Estiu

Queden exactament vint-i-quatre hores per acabar amb el meu patiment acadèmic. Fa vint-i-quatre hores que entrava al Sónar per tercer cop per tancar la nit amb un apogeu com aquest. D'aquí nou dies Grand Salvo trepitjarà Barcelona i dormirà a l'habitació de convidats. La setmana que ve és el primer Sant Joan sense exàmens pel mig. I el Festus, clar. També hi haurà un membre més a la teva família. En dotze dies Vilanova acull el Faraday i als aprenents de dj d'A Viva Veu per posar alguns Trossos de tema (Juny 2010). No obstant, Nick Lowe haurà d'esperar en detriment de Frankfurt. I Frankfurt en detriment de Cambodja. Com Lisboa. I fot fred, però l'estiu comença, aquest cop de debò, nevi, plogui o caigui un meteorit a la Rambla Catalunya.

Vectors

Els millors antídots estacionals duen nom de persona, de vol d’avió, de j de juny, juliol, de records agredolços. El millor pal·liatiu per la tristesa és la fluïdesa dels fets que s’esdevindran. Cambodja cau molt lluny, però traslladar-se als dies de música que van plovent suaument és un bon preparatiu per l’èxode. Perquè tenir Melbourne a les teves mans sembla tant o més regenerador que el parèntesi festívol de la setmana entrant, entrant de luxe, això sí. Una resposta de mail i els dies que vindran semblen interpretar-se més lluminosos que el sol de juliol entrant per una finestra tot just oberta. Al cap i a la fi, a la possible ceguesa, no li'n donava més de dos segons.

Grand Salvo

Taló punta taló punta. Un ball a l’antiga i un joc de mirades, per aquí, per allà i l’imperceptible per l’univers comú, banal. El vals de l’adéu, el nus de la panxa de pre-viatge, tot allò que no vaig dir, tot allò que no vaig fer, el disc perdut que ara he recordat, la memòria persistent d’aquell que ja no existeix, la carta que mai arriba, l’espera de l’autobús, els dies de pluja, l'estiu en l'hivern, l'hivern de l'estiu, les llàgrimes contingudes, tornar a casa, les punxades al cos, l’insomni productiu, el sucre dels llavis, l’espuma del cafè. L’escac i mat, l’agulla al pallar, l'agulla al dit, la poesia interna, l’anticipació de la tempesta, les conseqüències del tsunami, sorra freda- el xiulet- el tic tac tic tac, el gel que es desfà, la cigarreta mal apagada, els dits de pianista, els diumenges al matí. El somni vital, les barbes blanques, la corda fluixa, una fotografia vella, el groc dels llibres antics, el pla detall, l'univers comprimit en un punt. L'epicentre. I la retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva.

Tot això és Grand Salvo.

Absentistes

Si fossis jo, escoltar cançons com Was My Time, Sunshine Holster o The Trees Are Blowing In The Wind! de Grand Salvo a altes hores de la nit et recordaria a tenir mal de coll i fumar-se de tota manera un paquet sencer de tabac, sortir al carrer sense paraigües un dia de diluvi universal, o perdre un piercing en un acte de valentia per la prova que te l'ha fet treure i que, de rebot, no ha donat bon resultat. Si fossis algú altre, et seria com caminar enfonsant-te poc a poc en la neu, com esperant que sigui algú altre el que et tregui d'aquest pou en el què t'estàs trobant sense saber ben bé com i per què. Aquí no neva però és Sibèria igual, i el que tenen els absentistes és que la gent no els veu però -a diferència dels invisibles- nota la seva falta.