacions adrenalíniques, penso en una cançó de Broken Social Scene que es diu KC Accidental. Sense saber-ne res, havia deduït que KC era un personatge femení i que accidental era tot allò que li passa a la KC al llarg de la cançó. La gràcia de KC Accidental és la sobtada explosió del segon número deu, que es transforma en una catarsi ascendent que afluixa al minut 1:48 i torna a rebentar –per tots els costats- al minut 2:36. Sigui el que sigui el que li passa a la KC, és gros, greu i una putada; i les conseqüències de cada pas, pitjors, fins que tot plegat es laxa de cop i volta. La calma després de la tempesta, el silenci després d’un acudit dolent, l’assumpció del fet s’imposen i penses, ara, tot decaurà i en pau. Ho penses durant el gairebé minut que dura el parèntesi -oh, un purgatori, un bon final feliç-. Que és mentida, per cert. Perquè ultrapassar la onada implica enfrontar-se al tsunami musical que ve després, a la rematada/massacrada final, que és gore i obscena i fatal (i a les pel·lícules de sèrie B omplirien els personatges de ketchup i salsitxes intestinals) i apocalíptica i de la qual, òbviament, ningú se’n salva.

El cas de la KC és una mica com la paraula OK. OK vol dir Zero Killed, no d’acord; i, de fet, KC són les inicials dels components de la banda (Kevin, Charles) i Accidental el nom anterior de Broken Social Scene. Per tant, tot el que dic al paràgraf de dalt en realitat no succeeix mai. Però passa el mateix quan, encara que sàpigues que el dolent mor al final de la pel·lícula, segueixes patint incoherentment fins al final. Amb això vull dir que saber les coses o no saber-les en el fons no serveix per a res, perquè adonar-se'n del que hi ha tampoc canvia gaire les coses. Suposo que és la manca d’absolutisme d'absolutament tot el que fa que segueixi pensant que la KC és una gran desgraciada per tota la merda que li cau(rà) a sobre.

La vida frugal

Funcionar per automatisme és divertit d'explicar als altres en el fons. Tot plegat segueix un esquema senzill que es basa en una sèrie de pulsions: gana - obligació: feina - son - cafè - sentit de la responsabilitat: feina- son- cafè - gana - sentit de la responsabilitat: feina - pressió acadèmica: feina - estrés absolut: feina - histerisme individual: feina - gana - cafè - son - son - son - catarsi autodestructiva a.k.a per què no m'hi he posat abans: feina - son - son - son - feina - feina - son - son - abnegació - gana - resignació - dormir.

Funcionar per automatisme en primera persona, però, és un fàstic, i fa que maleeixis l'alegre i flegmàtica vida aliena especialment quan ho expliques. Així que la diversió -ben mirat- és força contraproduent i aquesta reflexió un llambreig força evident de la meva inconsciència i desesperació pre-examinal.

Cartàsia

Si escoltes la història del Threadbare tot canvia una mica. Van és capaç de transformar la marxa fúnebre en ritual festiu però la idea de fons segueix planejant en les melodies i les absències fan el fet i és trist. M'imagino com seria si ens haguéssim criat junts als estius a Alaska en un vaixell de pescadors, i si així hagués sigut si haguéssim arribat fins aquí. El dolor de la pèrdua és present en cada cançó, en cada nota, en cada silenci. Coses com aquestes i les caigudes dels mites fan que remenis els teus propis fonaments, sigui aquí o a mig món de distància. Els nadals solitaris fan creuar els dits per tots aquells all we could do was sing que per llei i per norma han de caure encara, però que en el fons (i a contracor) la distància fa trontollar, especialment en els racons del pensament on la determinació i la voluntat no poden accedir.

X

Mentre els arbres creixien al seu pas i el crepuscle apuntava volta de fora, els mots vestint-se de rodamón a monticle i de clergue a guerra, s’enlairava de Madrid a Saigon passant per la Xina, replet de passos pertot amb l’ànima podrida de panys, de dubtes i memòries, posant-s’hi fulles al son de les petjades mentre tot planejava aquí i allà i més enllà. I com un Grenouille que vaga arreu en busca de, acaba essent devorat pels gossos i altres humans i màquines. Fora la bellesa no importa, truquen i es fuma un cigarret i seu i soroll i s’aliena mentre torna a créixer. Un, dos, tres, sis personatges en busca d’autor, fantasmes de delit que en pau descansen i demà és un altre dia amb un altre pictograma i mateixa incomprensió. L'única conclusió és que si no pot traduir res encara podrà menys amb una generació sencera.

Jackson Pollock

Parlàvem d’aquella tendència a fer certes coses o no fer-les i al final en sortien conclusions de diferents formes i colors. Ella em deia jo sóc més mala persona que tu i tu pensaves tu no ho saps, de fet no saps que vaig néixer un quinze d’abril, que parlo finlandès i estudio audiovisuals, sóc esquerrà i tinc una piga al peu dret. Que sóc marxista i detesto les noves tecnologies, el sucre i el pebre vermell. Interpretes que miri a l’esquerra quan parlo com que sóc tímid i no que els teus ulls em molesten perquè no m’agraden. Escrivia haikus i en el fons desitjava ser religiós per poder trobar la salvació a un lloc fora dels seus braços. Que ara crec en l’ataràxia però llegeixo chic lit. Que dos i dos són cinc i qui digui el contrari no entendrà mai ni un sol dels límits que em proposo. Tot plegat són prejudicis i l’únic que arribo a conèixer és el meu melic, i l’únic que ella coneix és el seu melic i al cap i a la fi els melics acabaran dominant el món, així que la nostra existència tampoc té més sentit que la de l’actimel rossegat i buit que reposa damunt del sac de les suposicions brossenques. De fet hi havia tanta boira que no sé pas ni si era ella. Potser era un arbre que jugava a ser persona. Potser era una persona que jugava a ser un arbre. Total, l’hamartia és universal i afecta a tots per igual. I si creus que podies entendre-ho pensa en Pollock i voldràs ser com ell. Perquè en el fons, tu veus la plana i jo veig l'allau i pots seguir pensant que no col·lidirem. Nadja ho ha sabut sempre però és el seu secret.

Continental

Potser el problema és de l’Àsia oriental. No és la ressaca, ni la falta de gana, o la manca de temps. Tampoc l’espera impacient de rellotge ni la panoràmica que obliga a fer una vista general de la situació quan la conversa decadent sobre etanol i l’inacceptable d’hores anteriors es barregen amb la visió inesperada que aguditza la vista i ennuvola la resta de sentits. Quan els dits comencen a repicar amb la impaciència d’aquell qui sap que va a cometre allò que va prometre no fer mentre els seus peus trepitgessin la terra que habiten. I mentre sap que el que fa no és el que hauria, que velles glòries són velles que van ser belles i van ser glòries, s'aixeca i estira la jaqueta amb pressa i passa pel seu davant amb el posat de pretesa ocupació, com aquell qui menteix amb vergonya que no va compartir res i no sap perquè ho diu. I mentre deixa enrere el cec i sord amb un sentiment de derrota envers l'èxit assolit, arriba el moment que no surt mai a les cançons; quan a la pregunta “qui era” respon “ningú” i es continua caminant, l’un despreocupat per la resposta i l’altra amb la consciència tres passes enrere, com Sant Pere quan va negar les mateixes vegades l’etern i la Paraula en pràcticament un sol instant.

Creus

A vegades penso que he nascut en el lloc i l’època equivocades i que el meu lloc és a Texas, el cul del món que segons Paul James mirem més malament de tota Amèrica. A aquestes alçades ja hauria après a beure, a tocar la guitarra, el banjo, l’harmònica i la pera entre whiskies i motels, i increparia a pseudomúsics de Los Angeles que no s’aguanten de peu de la caraja que porten. Hagués après a cantar movent únicament la part dreta de la boca com fent així :/ , seria igual de pobra que ara però podria parlar dels pantans i dissertar sobre l’existència de Déu i de com el Wal-Mart ha aniquilat els petits comerços i el Wendy's els bars locals guarros però entranyables on et regalen la tercera pinta de la quarta ronda. Sabria disparar a ampolles de vidre amb escopetes que em podrien volar el cap, podria dir que he disparat a la lluna sense que sembli que em falti un bull. The Folk Singer m’ha agradat prou com per tornar a tenir ganes de travessar l’estat amb un cotxe vell, brut i inútil i comprar-me un barret de cowboy per integrar-me al folklore texà sense eufemismes. Però el cop de gràcia ha estat al sortir, quan he vist tres o quatre noies passejant creus enormes penjades del coll a conjunt amb tacons d’agulla impossibles, i m’he plantejat un cop més fins on hem arribat i per què. Si el Reverend Deadeye aixequés el cap les enviaria a l'infern per blasfemes, però jo em limito a pensar que ara ja fins i tot la filosofia de bar s'ha perdut. Quan ens passem amb els gintònics o sentim que els altres que s' han passat amb ells parlen de Louis Vuitton i no exalcen l'infància o l'amistat em temo que pensar que els nous cultes ens salvaran és més propi d'estúpids que no de cecs. Els de Wells com a mínim podien creure en els colors i els rituals. Els nostres de poc podran salvar-se, ja fem Ikebana, ioga, tennis, pilates o feng-shui per correspondència (o no).

vint-i-nou d'octubre

I així comença, a colps, amb una progressió que és suau i lenta, com gairebé tot el que es succeeix. Els dies desafortunats s’han de prendre com a dies desafortunats i un cop après que hi ha de tot a tot arreu, visites agradables casuals, comentaris estúpids, etiquetes inherents i ignorància aguda d’aquella que fa mal al veure-la passar, tot és més senzill; i tot és més complicat. Perquè un cop après que hi ha de tot a tot arreu et planteges per què hi ha de tot a tot arreu i qui ho ha manat que així sigui. Per què les visites agradables casuals no són cada dia, per què t’has d’empassar els comentaris estúpids, per què no pots desenganxar-te de les etiquetes que pesen com lloses i per què per un sol cop que li ho demanes, la ignorància no et fa cas. Ei, sóc aquí però tu no em veus. El món està regit per escales i pantalons, no per sabates planes i una boca que parla quan no sap que no li toca, però que almenys no borda quan respon a les preguntes.

Anatomia del gilipolles

Seré franca: hi ha massa coses que em molesten a la vida. La cosa seria molt més fàcil si el meu sentit de la justícia no fos tant accentuat i no em fes saltar a la mínima. De fet penso que el que estaria bé és poder encaixar un revés amb integritat i evitar respondre a mode d'animal ferit. Com diuen alguns, la ignorància és la felicitat. La ignorància pot ser no saber o saber i no fer-ne cas. Però com que, per molt que ho intenti, jo no puc formar part d'aquest últim i savi col·lectiu, m'he menjat tant les paraules com la condició dels que es dediquen a estabornir al personal per esport.

Des de fa una temporada que m'he anat trobant un tipus d'ésser que (tot i ser éssers separats en realitat), es mou per un mateix patró i es pot englobar en una espècie única. Aquest ésser és el gilipolles per excel·lència, el que si critica, critica per hobby sense cap mena de constructivitat i basa les seves opinions en nimietats no contrastades a falta d'arguments majors. Un dels pares de tots ells és, per exemple, el Sostres, però la llista no acaba aquí, més aviat hi comença. El gilipolles cibernètic per excel·lència és aquell que comenta desafortunadament al que tu escrius i no revela la seva identitat, per exemple. El que ataca la forma perquè va faltat de contingut. El sofista que rebat perquè s'avorreix entorpint una discussió que sense ell seria més productiva. El que insulta des de l'anonimat. El que mensyprea sense demostrar que ho podria haver fet millor. En fi, tot allò que s'escapa dels paràmetres de la constructivitat i la tolerància.

La gent parla de pluralitat, comportament i respecte. De llibertat d'expressió. A vegades penso que la llibertat d'expressió és com el Déu bíblic: un concepte que a base de repetir-ho, s'ha acabat mencionant en va (i per conseqüència, banalitzant). És un dret que avui en dia es malinterpreta tant com la mateixa religió, al cap i a la fi; i en el seu nom es cometen atrocitats que transcendeixen la seva pròpia condició. Perquè sí, avui en dia podem dir el que volem com volguem. I jo ho agraeixo fins que l'adjectiu constructiu s'afegeix alegrement el prefix des- al davant. En nom de la llibertat d'expressió podem anar d'esquenes i esberlar l'esquena d'algú sense que aquest se n'adoni del que li acabem de fer. Podem llençar per la borda hores de feina per formalitats alienes. Podem venjar-nos d'aspectes que ens fan ràbia pel motiu que sigui. Podem fer mil coses, i és una sort i també una desgràcia, perquè la línia del respecte i la tolerància és tan fina com les fronteres de la llibertat d'expressió.

I és curiós, perquè la majoria de gent la pot veure, aquesta línia. La majoria, de fet, excepte l'excepció que confirma la regla: el repelente niño Vicente que dóna pel sac en nom de la banalització i que, com a Salvador (Sostres) de l'univers, arriba a la terra per castigar els idiotes que escriuen tostons o fan faltes d'ortografia a articles més o menys interessants. I és curiós perquè en el moment en què li espetes un ferit "fes-ho tu, si tant en saps" o un "d'acord, ara que ja estàs a gust, penses comentar el contingut del text algun dia?", el gilipolles cibernètic salta i diu que el món és un país lliure per dir el que vulgui i com vulgui. I s'ofèn quan tu li respons que aleshores, si per tu fos, es podria morir ara mateix davant teu que ni t'immutaries, si més no, no més que per fer un mec-mec ben sonor amb el dit índex de la mà esquerra.

The Lisbon Maru

Tot plegat és una barreja entre l’estic cansada, avui no puc i un em sap greu entre dents per no semblar massa òbvia ni massa culpable. Perquè de les coses que fas a les que realment vols fer, vols dir hi ha una distància gairebé abismal, com si les mirades compassives per altres coses entenguessin tot el que et bull per dins i tu creiessis que són per la mateixa causa. El dolor de peus fa que ja no vulgui tornar a casa caminant i és de dia quan sóc a dins i és de nit quan sóc a fora, i aquest impasse que em perdo és un instant que no puc ni sé figurar-me. Lisbon Maru s'enfonsa, tot plegat m’ho inspira el que sona i el que pensava en aquell moment i la manca de potència barrejat amb els deliris de tot allò que no em permetia acceptar. No tinc temps, no tinc temps per res. Adrenalina amunt, adrenalina avall, tones de sucre i d’alguna cosa més, avui, demà, suposo. Antologies d'inèrcia per donar i vendre, sobretot vendre.

Ningú em recorda amb cabell llarg, és curiós; ni tan sols jo mateixa.