Crec que en general, l’acció coneguda com a fet posat en pràctica pren un paper molt important a l’hora de captar l’essència d’algunes paraules. Té el seu sentit. Avui m’ha passat més o menys amb la procrastinació, una paraula que no existeix en català (però sí en castellà) i que porto exercint alegrement tota la vida. La cosa és que avui m’he llevat amb un 50% més de mala llet que habitualment. No perquè m’agradi molt dormir (que m’agrada molt) i detesti que em despertin (que ho detesto), sinó perquè fa com dos mesos que havia de fer-me una anàlisi de sang i avui era més o menys la data límit que els nervis de la meva mare han pogut tolerar.
Procastinar és, literalment, deixar les coses per un altre moment. És l’exaltació de “fes demà el que puguis fer avui”, una apologia semàntica a la vagància i una oda a la posposició. Avui he cregut que, si s’ha creat una paraula únicament per definir aquest concepte, és que el concepte no és un fenomen gaire aïllat. I, enllaçant amb el que deia al principi, avui n’he entès més o menys l’essència (o si més no he descobert una diferència important). El que separa la vagància de la procastinació és que la primera la pots fer perquè sí, sense motiu aparent i sense cap obligació (auto)imposada pel mig, mentre que la segona la fas generalment perquè pots intuir les conseqüències de tot el que implica la primera; més o menys així:
Deure/obligació/responsabilitat/imposició + entreveure la conseqüència = vagància -> Procastinació
I això. La consulta tancava a les 11, i he arribat aproximadament a les 10:57 amb l’esperança que em diguessin que ja no em podien fer l’anàlisi i que podia tornar cap a casa. Però no. L’ànima relativament bondadosa de l’infermera (qui m’ha punyit mentre li deia a la seva companya “avui no hem parat de punxar venetes de merda”/”m’estic morint per un piti, però això no tira”/”un altre dia diem que tanquem a dos quarts”) m’ho ha trepitjat tot plegat. I les meves expectatives s’han complert quan, després de fer dues intentones i veure extrets tots els glòbuls vermells del meu organisme, he passat d'assolir la fase pànic-a-la-cadira a complir la fase (prevista) caure-rodona-a-terra.
Després de retornar al món de la consciència, haver-me pres un cafè amb dues tones de sucre i menjar la pasta pertinent, he arribat al nirvana de la síntesi. Tot plegat, a la pràctica, ha estat més o menys així:
Anar a fer-me l’anàlisi + em marejaré i em desmaiaré = no em ve de gust -> ja ho faré un altre dia
I amb esquemes estúpids he descobert la raó de ser de la meva tendència a no fer les coses mai quan toca: i és que les conseqüències que ja conec d’avantmà m’inspiren un pal tant immens que passar a l’acció se’m fa una muntanya (i, per tant, decideixo no passar l'acció). Clar, és que després em miro els braços tots morats pel colze i m’entenc, que qualsevol diria que em xuto heroïna.
