Es nehmet aber
Und gibt Gedächtnis die See,
Und die Lieb' auch heftet fleißig die Augen,
Was bleibet aber, stiften die Dichter.


But the sea takes
and gives memory,
and love fixes the eye diligently
and poets establish that which endures

F. Hölderlin - "Andenken"

The door in the floor

Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.

l'iglú

Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.

L'Atlàntic

A les 18:44 arriba el tren. Tres minuts abans del temps previst pel rellotge, una hora després del que era en ment. Finestra i extravagància al seient del davant; la Renfe és el millor observatori per entendre o confondre el món. Quaranta minuts d’intermitències lectores i musicals, mirades furtives a l’altre costat del vidre, a l’altra banda de l’Atlàntic que són aquestes escales, aquestes andanes. Pluja fina a les sabates noves, corredisses, túnels i graons, fang, carretera i voreres estretes; botzines. Tot allò que sortiria en una pel·lícula gastada. L’entrada triomfal és menuda al menjador, ja quasi sense cabells, sense pestanyes, la pell arrugada i afligida. L’espera de tot un dia porta a una emoció desmesurada, sempre així, en standby, fins la setmana següent, o no. Cinc minuts a canvi de tremolor de mans i cames inflades i feixugues, tacte de desesper i d’amor. La meva mare deia que Jesús estimava els vencedors, i jo sempre he pensat que tu ets una bona cristiana. La culpa punxa ben endins quan el temps, tan gris, pren per algú aquest valor tan alt. Prometo coses que no sé si sabré complir, perquè no vull tornar-hi mai més, mai més. Tan de bo pogués volar aquest cercle pels aires per sempre més. Poder extirpar aquest patiment d’una mossegada despietada. Arrencar la misèria i la tristor d’aquests ulls que fa temps que s’apaguen. Com els meus. Perquè si això és una guerra, tots hem perdut per endavant.

N'est(-ce) pas

Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.

La vida manual d'ús

Des de ben petits, a tot arreu ens han ensenyat que mai arribem a conèixer ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. El món es regeix per petits clixés que són llocs comuns perquè, per bé o per mal, tard o d’hora passen a tots i cada un dels éssers vivents que poblen la terra. Aquesta tendència a creure en l’especial no és més que una il·lusió infantil i innocent que, com una agulla de pit, punxa en el moment en què te la poses de pressa i corrents. Potser el problema són, de fet, les presses, la feina mal feta. Aquest dolor minúscul i imprevist que comença a l’estómac i embolcalla la gola, tot provocant un nus impossible de desfer. Ni la més bonica de les músiques atenua aquest petit instant d’asfíxia mental i física. En ell, el temps és inclement i despietat, també per bé o per mal. Quan ni la més forta de l’anestèsia és suficient per pal·liar el dolor trencador més val pensar que no hi ha raons, que res passa perquè sí però el que passa és i prou, i per aquest motiu cal plorar-ho amb les millors exèquies. No hi ha res sagrat i tot és violable, i el sentit d’això és indefinible per relatiu, per irònic, com quan les previsions del temps que endevinaven que faria sol contemplen, divertides, com la pitjor de les tempestes t’acaba caient a sobre.

Middle Curse

Quan la necessitat és tan gran sembla que gairebé la pots palpar, però en realitat segueix sense ser-hi present. No deixa de ser mai això, una necessitat. Viure el mite de Sísif en primera persona és com un malson, amb la diferència que és el despertar és el que no deixa arribar la son. I per més cops que em diguessin que jo era més forta que tot això, l'això m'amenaçava com una corda fluixa sobre arenes movedisses.

Heart and lungs

El procés de parla és senzill. El flux d’aire inicia el procés de parla des dels pulmons, des d’on s’expulsa (i surt a través de la boca). Després hi ha la fase de fonació a través de la laringe, que protegeix les cordes vocals i pren una funció essencial en la producció de paraules. Quan les cordes vocals vibren, la velocitat de vibració varia. Aquesta velocitat, que s’anomena freqüència, és controlada per una sèrie de factors. Com més ràpida és la vibració, per exemple, més alta és la pressió de l’aire dels pulmons. El poder transmès al llarg d’una ona de so és la intensitat i es mesura en decibels. L’amplitud de la vibració en determina la sonoritat. L’última fase del procés és l’articulació, on incideixen les cavitats supraglotals: la faringe, la cavitat nasal i la cavitat oral. A la cavitat oral hi intervenen el paladar, l’úvula, el cantell alveolar, els llavis, les dents i la llengua. En funció de les parts de la llengua que s’utilitzin es produirà un so o un altre, de la mateixa manera que el moviment dels llavis també ho determinarà.

Per una banda, és irònic pensar que un procés tan complex pot arribar a donar com a resultat segons quines atrocitats verbals. La facultat de parlar, quin gran do. No obstant, també hi ha un procés de parla inhabitual que consisteix en l’ingrés d’aire als pulmons. Normalment ocorre en casos aïllats, quan ofeguem un crit o expressem dolor, per exemple. Vaja, l’acte de callar, de reprimir i de menjar-se –literalment– les paraules. L' it's all heart and lungs, que diuen els Beach House.

Dream Scream

Actes fallits enmig d’una massa incompresa i incomprensible, topades imprevistes i els paquistanesos amb les gomes blaves ben amunt ben amunt ben amunt, il·lusions d’infinit que fan de les galtes torrents d’aigua i de patetisme, els peus errants per carrers absurds, el xiulet del mag que no treu el conill del barret sinó a una Pandora lletja i podrida, que et fa creure que la ciutat té ànima i que ets tu la que vagues en pena pel cau de formigues que qualsevol dit pot tapar. L’horror al buit en el que et veus immersa és el teu hàbitat natural i la gent comenta; mira que no saber-ho, pobra princesa bonica, petita, de sabates boniques, que no ets tant el que sembles, pobre projecte de dona, nina dels ulls gegants que miren i no veuen, delicat mecanisme atrofiat, porcellana barata, joguina trencada i inservible. Que n’és d’il·lús pensar que algú et cobrirà la ciutat de diamants, tonteta nena petita, cervell esquifit, amb aquests ulls gegants i tristos, penjoll de plata oxidat, llàgrimes de tempesta de pot. Que no interesses al món, bonica molsa de ferrocarril, floreta d’humitat i asfalt. No interesses al món.

Alaska

Et diria tantes coses que seria capaç d’arrencar-me la llengua per servir-te-la en un plat. Em trauria l’estómac perquè no pogués oprimir-me mai més i m’esquinçaria els pulmons per poder deixar-me d’intermitències respiratòries. M’enganxaria les parpelles per no haver de veure mai més res, m’arrencaria les orelles per no sentir el soroll. Et donaria les meves cames i els meus peus perquè poguessis fugir de mi tan ràpid com et fos possible. Et donaria les meves mans perquè no pogués fer mai més mal. La meva veu perquè em traguessis allò que no puc dir. M’escolaria el cervell per deixar de pensar, de sentir, i col·locaria el cor sota el teu pas perquè poguessis tornar-me les jugades. M’ofegaria en un mar de llàgrimes. Banalitzaria la consciència. Mastegaria la pell, mataria l’ànima. Volaria els sentits i l’ordre natural del món, del cos. I no en quedaria res, com en una mena d’Alaska. Una mena d’Alaska, això mateix.

Robbers

You were right, you were wrong, mil idees que em ronden pel cap donades per la quantitat de coses que es difuminen quan veus que el temps es roba a si mateix per no deixar ni una engruna a l'ànima.

to fix my broken hands

Ahir Mark Linkous, líder de la banda Sparklehorse, va suicidar-se a la seva casa de Knoxville. No tinc paraules per definir l'immens pesar i ofec que sento. Linkous era un geni i el que va arribar a fer no té límits, per mi era tant extraordinari (només cal veure l'etiqueta "Sparklehorse" del blog) que va aconseguir canviar-me la vida, va arribar en el moment més delicat i va ser una de les millors teràpies. Aquí i avui se m'ajunten fets i paraules. Sempre havia pensat que les morts dels nostres referents en realitat ens són prou alienes com per poder prendre distància i no afectar-nos l'esperit. Avui he descobert que quan una cosa és massa dins teu no pot sortir-ne sense esquinçar-te l'ànima. Avui tot és una mica més gris i se m'ha fos el dia per complet. L'únic que us puc dir és que escolteu l'"It's A Wonderful Life" i veureu que la vida pot ser una mica millor que ahir.


I'm so sorry,
my spirit's rarely in my body,
it wanders through the dry country
looking for a good place to rest


Espero que hagis tingut sort, Mark.
Descansa en pau.

There is thunder

Electrelane - 'In Berlin'

Previsions de tempesta, records líquids i dies de lucidesa absoluta on la resposta general a tot seria un "I would prefer not to".

Massa ocells

És curiós descobrir el dia entre pluges i absències, entre desconeixement general i isolació als passadissos i als rellotges, llegir que els lletjos no dominaran mai el món i recordar Boris Vian entre pensaments oscil·lants, que jo de moral en realitat no en sé. "Els teus coneixements no són tant necessaris" pesen com una llosa aquests dies de llibertat condicional i condicionant. Que potser és cert que em conformo massa amb les coses, qui sap, encara que m'ho diguin amb insolència; que no sé com parar els cercles, el "history repeating" que em matxaquen dia sí i dia també els apunts, els llibres, els mitjans, les aules, els cafès, els llençols, entre rutines i confusions.

I de sobte,

if
if you
if you could
if you could only
if you could only stop
if you could only stop your
if you could only stop your heart
if you could only stop your heart beat
if you could only stop your heart beat for
if you could only stop your heart beat for one heart
if you could only stop your heart beat for one heart beat.

Només una estona

Absentistes

Si fossis jo, escoltar cançons com Was My Time, Sunshine Holster o The Trees Are Blowing In The Wind! de Grand Salvo a altes hores de la nit et recordaria a tenir mal de coll i fumar-se de tota manera un paquet sencer de tabac, sortir al carrer sense paraigües un dia de diluvi universal, o perdre un piercing en un acte de valentia per la prova que te l'ha fet treure i que, de rebot, no ha donat bon resultat. Si fossis algú altre, et seria com caminar enfonsant-te poc a poc en la neu, com esperant que sigui algú altre el que et tregui d'aquest pou en el què t'estàs trobant sense saber ben bé com i per què. Aquí no neva però és Sibèria igual, i el que tenen els absentistes és que la gent no els veu però -a diferència dels invisibles- nota la seva falta.

Tempestes

Plou i no fa sol. Els paraigües giren cap amunt en acte de rebel·lia. El caos torna a governar en aquest petit regne de discòrdia oblidada, i d’una manera o altra, l’L, aquella amiga de polze i índex, pren forma mental de manera insistent, donant la benvinguda amb el passi d’honor de sortida d’emergència. El més lamentable de tot plegat no és el naufragi, ni pensar que la mel als llavis ara ja no serà més que vinagre. És que el mecanisme ja no funciona perquè les paraules han fet malbé els engranatges. I després el vent se les ha endut ben lluny.

Worried Shoes

Podria parlar de la baixesa humana. De fet, aquest seria un bon article amb carnassa editorial: el fer les coses de la pitjor manera possible, de la manera més injusta possible, de la manera més cruel possible, però no val la pena. Hi ha qui deia que males paraules no mereixen ésser escrites, i potser és cert. Aquesta hauria de ser una entrada sobre la grandesa humana. Sobre les coses grans de la vida, la sorpresa de conèixer persones que poden canviar-te la vida i la seva inflexió en la teva vida lineal. El món està ple de persones i no-persones. Les últimes s’acaben podrint soles. Entre les primeres hi ha persones normals i persones enormes. Persones enormes i brillants en tots els sentits, intraduibles a l'estàndard o al suec, d’una tendresa infinita i confiança cega, la companyia dels quals t’enamora i et fascina. Persones enormes i cultes amb veu d’Spotify i les converses més divertides i més interessants del món entre bombons de xocolata i riures. Persones enormes i sensibles amb el cabell més ros i més bonic, amb l’empatia més latent. Persones que lligaries a la teva cadira perquè no marxin mai del teu costat, encara que no ho facis perquè en el fons vols que hi siguin perquè volen, que fan que un dia de merda es converteixi en un bon dia, en extraordinari. Petits herois d’una història anònima abismal. Vaig mentir, ells serien la meva patrulla d'elit. Qui sap què diria David Boring amb el cor trencat i aquest panorama. Mirar i prou. Plorar i prou.

Vic Chesnutt.
DEP.

poemes que no són poemes
de poetes que no són poetes
de poetes que no són poemes
de poemes que no són poetes
que no són poètics ni poemes ni poetes.