Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gold Days. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gold Days. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 d’octubre del 2011


There’s no use in hiding the joy from the bright of sun. I could wait for winter -but better if it never comes. We like the newness, the newness of all that has grown in our garden soaking for so long. I’m not sure where this river goes but we have no choice but to follow. If all that grows starts to fade, starts to falter, oh, let me inside. I will long to see all that waits to be known and all that will never be known.

It’s seven in the morning and I guess I’ll take care of my heart, and brain, and hair (while I wait).

dimarts, 8 de març del 2011

What if



De tot allò que em murmura
el nobody, not even the rain, has such small hands
farà que no defallim
no |enc|ara




que tot plegat ve del mateix somni.

divendres, 29 d’octubre del 2010





When home is hardly a word


dissabte, 19 de juny del 2010

Estiu


Queden exactament vint-i-quatre hores per acabar amb el meu patiment acadèmic. Fa vint-i-quatre hores que entrava al Sónar per tercer cop per tancar la nit amb un apogeu com aquest. D'aquí nou dies Grand Salvo trepitjarà Barcelona i dormirà a l'habitació de convidats. La setmana que ve és el primer Sant Joan sense exàmens pel mig. I el Festus, clar. També hi haurà un membre més a la teva família. En dotze dies Vilanova acull el Faraday i als aprenents de dj d'A Viva Veu per posar alguns Trossos de tema (Juny 2010). No obstant, Nick Lowe haurà d'esperar en detriment de Frankfurt. I Frankfurt en detriment de Cambodja. Com Lisboa. I fot fred, però l'estiu comença, aquest cop de debò, nevi, plogui o caigui un meteorit a la Rambla Catalunya.

diumenge, 30 de maig del 2010

#PS10




S'acaba la millor edició -de llarg- del millor festival (també de llarg) de la història. Davant la impossibilitat d'escollir entre cinc concerts, he fet una llista de tot el que s'ha sortit (per ordre) de la mitjana d'un (molt) bon concert en aquests darrers dies.

Top #PS10

1. Broken Social Scene
2. Grizzly Bear
3. Fuck Buttons
4. Beach House
5. Built To Spill
6. HEALTH
7. Low






Comença, de nou, el compte enrere per l'any que ve.

dissabte, 20 de març del 2010

Speeding Motorcycle






Homenatge a Mark Linkous per Yo La Tengo ahir. La cançó original és, com no, de Daniel Johnston.

Video via Dímelo Rápido.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Highlight




Hi ha qui el troba al so de My Girls, hi ha qui creu que és una barreja entre l'himne We-Are-Your-Friends i el ritme de la nit, hi ha qui pensa que respon a Built To Spill en un moment èpic d'aixeca-el-dit-i-deixa-t'hi-la-veu, o a Guided By Voices amb Eli, o a l'èpica de Clap Your Hands o Japandroids a cua de My Bloody Valentine i Thurston Moore, o tastar el Brimful Of Asha amb una certa recança (serà la versió correcta?). Jo crec que el meu és tremolar amb l'elecció, mirar amb curiositat i por al voltant (merda, si només l'he sentit un cop), saber que és massa tard per posar-ne una altra i acabar per deixar-la sonar. I veure al minut 1:00 que la resposta general et diu que sí. Que molt.

Llarga vida a Memory Cassette i als moments perfectes.




dimarts, 19 de gener del 2010

Words, words, words


gràcies


dimarts, 2 de juny del 2009

Moments Feliços

Deerhunter

Phoenix
Spectrum





Això és tot el que una càmera d'iphone és capaç de fer. M'atreviria a dir que no està tant malament.

Atúnconpan.

dijous, 28 de maig del 2009

Primavera Sound


Porto dos dies dormint fatal. Diria sense dormir, però suposo que això podria considerar-se manipulació lleugera del concepte de realitat. El partit del Barça hi té alguna cosa a veure, però no del tot. És estrany, perquè les altres vegades la consciència de Primavera m'ha vingut aproximadament un mes abans del festival, i aquest any no. Aquest any m'he llevat sabent que tot just avui començava tot plegat i porto tot el dia amunt i avall amb el turbo posat sense acabar de decidir en què invertir el temps. Se m'ha caigut un dels gots a terra mentre fregava i de tant pensar què he de fer no he acabat fent res a part de posar My Bloody Valentine i Phoenix a tot volum i donar voltes sobre el meu eix per tota l'habitació. Que truquin per queixar-se les veïnes, que elles no ho entendran mai. El Primavera Sound és el meu moment de l'any, i aquest més que mai perquè faig triplete. I no ho dic pel grup que dóna nom al meu blog, que donada l'experiència de l'any passat sé de què va, ni per Deerhunter, ni per The New Year. Ni pel shoegaze, de fet. Ni per la defunció suavitzada d' Spacemen 3 en aquesta edició, ni per Aphex Twin, ni per Magnolia Electric Co., ni pels meus amics i hanarribats.



Ho dic pels frankfurts amb ceba del festival.
Més o menys.



diumenge, 22 de març del 2009

Ä


Äntes del tiempo de las medusas, los días de rubias, los peinados en uve (no nube), las ensaladas tropicales y los pasteles anaranjados. Y por supuesto los vestidos globo y el "pues voy a tener que salir".




Después de las holgäs y polaroids, los trípodes inútiles, las alarmas de despertador traicioneras, la musiquilla y la emoción infantil, el estrés versus calma absoluta y el no-cruces-por-aquí-que-te-van-a-atropellar aka Parezco-Tu-Madre.

dilluns, 2 de març del 2009

Restes



Tot just fa un any de la foto i tot just pensava que no he deixat de fer experiments amb gaseosa. En aquell moment em trobava en el punt d'origen i pensava si seguiria allí més endavant quan la por idea era no tornar-hi. Però poc després vaig descobrir que no, que tot es movia a la velocitat de la llum. Electric Lights. I en realitat havia atravessat muntanyes.

És curiós que una pel·lícula tant buida com la de Benjamin Button m’hagi fet pensar tant. La Primavera arriba tot i ploure, a l’abril aigües mil i tot i estar a març el mes s’anticipa, o això espero. Com el dia que t’aixeques i veus que per alguna raó del món les coses han canviat i tot comença a alinear-se com hauria de ser, o desitjaves que fos. O potser no, però la corba perillosa deixa pas al camí pla i tranquil. Tranquil com el terrat de la casa on has viscut sempre i mai havies vist, com les nits d’hivern que copien a les d’estiu, com els plans que es fan però potser no s’acompleixen i tampoc t'hi va la vida. Quan les coses s'esdevenen com una carícia és que els engranatges no estan tant oxidats com et penses. L’edat és un número. Dues xifres i poc més. I el temps passa; és tant cert com obvi. Les perspectives canvien i les coses que importaven ja no importen tant i les que tant feien, ara tenen un lleuger i progressiu pes que t’acompanya i no es fa gens insuportable.

Com les cançons que sonen a recolzar-te a les parets blanques que et deixen l’esquena plena de pols. I que això, més que molestar-te, més que deixar-te indiferent, per primer cop a la vida –i tant de bo no l’únic-, t’agrada.

Les restes de les coses són importants, sempre, per algú (perquè no totes elles són coses que algú no ha volgut).

divendres, 27 de febrer del 2009

Heers

És cert que aquesta és cançó pastel com poques, però un dia assolellat com el d'avui no podria tenir cap altra banda sonora.


Someone Still Loves You Boris Yeltsin - Heers

dimarts, 24 de febrer del 2009

24



Ahir, mentre agafàvem el death Cab for cutie per tornar a casa després d'un dia intens i complet, vaig pensar que el dilluns 23 de febrer havia aportat a la meva vida tres veritats (quasi) absolutes:


1. Els de Milwaukee (Wisconsin) beuen més que tota Barcelona plegada i tot i així no s'emborratxen. Poden provar tots els tipus d'orujos del país en un lapse de mitja hora i no immutar-se. Milwaukee no s'escriu com Milk, contra tot pronòstic, i té policies retirats i mares que només fumen tabac de mentol.

2. El temps és relatiu, els dies són subjectius i poden tenir més de 24 hores.

3. El Tibidabo a partir de les dotze és un niu d'amors o un escenari perfecte per una horror movie de sèrie Z.


dimecres, 18 de febrer del 2009

Jasndioafhuowbfu



Quan l'eufòria no et deixa pensar la sensació és estranya. Ha estat com un cúmul de coses en les últimes 10 hores que amb prou feines em deixa respirar. L'Spleen hivernal va desapareixent paulatinament (què dic, menteixo! Súbitament!) per donar pas a un estat de Bliss absolut i expectant en el bon sentit de la paraula.

Avui han caigut les noves confirmacions del Primavera Sound i és com si el món s'hagués aliat per unir els meus grups preferits en un cartell considerablement dispar. Des del deliciós mainstream de Phoenix al bonic i intens record de The New Year passant per la meva pena de no haver vist Deerhunter l'any passat o Sonic Youth en fa dos. Si a això sumem que el 90% dels grups restants són una meravella absoluta (no en va aquest blog duu l'essència d'un d'ells) i que aquest Primavera serà especial perquè tornarà a ser el tot del FIB de fa dos anys, no puc frenar els meus engranatges mentals.


Quin dia més fantàstic. No cal dir que Madrid està a tocar i ens declarem fans absoluts del cubisme femení.

dimecres, 14 de gener del 2009

Días dorados



Dicen que los (que pensamos que son buenos) discos hay que interiorizarlos primero para poderlos valorar después. Esto es cierto, y yo soy de las que tiene tendencia natural a sobrevalorarlos a la primera escucha. Esto es lo que me pasó con “Falling Off The Lavender Bridge”, el de Lightspeed Champion, y luego tuve que tragar mis palabras porque ni era tan bueno como me pensaba que era a la semana de escucharlo ni acabó formando parte de los discos que más me habían marcado del año, como anticipé que así ocurriría en su momento.

Ayer oí por primera vez el disco que Sparklehorse publicó en 2001, “Its A Wonderful Life”, y experimenté una especie de revelación que me afectó hasta durmiendo –he soñado con él-. Hacía tiempo que no escuchaba un álbum que me emocionara desde la primera hasta la última canción y me dejara con una sensación de “oh, ah, buf” tan aniquilante. Después del pase de rigor, activé el modo “repeat” una y otra vez hasta que me centré en cada una de las canciones.

Sparklehorse es, quizá, el grupo que más ha bebido de la influencia de Grandaddy, uno de mis grupos de cabecera y que tengo la vana esperanza de ver reunificados en algún punto de mi trayectoria vital. Tanto, que escuchar “It’s a Wonderful Life” fue una sensación muy parecida a escuchar un nuevo trabajo del grupo (y si sumamos el tiempo transcurrido, la catarsis es más que comprensible), que, por otro lado, no comparte ni un solo integrante de Sparklehorse. Lo que sí me llamó la atención es que este disco no hubiera llegado antes a mis oídos, y más teniendo en cuenta los músicos invitados y las magníficas colaboraciones de las que goza.

Por ejemplo, los mismos Grandaddy o Mercury Rev –cuya influencia es más que obvia. O PJ Harvey, quien canta en “Eyepennies”, o Nina Persson (la cantante de The Cardigans, que colabora en "Piano Fire"), o John Parish. Y, cómo olvidarlo, el mismísimo Tom Waits, quien presta su voz en la que yo considero la peor canción del álbum, “Door Dog”. No es que la canción sea mala, simplemente no encaja con el resto.

Sea como sea, la de ayer fue una experiencia trascendental. Hoy me he levantando tarareando felizmente “Gold Day” y pensando en los motivos que pueden llevarte a escribir una canción como ésta. En cómo a veces las cosas conspiran para que ese día que no te esperas se convierta en tu día, en tu día dorado. Lo que seguro que ni se imaginaban Sparklehorse es que una canción sobre eso podía llegar a convertir tu propio día en lo que cantan.

No sé hasta qué punto este álbum va a significar algo para mí. Si un día, una etapa o una trayectoria entera. Ni idea. Tampoco me quita el sueño, y si me lo quita, es para bien. Así que dejo el link para todo curioso que quiera convertir su día en oro, independientemente de que lo consiga después o no.





El password del link es "radiobutt.blogspot.com".