Sí, jo també sé quina síndrome és. Què hi ha en joc aquí, la subtil vergonya universal que acompanya la nostra pròpia indulgència, la necessitat d’explicar a algú que la manca de temprança no és, en realitat, una manca de temprança. Com per exemple: no aniré mai a fer-me un massatge pel fet de fer-me un massatge, sinó perquè l’esquena m’està matant i em força a fer-me un massatge. El que em porta a necessitar el cigarret que en el fons em ve de gust. La raó: el plaer, també subtil, que resguarda la carència. I el delicte, és clar.

Charcoal

En dies com avui, que un no sap si treure la jaqueta és encara una hipèrbole, hom diria que les il·lusions sempre han de passar pel filtre de la realitat. Tot plegat, vist d’una manera o altra, es mou en els mateixos paràmetres i ningú sap ben bé per què. M'hi jugo el que sigui que és per això que ningú es molesta a explicar-ho.

El desert

Certament, el moment més pròxim a un apocalipsi urbà és quan es juga un Barça-Madrid. Si mai voleu experimentar la sensació McCarthy o la revelació de Joan, sortiu al carrer entre la primera i la segona part.

òperes egípcies

Determinants determinatius i modificadors interns que connoten el fred que sembla acomiadar-se intermitentment, ara sí, ara no, preposicions que funcionen com complements d’abric i de primavera que treu el nas i alguna flor. Acompanyaments de brisaina més aviat dolça, ara que no hi ha més tremolors que les anatòmiques, més aviat per sistema que per por. Els ànims s’amaguen rere la bufanda de congestió nasal, davant la conclusió que la gramàtica és tant relativa com les altures i el compàs; i do, re, mi, fa, sol, vente que yo te daré zumo de mi corazón, vente que yo te daré zumo de mi corazón.

Rohmer

Una de les coses que em criden l'atenció de les pel·lícules de Rohmer és la seva manera de tractar la vida quotidiana. Aquelles situacions on no passa res, ningú no diu res, tothom mira, tothom sap i tothom segueix sense dir res, tots escombrant cap a casa, tots feliços en la ignorància a voluntat i demà serà un altre dia amb el mateix color i amb diferents matisos, tothom arrossegat per la corrent del no faig res, jo deixo fer. Si alguna cosa m'agradava de les pel·lícules de Rohmer era el fluir dels fets com qui no vol la cosa. Com qui no vol la cosa, això mateix.

Robbers

Al cap i a la fi ara han passat de ploure'ns pilotes a cubells d'aigua amb detergent. A vegades diríem que és el karma pels pensaments compartits i la consciència de tenir el món a les teves mans al només prémer un botó o obrir una caixa o no amb un milió de possibilitats diferents i jugar-te unes quantes coses més que els diners. Com un dia de port quan estàs trist perquè no sona Sunday Morning els diumenges al matí o perquè els petons al front acaben sent tard o d'hora un cop de puny a la boca. La falta de temps, les enyorances mútues i gats que surten d'una bossa i pizzes enverinades que fan la vida una mica més fàcil, més comprensible, més humana.

Great Expectations

Això i això és el que em fa comptar els dies que falten perquè arribi l'hivern. Tothom sap que Dickens no m'agrada, però si ell té raó, la gent o a) acaba rebent el que es mereix o b) no pot escapar de la seva condició. Sigui el que sigui, tinc grans esperances en tot plegat. I amb una mica de sort, potser aquesta regressió convertida en desglaç personal es converteixi en l'oasi que necessitaré enmig de tant desert hivernal.

Evelyn Waugh was a man

Una de les raons per què em fa il·lusió que plogui aquest cap de setmana és que, després de tants anys de busca i no captura, per fi n'he trobat un d'igual.

Ara fa un any

Tots érem més joves que avui, però de tots els que conec, jo era l'única que canviava de número.

Ara fa un any les coses eren molt diferents, excepte pel riure a la foto (tota una rara avis) i pels petits detalls que es mantenen com les polseres de la degradació. Ja no estic morena ni tinc el cabell llarg ni he anat a Sant Pol, però he dormit a intervals pel pip-pip del telèfon, he esmorzat a dues passes del mar i podria dir que tinc un dia feliç.

Back

La veritat és que no sé dibuixar gaire, però he anat fent proves aquests dies i crec que ja manejo el photoshop una mica millor. També he descobert que contra altres coses no puc lluitar, com el google analytics, el Cosas Que Hacen BUM del Kiko Amat o la quantitat de sal correcta perquè la pasta no em quedi sosa. Tampoc acabo de lidiar amb les imatges grotesques, com el rapper que ballava tot sol al carrer amb el discman posat o el tal Manu (o això indicava l'identificació de la seva solapa) que l'altre dia, mentre prenia un cafè en un bar qualsevol, em va demanar foc amb la la seva samarreta "I am hetero-friendly, ask me anything you want". No sé si és perquè tinc cara d'hetero, o cara de tenir foc, o cara de preguntar-li el sentit de la vida que va venir justament a mi a preguntar-m'ho, però en fi, tant fa. La qüestió és que els retorns em fan il·lusió i avui he tornat a pensar en Berlin i això m'ha posat nostàlgica i m'ha fet feliç a parts iguals. No perquè pensi que hi tindré un peu aviat de nou, sinó perquè el vent m'ha tornat algunes coses que s'havia endut.

I tot i trobar-me malament, hi han altres coses molt més boniques que aquest dibuix que avui em reconforten.



Edito: El rapper del discman ara canta "no me gusta como soy"/"tu bata de colores me recuerda a unos ratones" a mode d'himne, per tant he conclòs que pertany a un altre tipus de categoria.

Ehem

Mark Linkous (Sparklehorse) escrivia això de la meva cançó preferida de Grandaddy i de forma quasi paral·lela i quaaaasi automàtica he recordat que el mes que ve és el meu aniversari. Amb això vull dir que prometo cuidar de Dark Night Of The Soul com el fill que no tinc si algú té la bondat de regalar-me'l. La qüestió és que com més s'aproximen les dates que impliquen un "què vols, què t'agradaria" més se me'n van de la memòria les coses que em faria il·lusió tenir; així que d'aquí trenta dies és possible que contesti un "ni idea". Com que també sé que és car de l'hòstia, faré com Mazoni (Eufòria 5- Esperança 0) però estalviant-vos el mal tràngol de sentir-me cantar i publicar un disc que no s'aguanti per enlloc.


Ara, ja podrien haver rebaixat una mica el preu de tot plegat, que el que és el cd en sí el donen completament en blanc (i la SGAE ja ens ha cobrat prou cànons com per enfrontar a més a més els temuts gastos de envío).

Resolen Problemes

Tot i que Sedaiós no m'acaba de convèncer.

Microcastle

Qui digui que no li agraden les sorpreses, menteix. Jo ja el tinc i no hi ha cosa que em faci més feliç, i ho admeto, tinc una fixació amb Deerhunter. A part que acabo de descobrir que el segon es diu Weird Era Continued. Tant de temps pensant què voldria dir el Cont., en fi, potser no anaven tant errats. Però la meva Agoraphobia va més relacionada amb els ponts, el centre de la ciutat els caps de setmana i els guiris amb xancletes i mitjons que cap altra cosa.

Mensajes

- Más de la mitad del público vino con camisetas con frases humorísticas, pero ninguna hacía verdadera gracia. Bueno, quizá esa que decía “Ke asco me dáis”. Siempre he pensado que los eslóganes cutres estampados son un poco como el spam.


Todo esto ayuda un poco a complementar la última máxima de ä y reafirmar mi aversión a los aforismos.

Gentlemen

Tinc l'esperança d'entendre algun dia la diferència entre maxi i single, com va això de les polzades dels àlbums i de pas deixar d'escoltar la cançó de Fanfarlo que em treu el son. Els comprimits de Ladies and gentlemen we're floating in space són dotze i segur que tots ells efectius. Un per mes, o un per any, o un per cada dia, suposo que va a voluntat. Dubto que el prospecte en digui cap cosa, de les dosis. De fet els prospectes acostumen a fallar, no perquè no sàpiga acabar cap tractament mèdic (cosa que és totalment certa), sinó perquè la cura del meu refredat no ha estat precisament el Frenadol aquest cop.

Agorafòbia

Tornes a casa posant-te la cançó més lenta que puguis sentir. Al pas més lent al que puguis anar. Rajola blanca, la gris i la negra sense tocar les vores però no fas combo, perquè has trepitjat la línia a l’última passa. ¡Se siente! Et criden sense parlar-te. Aquestes angines incipients fan patir la mà que aguanta el cigarro que et fumes. Ràpid o lent, treus el fum a mode de sospir. Tant de bo plogui, tant de bo no, no saps si t’agraden les tempestes, va a dies, suposes.
Núvols de sucre, això és el que realment et ve de gust.

Animals

Casi caic a terra mentre corria passadís amunt com un animal desbocat. Un missatge revelador i de cop i volta, he fet un bot del sofà i he volat (literalment) a l'ordinador per fregar-me els ulls al veure que era veritat. El dia canvia de color perquè els Animal Collective van al Sónar quan ja havia perdut tota esperança de veure'ls en Merriweather In-Splendor. Serà la tercera vegada que els veig, però com si fos la primera, tu. Hi ha coses que no canvien mai, o que no haurien de fer-ho, si més no.

Lluvia

Al caminar deprisa por la lluvia se le cayó una moneda y siguiendo el tintineo vio que también se había enredado el pie con el cordón del zapato. Se agachó para atárselo y descubrió que el mito de que los chicos no llevan nunca paraguas no es del todo cierto. Al volverse a levantar tropezó y se dio cuenta de que en realidad se había atado mal el cordón, a parte de que la moneda se había deslizado por la alcantarilla sin que nada pudiera hacer. Se preguntó si habría caído en cara o cruz, aun conociendo que no lo podría saber (si no se metía dentro).

Morning Theft

Em plantejo si existeix l'ideal, i si existeix, què és. Quin és. Si el reconeixeré quan el trobi, si és que el trobo. Mentre vaig camí de casa meva a una de les tantes, cau de no sé on una petita revelació diària en forma de cançó, morning theft, unpretender left, ungraceful. Fa fred aquesta nit i es podria dir que tot és una mica incert si no fos pels tres minuts quaranta segons d'eclosió coherent. Time takes care of the wound, so I can believe. I és que no és qüestió d'èpoques, sinó de llocs comuns, en fi, que som humans, i per conseqüència neuròtics.

Jo n'entenc una fracció mínima, de tots nosaltres, i casi que ja en tinc prou.

Foundations

and dear God, I hope I'm not stuck with this one