l'ull

Deia Baudelaire que al pintor de la vida moderna se li presentava un problema quan intentava captar l'efímera i contingent novetat del present, que era absolutament trivial, la metamorfosi de les coses externes. El que l'artista havia d'executar era el seu moviment de manera tan ràpida com allò que veia, perquè en realitat la vida era inestable i fugissera; havia de destilar allò etern en el transitori i reproduir la multiplicitat de la vida a cada instant. Baudelaire era un savi dels de debò -i dels de debò n'hi ha pocs-, i amb algunes de les seves idees hi estic parcialment d'acord. En els temps moderns, les coses van i vénen tan ràpidament que en un obrir i tancar d'ulls deixen de ser el que eren. Muten, qui sap si amb això deixen d'existir. Per tant, és lògic que el pintor de la vida moderna hagués de traduir l'instant en un llenç i que Baudelaire la cagués aclamant les virtuts d'un mediocre com Constantin Guys. Per Baudelaire, la fotografia era una còpia tosca de la naturalesa que empobria el geni artístic i havia envaït els territoris de l'art, fent col·lidir els dos eterns enemics: la poesia i el progrés. Creia que quan dos monstres com ells es topaven, un dels dos havia de cedir, i ho faria aquell qui tingués l'(estúpida) multitud com a aliada natural, tenint com a conseqüència la corrupció o suplantació total de l'altre. El que no tenia en compte Baudelaire era que un Manet no podia ser més o menys digne que això. Perquè la realitat és així, una hòstia a la cara, un puto quadre d'Ingres. Si és que la realitat és mai alguna cosa digna de ser representada, és clar.

Billy

La correspondència és un fàstic perquè sovint fa esperar quan no toca. L’excusa de l’aigua calenta no funciona quan els papers i les trucades sense agafar reposen a la memòria de les teves ganes de ser a un altre lloc, a aquell altre lloc. Però aleshores ser a aquell altre lloc no gratifica aquest enlloc, com a casa. I tot deixa de ser una qüestió topogràfica o lingüística. D’aquest cap de setmana en puc treure una veritat universal: tothom hauria de veure Six Feet Under; aquí hi rau la misèria i la gràcia de l’ésser humà. Des del principi fins l'insuperable final. Tot comprimit en una sèrie d’imatges que em fan pensar que cada un dels seus personatges és, al cap i a la fi, un eufemisme de la condició humana, de tot el que podem arribar a fer. De tot el que podem arribar a rebre. I, segons com es miri, a vegades el Billy podria arribar a semblar un sant.

Extracte II

Ateneu / 17h.

- El gran problema és que actualment es confonen vocació i mania.

Backlog

Avui la meva família ha vingut per primer cop al pis i hem brindat per les noves etapes i ens hem assegut junts al sofà. Les claus ja pengen al bigoti de la porta, hem posat nom a les plantes i l'aigua encara és tan freda que ens fa cridar. Les coses han canviat, però la més reconfortant és que ja s'hi comença a sentir com a casa encara que les coses de casa no siguin les mateixes. Com a casa de veritat, de veritat-de-la-bona, de la de sóc d'aquí i aquest és, per fi, el meu lloc.

"El erotismo proviene de más allá del hombre; lo abruma y lo derriba. Y, por esa razón, abatidos por sus olas, los días pasan sin que nos percatemos ya de que los objetos existen, de que las criaturas se agitan y la vida se consume, ya que, atrapados por el voluptuoso sueño del amor por tanta vida y por tanta muerte, nos hemos olvidado de ambas, de suerte que cuando despertamos del amor, tras sus inigualables desgarros, sentimos un lúcido e insoportable desplome."

El ocaso del pensamiento / E.M Cioran

Round Dance

I thought you were good at first,
I thought you were like silver,
and I find you are lead.

You see me high up.
I
walk through the sun
I
am like sun itself.

Per divorciar-se, les natives americanes solien col·locar-se en rotllana i, fent quatre voltes agafant-se les mans, cantaven aquesta cançó popular: així restaven lliures per sempre. Tot plegat era, com es veu, bastant més senzill comparat amb els temps que corren. Clar que en aquell moment el món no era minimal ni asèptic, ni l'hivern era perpetu. Clar que aleshores ni existien la burocràcia, ni la zombie walk, ni els algoritmes ni el post-rock.

Huis Clos

Hi va haver un moment en què va voler dir que l’infern era els altres. Però aquest “l’infern és els altres” sempre ha estat mal comprès. Sempre s’ha cregut que volia dir que les relacions amb els altres sempre són tòxiques, que tard o d’hora eren relacions infernals. I el que de veritat volia dir és que si les relacions amb els altres són retorçades o viciades, aleshores l’altre no pot ser més que l’infern. Per què? Perquè els altres són, en el fons, allò més sòlid en nosaltres mateixos, per la nostra pròpia coneixença de nosaltres mateixos. Quan pensem en nosaltres, quan intentem conèixer-nos, en el fons utilitzem les coneixences que els altres ens han deixat en nosaltres, jutgem amb els mitjans que els altres tenen -o que ens han donat- al jutjar-nos a nosaltres mateixos. Però això no vol dir que no puguem mantenir relacions amb els altres; això simplement marca la importància capital d’aquests altres per cada un de nosaltres.

L'Atlàntic

A les 18:44 arriba el tren. Tres minuts abans del temps previst pel rellotge, una hora després del que era en ment. Finestra i extravagància al seient del davant; la Renfe és el millor observatori per entendre o confondre el món. Quaranta minuts d’intermitències lectores i musicals, mirades furtives a l’altre costat del vidre, a l’altra banda de l’Atlàntic que són aquestes escales, aquestes andanes. Pluja fina a les sabates noves, corredisses, túnels i graons, fang, carretera i voreres estretes; botzines. Tot allò que sortiria en una pel·lícula gastada. L’entrada triomfal és menuda al menjador, ja quasi sense cabells, sense pestanyes, la pell arrugada i afligida. L’espera de tot un dia porta a una emoció desmesurada, sempre així, en standby, fins la setmana següent, o no. Cinc minuts a canvi de tremolor de mans i cames inflades i feixugues, tacte de desesper i d’amor. La meva mare deia que Jesús estimava els vencedors, i jo sempre he pensat que tu ets una bona cristiana. La culpa punxa ben endins quan el temps, tan gris, pren per algú aquest valor tan alt. Prometo coses que no sé si sabré complir, perquè no vull tornar-hi mai més, mai més. Tan de bo pogués volar aquest cercle pels aires per sempre més. Poder extirpar aquest patiment d’una mossegada despietada. Arrencar la misèria i la tristor d’aquests ulls que fa temps que s’apaguen. Com els meus. Perquè si això és una guerra, tots hem perdut per endavant.

Charcoal

En dies com avui, que un no sap si treure la jaqueta és encara una hipèrbole, hom diria que les il·lusions sempre han de passar pel filtre de la realitat. Tot plegat, vist d’una manera o altra, es mou en els mateixos paràmetres i ningú sap ben bé per què. M'hi jugo el que sigui que és per això que ningú es molesta a explicar-ho.

Èxode

Empaquetar vint-i-tres anys de vida i ordenar quatre anys d'universitat no és una tasca fàcil; i menys quan plou. A favor cau l'excusa per no marxar corrents de casa com si haguessin entrat a robar-te les pertinences. En contra cau la realitat inexorable que allò que anomenaves "casa" deixa de ser teu. Que l'espai s'economitza i que els records i la vida sencera no hi caben en tres caixes de fusta i dues de cartró. I que qui roba no és més que, en realitat, la cavil·lació del que seràs a partir d'ara a la persona que sabies que eres i ha habitat el lloc que ara es presenta com un buit, un parèntesi, un deix de vida. Que es presenta com punts suspensius entre claudàtors.