Reds

(being around)

Houses - Reds

Cocodrils

El que és per mi el millor àlbum de Grizzly Bear sona, també, com una gran marxa fúnebre. De tota manera, és la millor marxa fúnebre que hom podria desitjar per un mateix. Qui sap si aquesta és la trista ironia que rau en el títol de l'àlbum. Horn of Plenty és un passeig a pas lent i solemne per l'avinguda més atapeïda de l'univers amb milions de mans fent un adéu festiu amb la mà, mentre la carn es passeja entre la multitud amb la indiferència del que ja no hi veu i que no hi sent. És la música de les conseqüències. Si el de Grizzly Bear no fos dels discs amb més llum que conec, pensaria que aquest ritme és un descens cap al més solitari, fosc i lúgubre dels inferns. Però a mesura que declina s'encamina paral·lelament cap aquesta mena de súmmum que porten la desaparició de les coses i algun que altre comiat. There's no use, give it up, this is life and this is love.

Grand Salvo

Taló punta taló punta. Un ball a l’antiga i un joc de mirades, per aquí, per allà i l’imperceptible per l’univers comú, banal. El vals de l’adéu, el nus de la panxa de pre-viatge, tot allò que no vaig dir, tot allò que no vaig fer, el disc perdut que ara he recordat, la memòria persistent d’aquell que ja no existeix, la carta que mai arriba, l’espera de l’autobús, els dies de pluja, l'estiu en l'hivern, l'hivern de l'estiu, les llàgrimes contingudes, tornar a casa, les punxades al cos, l’insomni productiu, el sucre dels llavis, l’espuma del cafè. L’escac i mat, l’agulla al pallar, l'agulla al dit, la poesia interna, l’anticipació de la tempesta, les conseqüències del tsunami, sorra freda- el xiulet- el tic tac tic tac, el gel que es desfà, la cigarreta mal apagada, els dits de pianista, els diumenges al matí. El somni vital, les barbes blanques, la corda fluixa, una fotografia vella, el groc dels llibres antics, el pla detall, l'univers comprimit en un punt. L'epicentre. I la retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva.

Tot això és Grand Salvo.

Deserter's Songs

You were a walking civil war. Holes, dug by little moles, angry jealous spies. If the armies of her soul, take you by surprise and flee leaving you again endlessly. "I'm alive", she cried, "but I don't know what it means". There's a river running dry because of you and me. And of all the happy ends I wouldn't wish this on a friend. Slidin' away in washed out delta sun. Into a dream, i took a turn, and promised to return.

Vaja, que cada cop que recupero el Deserter's Songs de Mercury Rev penso que és un dels discs més ben parits de la dècada passada. Ningú pot culpar-los per la Times New Roman i aquesta terrible portada tenint un ús del theremin, un Opus 40 i una Goddess On a Hiway que, de tant immensos, rebenten el seu més que evident mal gust gràfic.

Cançons recordades (Pt. 2)

Per seguir la tradició, aquí hi han alguns dels (altres) temes que també van sonar a la [2] en el nostre debut "A Viva Veu fan de punxadiscos com poden":

Sonic Youth – Reena
Atlas Sound – Walkabout
Animal Collective – My Girls
Grandaddy – Elevate Myself
Deerhunter – Operation
Girls – Lust For Life
Pavement – Cut Your Hair
Micachu and The Shapes – Golden Phone
Brazilian Girls – Good Time
Nouvelle Vague – Blister In The Sun (cover de Violent Femmes)
The Radio Dept. – Pulling Our Weight
Madcon – Beggin’
Daft Punk - Technologic
Empire Of The Sun – Walking On A Dream
Royksöpp – What else is there
Memory Cassette –Surfin’
Guided By Voices – Glad Girls
Phoenix – 1901
The xx – Crystalized
Cornershop – Brimful of Asha
Neon Indian – Should have taken acid with you
Two Door Cinema Club – Something Good Can Work
Hot Chip – Thieves In The Night
Casiotone For The Painfully Alone – White Corolla
Modest Mouse – Float On
Yo La Tengo – Sugarcube

- - - - -

The Jesus and Mary Chain – Just Like Honey


La foto és de la Blanca Viñas.

òperes egípcies

Determinants determinatius i modificadors interns que connoten el fred que sembla acomiadar-se intermitentment, ara sí, ara no, preposicions que funcionen com complements d’abric i de primavera que treu el nas i alguna flor. Acompanyaments de brisaina més aviat dolça, ara que no hi ha més tremolors que les anatòmiques, més aviat per sistema que per por. Els ànims s’amaguen rere la bufanda de congestió nasal, davant la conclusió que la gramàtica és tant relativa com les altures i el compàs; i do, re, mi, fa, sol, vente que yo te daré zumo de mi corazón, vente que yo te daré zumo de mi corazón.

KC Accidental

Tot sovint, en situacions adrenalíniques, penso en una cançó de Broken Social Scene que es diu KC Accidental. Sense saber-ne res, havia deduït que KC era un personatge femení i que accidental era tot allò que li passa a la KC al llarg de la cançó. La gràcia de KC Accidental és la sobtada explosió del segon número deu, que es transforma en una catarsi ascendent que afluixa al minut 1:48 i torna a rebentar –per tots els costats- al minut 2:36. Sigui el que sigui el que li passa a la KC, és gros, greu i una putada; i les conseqüències de cada pas, pitjors, fins que tot plegat es laxa de cop i volta. La calma després de la tempesta, el silenci després d’un acudit dolent, l’assumpció del fet s’imposen i penses, ara, tot decaurà i en pau. Ho penses durant el gairebé minut que dura el parèntesi -oh, un purgatori, un bon final feliç-. Que és mentida, per cert. Perquè ultrapassar la onada implica enfrontar-se al tsunami musical que ve després, a la rematada/massacrada final, que és gore i obscena i fatal (i a les pel·lícules de sèrie B omplirien els personatges de ketchup i salsitxes intestinals) i apocalíptica i de la qual, òbviament, ningú se’n salva.

El cas de la KC és una mica com la paraula OK. OK vol dir Zero Killed, no d’acord; i, de fet, KC són les inicials dels components de la banda (Kevin, Charles) i Accidental el nom anterior de Broken Social Scene. Per tant, tot el que dic al paràgraf de dalt en realitat no succeeix mai. Però passa el mateix quan, encara que sàpigues que el dolent mor al final de la pel·lícula, segueixes patint incoherentment fins al final. Amb això vull dir que saber les coses o no saber-les en el fons no serveix per a res, perquè adonar-se'n del que hi ha tampoc canvia gaire les coses. Suposo que és la manca d’absolutisme d'absolutament tot el que fa que segueixi pensant que la KC és una gran desgraciada per tota la merda que li cau(rà) a sobre.

Cover Me

Grup preferit versionant grup preferit acostuma a donar bons resultats. El de The Notwist ("The Devil, You + Me") va ser el meu disc de l'any 2008, i anticipo que el "Veckatimest" ocuparà un bon lloc en el pòdium d'enguany. L'aportació de Lennox en el seu 7'' era el distintiu afro-beat sintetitzat (electrònicament) d'Animal Collective, i la de Grizzly Bear és la supressió de les dringades pianístiques i els acords fulgurants de guitarra que caracteritzen l'original. A canvi, pugen els instruments de vent (de fusta) i estrèpits percussors a ras i curt.

Crec que cap de les versions supera l'original, però de tota manera són excercicis als que val la pena parar una certa atenció. La versió de Grizzly Bear recolzarà el nou single de The Notwist, que es dirà "Come In" i es llençarà al mercat el proper 14 de desembre. Sembla que els Acher s'han centrat últimament en tirar el carro de the Notwist, cosa que m'alegra després de la parada interminable entre el Neon Golden (2005) i l'últim àlbum. Per Lali Puna sembla que haurem d'esperar fins (com a mínim) la primavera del 2010.

Veckatimest

Pròximament a les vostres vides i a la dels vostres fills i néts.

Faraday (II)

The Divine Comedy / If
Faraday 2009

0/5

I'm so sorry, my spirit's rarely in my body

it wanders through the dry country

looking for a good place to rest

Mary

No fa massa vaig arribar a la conclusió que, del disc que el Sonic Boom (d’Spectrum) va gravar conjuntament amb Captain Memphis, les cançons que més m’agradaven eren ‘Mary’ i ‘Mary Reprise’. Jo sóc de les que normalment s’imagina que darrere els títols de les cançons s’hi amaga alguna cosa més que un nom escollit a l’atzar, però tampoc vaig parar-hi massa atenció al tema. L’altre dia, mentre la cançó sonava al concert d’Spectrum al Primavera Sound, em va entrar la curiositat de nou. Tal i com Jason Spaceman (d’Spiritualized) va acabar orientant el "Ladies and Gentlemen" a la xicota que l’havia convertit en un banyut de cap a peus (apunt rosa: va deixar-lo pel Richard Ashcroft, aquell que va tenir el bon gust de cantar el “Have you ever been down?” el mateix any que el Jason plorava pels racons de l’space rock), vaig pensar que Sonic Boom hauria corregut una sort més o menys similar. I bé, no del tot.

La tal Mary de l’original i la repetició no era cap altra que la Mary Hansen, qui acompanyava a Laetitia Sadier d’Stereolab a les veus, tocava la guitarra i els teclats. Amb el Sonic Boom sembla que va gravar una espècie de 7” que es deia Splitting The Atom Parts One And Two / Monkey Brain (sort que no m’he molestat en buscar-lo, perquè dubto que l’arribi a trobar mai), i suposo que si es van fer amics o derivats va sorgir tot d’aquí. Per altra banda, la Mary havia conegut al que seria el líder d’Stereolab quan aquest encara tocava a Mc Carthy, que es va disgregar al cap de poc, em penso. No fa massa, en un dels seus concerts, el Sonic Boom (que en realitat es diu Peter Kember, un nom d'allò menys 'cool') preguntava al públic si havien sentit mai res d’Stereolab. Algú del públic va contestar que no, i el Sonic va deixar anar un bonic “doncs ja estàs anant a casa a escoltar-ho”. A tot això he recordat que quan Stereolab va venir a Barcelona, jo era a la sala contigua rallant-me pel mal concert que estaven oferint els The Radio Dept. I avui, quan he descobert qui era la Mary, he recordat aquell punt trist de la psicodèlia d’Spectrum. Ja ho diu el nom dels Casiotone For The Painfully Alone: els sintetitzadors tenen un punt patètic que mai he acabat d’entendre, són la tragèdia dels vuitanta. I, en fi, l'existència de la cançó ve donada per la mort de la Mary en un accident de bicicleta (com la Nico) fa uns cinc o sis anys, així que es pot fer una certa correlació. Després d'un temps d'incertesa i una pausa justa, Stereolab va seguir funcionant, i li van dedicar una cançó que es diu 'Feel And Temple' al següent àlbum.*

I res, que em feia gràcia afegir una mica d'historieta sensacionalista al blog. Total, no vull vendre la moto a ningú i a més puc jactar-me d'haver escrit el post amb més cursives de la història.





*amb bones intencions, però lamentablement la mar de lletja.

Paggg(g)ís

Vincent Moon (de La Blogotheque) ha tornat a fer de les seves i ha fet menjar-se'm les paraules del que volia dir sobre les noves pel·lícules del Festival de Cannes i les meves regressions primaverils al reprendre The Notwist. Aquest cop és Patrick Watson qui passeja pels carrers de París cantant "Man Like You", la meva preferida del nou disc. Amb això m'han vingut unes ganes terribles de comprar-me els bitllets per aquest estiu i buscar-me la vida. Tot i que, pensant-ho bé, jo no en sé, de cantar, i encara em plantejo quin rastre podria deixar a la ciutat amb el meu francès macarrònic i menys de cinc-cents euros a la butxaca. Que sense documentació no es va enlloc, m'ha dit sempre la meva mare. Això em serveix de nota mental per recordar què he de fer per aconseguir el que vull. Tant fàcil com demanar cita prèvia. Llàstima que no sàpiga cantar, que no tingui barba i compongui cançons boniques en discs quasi perfectes, perquè estic segura que si més no la part del (manlleu de) moneder hauria quedat prou saldat.

#97 Patrick Watson / Part 1 - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Ironies de la vida

Són, per exemple, les cançons com "I see a Darkness" de Bonnie 'Prince' Billy, l'efecte de les quals és inversament proporcional al que (suposadament) pretenen transmetre. Amb això no vull desmerèixer-la, sinó totalment al contrari. Escolteu-la i sabreu de què parlo.

Si us la voleu baixar, la trobareu com a cirereta del pastís a la recopilació de Sally Can't Wait (aquí teniu el primer i el segon link), que -aviso- és susceptible d'apropar a la catatonia. Si l'escolteu també sabreu de què parlo.

Twin Falls

Quan la vaig sentir per primera vegada vaig tenir aquella sensació inexplicable. Amb algunes cançons passa, tot i que no gaire sovint. Potser sí, era ella, amb negreta, en aquell moment ho era i es mereixia tot el meu temps i els meus impasses entre universitats, cafès, feines i casa. Avui l'he tornat a recuperar després d'alguns mesos de silenci absolut i m'ha tornat la mateixa sensació. Pensaments nítids de fets que en aquests temps ja recordo de forma borrosa. I aquell núvol d'spleen que s'amaga sota el llit i últimament només surt a les nits.

La música té un potencial evocatiu immens i innegable. Per això a vegades la detesto tant.

Deerhunter - Vox Humana

Phoenix

Phoenix és d'aquells grups que em fa vergonya admetre que m'agraden molt des de fa temps. Tot i la meva incomprensible tendència a penalitzar una mica els grups massius, he d'admetre que el nou disc (que paral·lelament té el pitjor nom de la història dels noms) és molt bo, que em moro de ganes de veure'ls al Primavera Sound i que tinc unes ganes boges de ballar i cridar amb la L al so de "Lisztomania", "1901" "Rome". I és que tots tenim guilty pleasures que en realitat no són tant culpables. Aprofito la confessió per recordar-me (sí, -me) "Too Young" com a cançó de l'estiu del 2007 i "Lost and Found" del març del 2008. Per aleshores anava amb bici per Barcelona i cridava mentalment el let go, it's so hard to fill me in, you'd better run as fast as you can entre semàfor i semàfor. Avui me l'he tornat a posar, tot i que ja no m'ho crec massa, la veritat.

Deixo aquí la versió que van fer a Sydney de "Playground Love", La Cançó dels Air, uns dels meus altres inqüestionables. Si alguna cosa se'n sap, dels Phoenix, és que directe que fan, directe que claven; aquí la primera prova. Al Youtube en corren un centenar més.

Hojaldres

you will pay for your excessive charm

Jason Lytle

Avui m'he llevat amb el peu dret i tararejant algunes cançons de Grandaddy i m'he enrecordat que Jason Lytle, el que va ser el seu líder, vindrà al Primavera Sound i treurà un disc en solitari. Avui he estat investigant i només he pogut sentir una cançó, veure la portada i el tracklist i poca cosa més, i a falta de pan, m'he posat a escoltar Grandaddy. El Jason Lytle és un d'aquells freaks que inspiren tendresa. Deu passar ben bé els quaranta i porta gorra i camises de quadres, però no a mode d'esquirol, sinó més aviat d'avi, d'aquelles de franela que podries comprar a les botigues de segona mà per dos euros la peça. Li agrada tant patinar que sembla que porta l'skate allà on va (i canta cançons sobre com li ha salvat la vida), dispara fotos amb la seva digital de butxaca i fa collages estranys i no gaire bonics (tot i que la intenció és el que compta!) que després fa servir de portades pels seus discs.

Grandaddy és el típic nom de grup de hip hop, els integrants dels quals són més lletjos que pegar a un pare però s'envolten de noies d'anunci (d'aquelles que si t'arribessin a tocar mai t'induirien a un estat catatònic de per vida), però la seva música és un altre rotllo. Com que es van separar fa gairebé quatre anys no els vaig poder anar a veure mai en directe, i el fet que vingui en Lytle tot sol em fa una il·lusió proporcional, bàsicament perquè ell era l'ànima mater del grup. Qualsevol diria que amb aquesta aparença de b-boy entradet en anys, en Jason canta en falsetto sobre l'amor, la vida i les seves misèries amb extra dosi de profunditat, nostàlgia i spleen.

En Jason sembla que el treuen de Modesto i no sap on anar ni què fer. De fet es veu que odia fer gires, així que podem considerar la seva visita com un privilegi. Això si es motiva una mica i decideix fer un concert decent, perquè corren veus que se'n despreocupa força, del tema. Però en fi. Aquest no és el cas. Hi ha gent d'aquesta mena, que no surten d'allà on viuen ni a pals, i això fa que els tingui una certa enveja. Són aquells que "enlloc com a casa" i tant feliços, perquè amb això ja en tenen prou. Potser me n'hauria danar a Modesto. (Potser és que Modesto és el Paradís.)

Aquesta cançó va ser una de les meves millors companyes d'hivern, no sé ben bé per què, ja que de patinar no en tinc ni idea (si més no, no de forma literal), i la lletra de la cançó no diu res més que això.

Llorers

Patrick Watson torna i amb ell aquests records de primavera que ni fred, ni calor. Tot i que el disc és més o menys de l'altura de l'anterior i sí que en provoca, de fred o de calor, tot depèn de si t'agrada el que fa o no. Ara he pensat que Wooden Arms vol dir braços de fusta i no sé ben bé per què he pensat en Apol·lo i Dafne amb una certa tristesa. Qui planta un llorer no s'asseurà mai a la seva ombra, es deia, perquè de tant que tardava la planta en sortir un no la veuria mai créixer. Tot plegat m'ha semblat una analogia prou bona; sobretot al so de "Man Like You", per mi la millor i la que més em recorda a The Great Escape, que és de les Cançons Que Abuf.

És cert que un cop coronats els líders i els victoriosos passaven de tot, però ja no som ni a l'Antiga Grècia ni al segle dinou. Per tant alguns poden sortir-ne airosos, d'això d'"aplicar-se al cuento"; suposo que aquest vindria a ser-ne un cas.