15-4 canvas

from the mundane

When home is hardly a word

Ferides

Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

Underworld

memories of winter
first taste of autumn - café noisette
I'll rephrase
the memories of winter

Després

Un dos tres un dos tres. They won't be here tomorrow. La música de Perfume Genius és una persona gran que no ha sabut envellir. Hi ha una certa tragèdia i solemnitat en tot plegat, ei, que jo sóc el que vaig ser, que tu no saps qui sóc, amb qui parles. Tot passejant per Montparnasse vaig aprendre que tot és finit i que tan fa el que facis en vida, que després no en queda res, de tu. Bé, el record, però què és el record quan ja ets mort. El record és la tomba de Baudelaire coberta de flors de plàstic, la d'Oscar Wilde amb la firma de Jon Bon Jovi i els noms propis i els llavis d'aquells qui no el van conèixer però s'hi van fer una foto. De tota manera, hi havia un cert encant en tots ells, en aquesta vetlla post mortem. En canvi, a la d'Auguste Comte no hi havia res ni ningú. Clar que també era un gilipolles.

N'est(-ce) pas

Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.

París

Get me away from here, I'm dying

Crec que és prou bonic quan de cop i volta grups que havien passat per la teva retornen amb una força inusual. I no és perquè em caigués a sobre (literalment) l'Stuart Murdoch fa quatre anys, o perquè la meva vergonya d'aleshores no em va permetre pujar a l'escenari encara que m'estirés del braç com amb les noies del meu costat, o perquè tornar-los a veure, encara que sigui de lluny i de passada, és un bon pla de mediació emocional; sinó per cançons i discos com aquests.

"It is mightier than swords
I could kill you sure
but I could only make you cry with these words"

Symptoms

"Voices, voices were the first thing I forgot"

Abstraction

Perduda en un lloc on l'espai i el temps es confonen, els accents son reminiscencies d'un lloc que ara em cau lluny fisica i psicologicament. Tot es tant relatiu que les coses mes estranyes es barregen amb allo que sembla tant habitual, tant proper. Musiques que ja no se d'on venen, paraules noves, persones noves, persones velles que ara son noves, tot muta a un estat si be no millor, diferent. Busos d'aqui cap alla, animals de costums desacostumats, essers humans i no tant humans que volten per aquests paratges amb els mateixos drets que les formigues o els escarabats. Crec en noves coses i he deixat de creure en les obvietats. No n'hi han, d'obvietats, aqui. Nomes records desconcertants en sepia, a foc. I jo, dins d'aquest caos fisic i psicologic, de connexions i comunicacions impossibles, dins d'aquesta diferencia abismal que tant renova com aniquila, d'aquesta lluita entre naturaleses, dins d'aquest cosmos que ha matat el micro, nomes em repeteixo l'"all I wanted to see is that I am better, all I want to believe is that I am better" que cantaven Beach House fa uns mesos i ara, avui, als meus vint-i-tres a les 23:32, en una guesthouse qualsevol perduda entre terres vermelles, arbres tropicals i gent humil, m'ha canviat la vida.

Sky

"Old glasses clinking, and a new order's blinking, and I -I should be floating, but I'm weighted by thinking that I got on the river, really can't make it change, and the sky gets filled up too fast, and the taxi man's saying, "You betta give him your money; stop daydreaming, dude!" When the point of horizon is hiding from you, what would you want?"

amsterdam

B

Boris / Farewell





B response to A.

Shelter

89

Avui és un dia especial per la ciutat dels meus somnis. I diria que avui la tinc més present si hi hagués un sol dia que no pensés en ella.

everybody

everybody knows

everybody knows everybody

everybody knows everybody knows

that

that you

that you that

that you that you

that you that you are

Slight evidences

Autumn, leaves.
Edges.
Life courses.
Cleared beaches.

Paggg(g)ís

Vincent Moon (de La Blogotheque) ha tornat a fer de les seves i ha fet menjar-se'm les paraules del que volia dir sobre les noves pel·lícules del Festival de Cannes i les meves regressions primaverils al reprendre The Notwist. Aquest cop és Patrick Watson qui passeja pels carrers de París cantant "Man Like You", la meva preferida del nou disc. Amb això m'han vingut unes ganes terribles de comprar-me els bitllets per aquest estiu i buscar-me la vida. Tot i que, pensant-ho bé, jo no en sé, de cantar, i encara em plantejo quin rastre podria deixar a la ciutat amb el meu francès macarrònic i menys de cinc-cents euros a la butxaca. Que sense documentació no es va enlloc, m'ha dit sempre la meva mare. Això em serveix de nota mental per recordar què he de fer per aconseguir el que vull. Tant fàcil com demanar cita prèvia. Llàstima que no sàpiga cantar, que no tingui barba i compongui cançons boniques en discs quasi perfectes, perquè estic segura que si més no la part del (manlleu de) moneder hauria quedat prou saldat.

#97 Patrick Watson / Part 1 - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Primavera

En procés creuat.

Again