Round Dance

I thought you were good at first,
I thought you were like silver,
and I find you are lead.

You see me high up.
I
walk through the sun
I
am like sun itself.

Per divorciar-se, les natives americanes solien col·locar-se en rotllana i, fent quatre voltes agafant-se les mans, cantaven aquesta cançó popular: així restaven lliures per sempre. Tot plegat era, com es veu, bastant més senzill comparat amb els temps que corren. Clar que en aquell moment el món no era minimal ni asèptic, ni l'hivern era perpetu. Clar que aleshores ni existien la burocràcia, ni la zombie walk, ni els algoritmes ni el post-rock.

Retrospectiva

Quan anava a l’escola, la meva mare em feia l’entrepà el dia abans i al final de la setmana treia els set entrepans restants que no havia menjat al llarg de la setmana anterior. No és que no m’agradessin, és que amb vint minuts no tenia temps. Quan anava a l’escola, al sortir de classe anava a casa i feia els deures de pressa i corrents per poder fer el que em vingués de gust. Quan anava a l’escola em llevava a les set del matí i anava a dormir a les deu o a les onze. Quan anava a l’escola, els diumenges eren dia de reclusió examinal detestable.

Quan anava a la universitat, la meva mare no em feia l’entrepà el dia abans i me l’havia de comprar, sec i tou, al bar de la universitat. No és que m’agradessin, és que no tenia temps per menjar res més. Quan anava a la universitat, al sortir de classe anava a treballar i al tornar feia els deures de pressa i corrents per poder sopar abans de mitjanit. Quan anava a la universitat em llevava a les set del matí i anava a dormir a les dues. Quan anava a la universitat, els diumenges eren dia de reclusió examinal i laboral detestable.

Quan anava a la universitat, fer una llicenciatura era hipotecar-se la vida i la butxaca. Era, per fer un símil gastronòmic, com menjar macarrons a la Bolonyesa a cada àpat durant dos quadrimestres i repetir la mateixa acció cinc dies a la setmana durant uns quatre anys. Això quan anava a la universitat, perquè ara torno a anar a l’escola. Això sí, els àpats, malauradament, segueixen igual.

La Rebentada

Jaume Brossa i Corsaire Sanglot (l’altre, no el de Desnos) tenien raó quan afirmaven que La Rebentada era una secció necessària per a les publicacions. Sembla mentida, però el butwarminside no és més, en general, que una Rebentada general de les petites coses a les quals la vida et condueix i tu no has escollit trobar, ja sigui de manera positiva o negativa.

Avui he tornat a rebentar. I és que vegades penso que deixaré de navegar per la xarxa pels segles dels segles perquè no paro de trobar merda. Merda de veritat. I amb això no parlo de blocs personals, no; al cap i a la fi, els blocs personals és el lloc on cadascú aboca la seva pròpia brossa de la manera que li ve de gust, i això els fa lícits. Del que estic farta és de la immediatesa i de la notícia exprés; de blocs culturals que, de tant absurds, em semblen grotescos. Baudelaire, quan va definir el concepte de modernitat, es cagava en l’efímer i allò transitori, resultant en una agonia que ho embolcallava tot i ho afectava tot, des de l’amor fins a l’art, i, per conseqüència, el seu contingut. Si Baudelaire visqués en l’era digital al·lucinaria més mandonguilles que en quatre viatges d'LSD seguits. Si allò era immediatesa, això d’avui no és res. I és que, senyors, crec que hem arribat al punt de viure en l’era del buit. La primera era del buit de la història de les eres, i no cal llegir a Lipovetsky per copsar-ho. La TV no parla de res, les notícies no diuen res. Estem en constant cerca d’evasió del res amb un estrès anormal i combatiu. La societat de consum se’ns menja. Vivim al seu servei de la mateixa manera que mengem de les seves deposicions.

Però ves, sobrevivim, i normalment no està tant malament. La generació dels vuitanta ja ho té, això. Al que no sé si puc sobreviure, perquè m’emmalalteix de veritat, és a segons quines publicacions “culturals”. La cosa no és “no entrar-hi”, és el sol fet de trobar-m’hi sense voler allà on vaig, i veure que es passen la Gramàtica Normativa per on els dóna la gana. Que si no sé si va amb b o amb v, doncs ho escric com em rota i llestos. I, la llegeixi jo o no, la porqueria seguirà existint. En el seu cas, la xarxa comporta el poder d’expandir-se i la immediatesa la potestat de ser llegits; i tot i així, la seva combinació acostuma a no aportar absolutament res: els seus continguts són plans, ràpids, sense contrastar, de wikipèdia, de diari Qué!. No profunditzen en res, no son més que un titular divertit amb una frase de manual. La palla, aquesta celebració del consum perquè sí, m’indigna. Perquè em fa perdre el temps, i perquè fa perdre el temps als altres, siguin conscients o no d’aquest fet. Clar està que tothom pot llegir el que vulgui, però vaja, més val passar-se una hora davant d’un llibre que d’un facebook. Això és indiscutible.

La merda que suposa llegir allò que parla de tot però hi passa de puntetes, és que no processes res. Només assimiles. És com veure Callejeros o Gente. Clar que avui en dia no tenim cinc minuts per llegir; en tenim dos. I un te’l passes dormint. I tant me fa si ningú arriba fins aquí, estic emprenyada perquè no tot allò o tot aquell qui parla de cultura és cultural, i no tot es pot amparar sota el seu nom i el seu embolcall. És injust i irrespectuós. Per això els best-sellers són el que són i les pàgines més vistes també. Per això 16836456 posts telegràmics a la setmana van en detriment dels 3 que valen la pena. Com parlava avui amb un bon company, aquest és el clar paradigma de la societat actual occidental: no pensis, que encara existiràs. Si així és, jo demano el limitar-nos a la pols, per favor. I no la còsmica, sinó la de les arnes, que és la que, si continuem així, de veritat ens correspondrà.

La Nàusea

Aquest país –si és que se li pot dir país- s’enfonsa. S’enfonsa si no és que ja és a dos metres sota terra. És intolerable i insostenible. Els joves som uns empestats, som la cua del gos i l’estigmatisme de la societat. Avui hi estava pensant i no puc contenir-me. Viure a Espanya i, per extensió, a Catalunya, és sinònim de viure a Àfrica pensant-nos que tenim parentesc amb la societat finlandesa. Creiem que per ser a Europa tindrem un futur digne i anem votant estatuts i constitucions pensant-nos que això possiblement canviï alguna cosa. M’agradaria veure la cara de segons quins polítics o segons quins caps de feina quan ens contracten, la seva cara de “pobres il·lusos, que firmen pensant que això els servirà d’alguna cosa”. Firmem contractes de merda, a empreses de merda, cobrem sis-cents euros (o menys) fastigosos al mes a canvi de 25 hores i hipotecar la llibertat, el temps i les ganes; sempre amb contractes temporals, sempre pensant en si et renovaran o no, sempre amb la por al cos fins que el dia assenyalat arriba i et diuen “no et quedes”. O el dia que menys t’esperes també t’ho diuen.

A vegades quan penso en el futur que ens espera aquí ho veig molt negre. El que hauríem de fer tots és fotre’ns a estudiar idiomes i organitzar un èxode massiu que faci trontollar els fonaments socials. Que reconstrueixin aquesta societat els que l’han tirada a terra, i no nosaltres. Pensar en tenir fills és com condemnar-los a que es trobin amb els errors i les promeses i les grans cagades de la generació dels seus pares. No és normal que les empreses contractin a becaris i no a llicenciats perquè els surti rendible. Els becaris (o els que accepten a treballar amb sou de becari, que és gairebé tothom) treballen a canvi d’un no-sou o de dos-cents euros a canvi de jornades que no s'allunyen tant de les completes. El que és còmic avui en dia és que si ets mileurista la gent pensi que tens sort. Què vol dir que tens sort?! Quina mena de sort és treballar de vuit del matí a sis de la tarda a canvi de mil euros? Com podem resignar-nos a pensar que és acceptable? Tant malament està la situació? Com podem arribar a pensar que vint-i-cinc hores setmanals de feina a canvi de 600 euros és un sou "decent"? I ser llicenciat, què vol dir ser llicenciat avui en dia? Quina garantia és, tenir una carrera? I si no treballes, com et pagues el màster que Bolonya –aquella gran meravella de reforma- pràcticament t’obliga a fer si pretens treballar d’alguna cosa més que de cambrer a jornada parcial (i això, si ho pots combinar, és clar)? Acreditant-te fins les celles?

El pitjor de tot no són els diners, sinó el fet que acceptem aquest menyspreu com habitual i acabem menyspreant-nos a nosaltres mateixos pensant en els mateixos termes. I acceptant-ho. Tothom sap com està la situació i no queda més remei que resignar-nos. Et manifestes i et bastonegen a canvi, com si haguessis d’estar content amb la situació, amb la corrupció i amb les circumstàncies. Acceptes i et resignes que et despatxin amb excuses i d’un dia per l’altre, sí. El dia abans que se t’acaba el contracte, quan dones per suposat que et quedaràs perquè no t’han dit res, et crida el monstre i et diu de les pitjors maneres que no ets rendible per l’empresa i que demà no cal que tornis. I pobre de tu que contestis o et caurà un pal més gros. O bé reps un mail -un mail, senyors!- on et diuen que no ets imprescindible i que ja has fet prou feina per l’empresa. O et passes una setmana sentint al teu voltant els rumors que es carregaran a un terç de la plantilla i tothom es mira esgarrifat desitjant que no sigui a ells als que els convidin a marxar. O un company espavilat de la feina et pregunta com ho portes, això que et facin fora. I tu encara no tens ni punyetera idea que et fan fora.

I davant d’aquests casos –un dels quals és el meu- em pregunto què cony hi pinto aquí, estudiant una carrera, pensant en el màster que hauré de fer després si vull fer alguna cosa a la vida, sense feina, sense diners, veient com els meus amics, llicenciats o no, es queden sense feina, sense diners; i ho veig magre. Perquè avui ser llicenciat no vol dir res. Perquè els mitjans de comunicació, que són els que denuncien els casos dels becaris, són els primers que els contracten a canvi de “formació”. A canvi d’un treball de negre. Perquè tenir una carrera avui en dia no és sinònim de res. Tenir estudis no és sinònim de res. Perquè no hi ha feina, i no hi ha diners. I si no hi ha diners estem condemnats a viure a casa els pares fins els quaranta. Perquè si no tens experiència, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha experiència. I al cap i a la fi, descobreixes que el país es mou per allò que ens falta. I acabem acceptant cementiris nuclears perquè ho veiem com una possibilitat. Fantàstic.

Quan penso en tot plegat només penso en les ganes de plorar que m’inspira el que hi ha. De veure com això s’enfonsa, o ja és a dos metres sota terra, i nosaltres hem de pujar a la superfície per respirar i tornar a enfonsar-nos en la merda perquè no tenim cap altre remei. I ho fem amb resignació. Això és vergonyós, ser jove aquí i avui és una lacra, i jo ja en tinc prou. Avui he tingut clar que Barcelona ni és la millor ciutat del món, ni la millor botiga del món, ni s’aguanta per enlloc. Pagar 500 euros al mes per un pis de 30 metres quadrats no em sembla cosmopolita, ho sento. Entre d'altres coses. No sé qui és el responsable de fer que aquesta societat sigui possible, però no em queda més que agrair-li, agrair-li que ens ensenyi que l'emigració és la viagra de la prosperitat. Em fa gràcia perquè ens veig d’aquí a cent anys a Finlàndia, intentant envair el pol nord perquè tot Europa estarà concentrada en el mateix punt, com aranyes que intenten escapar-se de la nata. Fugint de les flames que ens cremen els peus.

I entens a Sartre com ho feies en l'adolescència, i penses què cony ha fet que puguis haver tornat a aquest punt existencial, que puguis viure la Nàusea un altre cop i pensar que té raó. I és ridícul. Que la guerra ha estat una altra, però ha estat; i ara ens toca pair-ne la conseqüència. I, com si això no fos prou, sospirar-la.

La teoria del poser

És possible que fereixi alguna sensibilitat amb aquest post, així que qui avisa no és traïdor: fans de Black Lips, absteniu-vos de llegir-lo. Tot plegat ve a arrel del concert que el grup va oferir (a canvi de 20 euros d’entrada) a la Sala Apolo ahir dissabte. He de dir que no sóc fan de Black Lips, que el primer cop que els vaig veure (al Primavera Sound) ja no em van dir res (però quan dic res és res, és a dir, indiferència absoluta). Ahir sí que em van dir, i com que també vaig contrastar que la meva opinió era aïllada i radical, he decidit desvincular-la del post global sobre la tanda de concerts a l’AVV.

Black Lips és un grup que no entenc. He escoltat els seus discos vàries vegades i no em transmeten absolutament res, i no és pel seu gènere, sinó perquè penso que canten malament i que fan música mediocre. Així de simple. Però això no em molestaria sinó fos perquè ahir nit, la meva sensació de pèrdua de temps va ser totalment proporcional amb el meu cansament i el meu grau d’exigència. Jo crec que tot plegat ve al llevar-se d’hora, treballar cinc hores seguides amb el doble de clientela que l’habitual i després córrer a agafar el metro per arribar a veure els màxims grups possibles (entre ells, a Early Day Miners, que, al meu parer, van fer un concert infinitament millor i injustament relegat a un pla inexistent). Sembla que ahir només hi va haver Black Lips, i que abans d’ells ningú va tocar i ningú va fer res en absolut. Bé, això en el fons tant fa. Quan estàs cansat no estàs per hòsties, simplement; demanes alguna cosa prou decent que et faci veure que estar allà i no estirat al sofà o al mateix llit és l’opció encertada. Ahir ho vaig intentar per tots els mitjans: vaig integrar-me en la massa, vaig veure el concert des de la taula de so per entreveure la complexitat (inexistent) del tema, vaig pujar al pis de dalt per fer un picat de la situació i res de res. Tot va començar quan l’eu i jo, assegudes al terra del passadís lateral, vam veure entrar els quatre teenagers de rigor a demanar autògrafs al guitarrista de les dents d’or. Aquí va començar la meva Teoria del Poser (de formulació espontània) que es va fiançar al llarg de tot el concert.

És important que els grups tinguin actitud. Ahir vaig descobrir una cosa més o menys reveladora: si no entreveig una mínima substància en un grup, serà impossible que m’agradi. Això és el que vaig intentar descobrir ahir (sense sort) al llarg de tot el concert. Probablement si hagués anat borratxa m’hagués agradat més. Probablement hagués participat als pogos com la resta de fanàtiques de divuit anys i homes descamisats cridant “you’re fucking great, man! You’re my god!”. Però no va ser el cas. Black Lips em va semblar un grup buit, tant buit com un coco per dins, que quan el trenques et surt l’aigua, te la beus i després no hi queda res, i al cap d'una estona tornes a tenir set. De fet la impressió que em va donar és que suplien les seves mancances substancials i musicals amb una dosi extra d’actitud (dosi extra d’actitud=pose) i un feedback brutal; però al cap i a la fi, una substitució és una substitució i no un suplement.

Els protagonistes eren quatre: el guitarrista amb les dents d’or, el guapo de la camisa de quadres i pantalons pitillo amb pentinat d’Ian Curtis, el bateria cañero i el baixista amb bigoti hitlerià i barret de mexicà que deia “puta madrrrre, cabrrrrooón”, com si això li atorgués el nivell C de castellà (si és que existeix). Els protagonistes a l’ombra: el tècnic que li afinava les guitarres al de les dents d’or abans de cada cançó (no fos cas que ho hagués de fer el músic!) i el tècnic que es dedicava a ajustar els altaveus de tots els components, premia els pedals i recollia el trípode del micro del cantant cada cop que el guitarrista mexicà el llençava a terra a cops de peu. La música, el "Good Bad Not Evil" i l’infumable "200 Million Thousand", i algun altre tema dels anteriors.

Si no em va agradar Black Lips, a part de la seva música (a excepció dels últims tres temes, que van donar a la diana), és perquè penso que qualsevol dosi extra innecessària d’alguna cosa és un excés i és pretensiós. És una mica com el Bono dels U2: si no es sobreexposés, no me’n semblaria tant i em cauria bé. És com la Jane Austen decimonònica de l’Ico; si no fos taaaaaaaaaant servicial, taaaaaaaaaant atenta i taaaaaaaant espieta a la seva edat em semblaria tolerable. El mateix. I no parlo de les dents d’or o el barret de mexicà, que al cap i a la fi, és estètica (és a dir, és Black Lips), sinó de veure a Cole Alexander i a Jared Swilley liant-se a l’escenari (cosa que fan a un 90% dels concerts) qual Madonna-Spears, a Alexander tirant petons a l’escenari i clicant l’ullet a les fans embogides, a Swilley fent slides al terra de l’escenari de parquet com si estigués a una competició de tobogans i saltant i grindant com si anés amb skate (sense anar amb skate), escopint al públic (nota: el públic espargint-se l’escopinada pel cos) i el líder del grup tirant un rotllo de paper de wàter a mode d'estel que la gent agafava com si fos una relíquia. El Gabri em va dir que al cap i a la fi, eren una festa i no calia anar més lluny. Jo penso que sí que val la pena, l'anar més lluny, que el temps és or i els diners també. La gent feia pogos, es moria per tocar-los, saltava per damunt del públic perquè els portessin en volandes i tot té una lògica. Però després vaig pensar que si Black Lips fossin avorrits i no tinguessin feedback, el concert d’ahir l’haurien d’haver fet a l’Heliogàbal (per temes d'espai, no de qualitat) i probablement ni així l’haguessin omplert.

Hi ha, doncs, vàries raons per les quals el concert d’ahir em va semblar una estafa. I és que per molt divertits que siguin, Black Lips em semblen mediocres, canten malament i sonen malament. I no és que no sàpiga apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi. És que no sé apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi que em semblen una porqueria. I tal com la gent sortia d'allà dient "buaaah, conciertazo", jo vaig sortir dient "buaaah, quin timo!" i vull defensar el per què. Total, qui sigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra; ja sigui a ells o, en el pitjor dels casos, a mi.

piles

Si el tclat funcinés, probalemen 'aquí e sortriaun text, però t la sv gràia el creur'l especil disfrssant-lo de msstge intecional pseudoprfund.

o si més no la gràc la tindria snse haver-o dit

Dedico aquest bonic gest a les meves últimes dues setmanes de vida.

La magnitud de la tragèdia

Coses com aquestes acaben per fer-me perdre la fe en les noves tecnologies. A part d'incrementar el meu escepticisme i la meva misantropia en proporció.

PD. Aprofito per demanar suplicar aquí públicament que la gent deixi d'obrir galetes de la sort i publicar-ne els resultats via Facebook. Un generador aleatori no defineix el futur, i els consells resultants són pitjors que els llibres de Paulo Coelho.

Manifest

Espero que tu, persona indesitjable que has fotut mà a la meva cartera, sàpigues aprofitar els seixanta euros que anaven destinats a qualsevol altra causa que no fos satisfer les teves necessitats cleptòmanes. Que sàpigues utilitzar el meu carnet de l’Apolo Live quan toqui, si és que saps què és, i que m’enviis els divuit euros que val per correu algun dia d’aquests, ja que si el fas servir, el faràs servir en nom meu. Espero que el meu DNI t’ajudi a viatjar arreu del món i que la meva targeta de dèbit et financiï a gust aquests viatges. També espero que vagis a l’Ateneu a aprendre't el Codi Penal i els deu manaments bíblics cada dia amb el meu carnet, i que utilitzis el de la universitat per aconseguir un descompte als museus que estic seguríssima que trepitjaràs. Espero que la targeta sanitària europea pugui ajudar a ingressar-te en algun hospital quan un cotxe passi per damunt del teu cos i (de forma justa) et trenqui totes les costelles. També desitjo que la de la seguretat social i la de la mútua puguin servir per pagar el tractament de les malalties venèries que espero que agafis d’aquí a la fi dels teus dies. En algun moment he pensat que podries utilitzar les consumicions de Razz i l’Apolo que no he pres i he anat acumulant durant els darrers mesos al compartiment amb cremallera de la MEVA cartera. Potser de pas agafes un coma etílic i la perds o te la roben. Així com espero que miris la meva llista somniada de llibres que ara hauré de repetir pensant (a sobre) en el fet que la teva mare et va parir del revés. Tant de bo les notes, fotografies i records en paper que hi havia anat guardant (així com totes les entrades de cine dels darrers tres anys) et serveixin per imaginar un microcosmos personal que et faci creure que en algun punt de la teva existència has tingut vida social i amics. Que la consternació que em vas causar a mi i a la persona que menys s’ho mereix del món acabi pesant-te tant que no puguis aixecar-te del terra. I sobretot espero que gaudeixis per mi i els meus tres acompanyants de l’entrada gratuïta del concert de Grand Archives d’avui, so cabrón, ja que, gràcies a tu, tant jo com ells haurem de pagar entrada.


No sé si desitjar que et moris és massa, però creu-me que ara mateix si et passés per damunt una grua no em faria la més mínima pena.

FFFFound!

Via FFFFound, el descobriment de l'ä.