dimecres, 10 de novembre del 2010

l'iglú



Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.