Shaking hell

Come closer and I'll tell you
come closer and I'll tell you
come closer and I'll take off your dress

I'll take off your dress
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh

Speeding Motorcycle

Homenatge a Mark Linkous per Yo La Tengo ahir. La cançó original és, com no, de Daniel Johnston.

Video via Dímelo Rápido.

La teoria del poser

És possible que fereixi alguna sensibilitat amb aquest post, així que qui avisa no és traïdor: fans de Black Lips, absteniu-vos de llegir-lo. Tot plegat ve a arrel del concert que el grup va oferir (a canvi de 20 euros d’entrada) a la Sala Apolo ahir dissabte. He de dir que no sóc fan de Black Lips, que el primer cop que els vaig veure (al Primavera Sound) ja no em van dir res (però quan dic res és res, és a dir, indiferència absoluta). Ahir sí que em van dir, i com que també vaig contrastar que la meva opinió era aïllada i radical, he decidit desvincular-la del post global sobre la tanda de concerts a l’AVV.

Black Lips és un grup que no entenc. He escoltat els seus discos vàries vegades i no em transmeten absolutament res, i no és pel seu gènere, sinó perquè penso que canten malament i que fan música mediocre. Així de simple. Però això no em molestaria sinó fos perquè ahir nit, la meva sensació de pèrdua de temps va ser totalment proporcional amb el meu cansament i el meu grau d’exigència. Jo crec que tot plegat ve al llevar-se d’hora, treballar cinc hores seguides amb el doble de clientela que l’habitual i després córrer a agafar el metro per arribar a veure els màxims grups possibles (entre ells, a Early Day Miners, que, al meu parer, van fer un concert infinitament millor i injustament relegat a un pla inexistent). Sembla que ahir només hi va haver Black Lips, i que abans d’ells ningú va tocar i ningú va fer res en absolut. Bé, això en el fons tant fa. Quan estàs cansat no estàs per hòsties, simplement; demanes alguna cosa prou decent que et faci veure que estar allà i no estirat al sofà o al mateix llit és l’opció encertada. Ahir ho vaig intentar per tots els mitjans: vaig integrar-me en la massa, vaig veure el concert des de la taula de so per entreveure la complexitat (inexistent) del tema, vaig pujar al pis de dalt per fer un picat de la situació i res de res. Tot va començar quan l’eu i jo, assegudes al terra del passadís lateral, vam veure entrar els quatre teenagers de rigor a demanar autògrafs al guitarrista de les dents d’or. Aquí va començar la meva Teoria del Poser (de formulació espontània) que es va fiançar al llarg de tot el concert.

És important que els grups tinguin actitud. Ahir vaig descobrir una cosa més o menys reveladora: si no entreveig una mínima substància en un grup, serà impossible que m’agradi. Això és el que vaig intentar descobrir ahir (sense sort) al llarg de tot el concert. Probablement si hagués anat borratxa m’hagués agradat més. Probablement hagués participat als pogos com la resta de fanàtiques de divuit anys i homes descamisats cridant “you’re fucking great, man! You’re my god!”. Però no va ser el cas. Black Lips em va semblar un grup buit, tant buit com un coco per dins, que quan el trenques et surt l’aigua, te la beus i després no hi queda res, i al cap d'una estona tornes a tenir set. De fet la impressió que em va donar és que suplien les seves mancances substancials i musicals amb una dosi extra d’actitud (dosi extra d’actitud=pose) i un feedback brutal; però al cap i a la fi, una substitució és una substitució i no un suplement.

Els protagonistes eren quatre: el guitarrista amb les dents d’or, el guapo de la camisa de quadres i pantalons pitillo amb pentinat d’Ian Curtis, el bateria cañero i el baixista amb bigoti hitlerià i barret de mexicà que deia “puta madrrrre, cabrrrrooón”, com si això li atorgués el nivell C de castellà (si és que existeix). Els protagonistes a l’ombra: el tècnic que li afinava les guitarres al de les dents d’or abans de cada cançó (no fos cas que ho hagués de fer el músic!) i el tècnic que es dedicava a ajustar els altaveus de tots els components, premia els pedals i recollia el trípode del micro del cantant cada cop que el guitarrista mexicà el llençava a terra a cops de peu. La música, el "Good Bad Not Evil" i l’infumable "200 Million Thousand", i algun altre tema dels anteriors.

Si no em va agradar Black Lips, a part de la seva música (a excepció dels últims tres temes, que van donar a la diana), és perquè penso que qualsevol dosi extra innecessària d’alguna cosa és un excés i és pretensiós. És una mica com el Bono dels U2: si no es sobreexposés, no me’n semblaria tant i em cauria bé. És com la Jane Austen decimonònica de l’Ico; si no fos taaaaaaaaaant servicial, taaaaaaaaaant atenta i taaaaaaaant espieta a la seva edat em semblaria tolerable. El mateix. I no parlo de les dents d’or o el barret de mexicà, que al cap i a la fi, és estètica (és a dir, és Black Lips), sinó de veure a Cole Alexander i a Jared Swilley liant-se a l’escenari (cosa que fan a un 90% dels concerts) qual Madonna-Spears, a Alexander tirant petons a l’escenari i clicant l’ullet a les fans embogides, a Swilley fent slides al terra de l’escenari de parquet com si estigués a una competició de tobogans i saltant i grindant com si anés amb skate (sense anar amb skate), escopint al públic (nota: el públic espargint-se l’escopinada pel cos) i el líder del grup tirant un rotllo de paper de wàter a mode d'estel que la gent agafava com si fos una relíquia. El Gabri em va dir que al cap i a la fi, eren una festa i no calia anar més lluny. Jo penso que sí que val la pena, l'anar més lluny, que el temps és or i els diners també. La gent feia pogos, es moria per tocar-los, saltava per damunt del públic perquè els portessin en volandes i tot té una lògica. Però després vaig pensar que si Black Lips fossin avorrits i no tinguessin feedback, el concert d’ahir l’haurien d’haver fet a l’Heliogàbal (per temes d'espai, no de qualitat) i probablement ni així l’haguessin omplert.

Hi ha, doncs, vàries raons per les quals el concert d’ahir em va semblar una estafa. I és que per molt divertits que siguin, Black Lips em semblen mediocres, canten malament i sonen malament. I no és que no sàpiga apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi. És que no sé apreciar el garage, el punk, el noise o el lo-fi que em semblen una porqueria. I tal com la gent sortia d'allà dient "buaaah, conciertazo", jo vaig sortir dient "buaaah, quin timo!" i vull defensar el per què. Total, qui sigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra; ja sigui a ells o, en el pitjor dels casos, a mi.

Sóc pro-Tweedy

Tot plegat m’ha vingut al cap tot recordant l’(impressionant) concert que van fer els Wilco ahir a l’Auditori. Avui pensava en què diria la gent i en si jo realment l’hauria paït bé o no, com normalment passa amb els concerts que et fan crear expectatives –vegi’s l’atra cara de la moneda al de My Bloody Valentine d'aquesta edició del Primavera Sound-; però m’he llevat amb més o menys la mateixa sensació d’eufòria d’ahir, que interpreto com a bona senyal. I com que no tinc pensat fer cap mena de crònica, perquè per això ja hi són els blogs molons i modernos que van acreditats, he enumerat selectivament alguns dels pensaments que vaig tenir abans, durant i després del concert per si algú vol estirar-me dels cabells (o no).


A favor
El resultat final.

En contra
No entenc per què les cinc primeres files del centre de l’Auditori són per premsa. Per què? Veure a quatre periodistes davant teu recolzats sobre el seu braç amb aquesta cara de “me l’està suant per complet el que canta aquest tio” toca bastant la moral. Especialment quan tu has corregut a comprar la teva entrada per platea, i per cinquanta euros més que la seva –que ha sortit gratis- et trobes cinc files més enrere veient com badalla i li cau el cap damunt del pit. De veritat, hi ha unes llotges precioses als costats on també es pot dormir dissimuladament.

A favor
L’Auditori sona bé. I la sisena o setena fila de platea segueix sent un bon lloc per veure-ho tot plegat.

En Contra
Oblidar-se “Summerteeth” i “I Am Trying To Break Your Heart”. Més la primera que la segona, i més ara que ve estiu.

A Favor
El millor setlist que he vist en un concert de Wilco. Hell Is Chrome, Impossible Germany, At Least That’s What You Said, Via Chicago, Muzzle Of Bees, Hummingbird, I’m a Wheel, Company In My Back, un parell de noves que no emprenyaven massa (entre elles, Wilco /The Song), Kamera, Radio Cure, Say You Miss Me, Spiders Kidsmoke, Jesus, Etc., entre tantes altres.

En Contra
Nels Cline. És tant bo com posturetes i li hagués estirat dels cabells a gust. Que sí, que toca molt bé i s’estira i s’arronsa com un cuc d’aquells que fan mania. Algun dia el món em donarà la raó amb la meva teoria apocalíptica sobre el seu afany de protagonisme.

A Favor
Jeff Tweedy, que és el més semblant a un ésser diví que he vist damunt d’un escenari. I la seva forma de ballar a l'estil nen-de-dos-anys-que-aprèn-a-caminar. D'allò més tendre.

En Contra
No m’agrada I’m The Man Who Loves You. Em talla el rotllo dels concerts.

A Favor
John Stirrat, el baixista. Pura classe.

En Contra
Nels Cline un altre cop. No cal fer el contorsionista ni posar cara de "què bé que faig l'amor a la meva guitarra" per demostrar que sents el que toques.




Suposo que hi han moltes coses que acaben per transcendir les velles glòries. No fa gaires dies vaig llegir que havia mort Jay Bennett, el controvertit ex guitarrista i ex teclista de Wilco, i sembla que la notícia ha acabat per passar sense pena ni glòria. Probablement aquest va ser un motiu de pes pel fet que ahir repassessin el Yankee Hotel Foxtrot, el Summerteeth i el Being There em semblés tota una revelació. I amb menys mesura, la mirada intel•ligent a l’A Ghost Is Born i la crítica a l’Sky Blue Sky, les noves etapes.

No m'enganyaré, el concert em va agradar molt. I em declaro pro-Jeff Tweedy al cent per cent i de forma indefinida. Que el Cline s’hi posi fulles (o, en el millor dels casos, prengui una mica més de fibra).

El Gos Binari / Nechaev

Fugazi

Ayer fuimos a Sidecar a ver a Joe Lally. Joe Lally es una institución de los noventa, el bajista de Fugazi (un grupo también mítico de los noventa, ahora en "hiato permanente"), un cuarentón reconciliado con algo o con alguien. Eso le decía a Nechaev mientras esperábamos con los demás el inicio del concierto, después de la terrible actuación de los teloneros (y especialmente el show de vergüenza ajena que montaron sus psychogroupies, unos argentinoitalianos que hacían pogos bailando un mejunje extraño entre reggae y dubstep maquinero). Antonio ya dijo bien: “Hagamos recolecta, les pagamos un viaje de ida a Jamaica y que allí se queden. Los mantenemos de por vida y a cambio nos dan sus pasaportes”.

Lally tenía esa aura de persona que ha vivido mucho y que está en otra esfera en general. El concierto estuvo bien, se me hizo un poco largo al final, pero me pareció que el hombre supo imponer su repertorio de modo admirable, sabiendo por antemano que todos los allí presentes buscaban recoger los últimos vestigios de Fugazi. Ya fuera un guiño, una canción, una melodía calcada, no sé, algo. Me pareció ecléctico y esto me llamó la atención, supongo que en la estela de Fugazi, que nunca sacó un disco igual al anterior. A ratos me recordaba a la propia banda (lógicamente, Lally tuvo/¿tiene? un papel importante en ella) o a The Events y Lungfish.

Pero lo que más (e incomprensiblemente) me venía a la cabeza eran The Microphones. Sí, me recordaba a The Microphones con el alma de John Coltrane dando tumbos por ahí. Una especie de Mount Eerie progresivo. La mezcla era rara, pero sonaba bien. No creo que lo escuche nunca más, pero estaba bien. Y la acústica de la sala esa vez se comportó, aunque la gente estuvo dando la vara con sus blablablas como siempre. Luego pensé en lo que le dije a Nechaev al principio del concierto: parece que el tipo se haya reconciliado con algo o con alguien. Como el típico cantante de heavy que luego se vuelve folkie. Pues algo así, pero sin que su música lo delatara. Lo llevaba escrito en la cara, lo prometo. Como si la música fuera una válvula de escape a algo muy intenso e inefable.

Y es raro, porque estos prejuicios tampoco son nada concluyentes. Pero todos a la larga nos redimimos de algún modo de lo que hacemos/hemos hecho, así que qué más da, creo que a sus cuarenta estaré en lo cierto. Y atribuir este factor a su música le añadió ese matiz de profundidad que hizo que olvidara mis epic problems. I mis Arguments interiores.