El cafè amb gel passat per soliaigua, melodies de joguina d'óssos formiguers que flueixen entre núvols i llum de primavera, flors que es desclouen i anticipen el que és bo d’arribar. Vist així, qualsevol temàtica és acceptable de repassar. Fins i tot la dolcesa amarga dels boulevards de París al pas lent i tranquil del turista que abans va ser vagabund i abans de vagabund va ser un flâneur. I abans, un mer observador. Al tastar el fang del macadam es veu que, en el fons, té un sabor estrany i indefinible; ara i avui traduït en autopistes que creuen milles de generacions que es perden en l’anonimat urbà. I, en totes elles, hi ha un galàctic de torn que aixeca el polze com Baudelaire l’aixecaria si fos del segle XX i hagués perdut, de nou, l’aureola.
