Es nehmet aber
Und gibt Gedächtnis die See,
Und die Lieb' auch heftet fleißig die Augen,
Was bleibet aber, stiften die Dichter.


But the sea takes
and gives memory,
and love fixes the eye diligently
and poets establish that which endures

F. Hölderlin - "Andenken"

Sí, jo també sé quina síndrome és. Què hi ha en joc aquí, la subtil vergonya universal que acompanya la nostra pròpia indulgència, la necessitat d’explicar a algú que la manca de temprança no és, en realitat, una manca de temprança. Com per exemple: no aniré mai a fer-me un massatge pel fet de fer-me un massatge, sinó perquè l’esquena m’està matant i em força a fer-me un massatge. El que em porta a necessitar el cigarret que en el fons em ve de gust. La raó: el plaer, també subtil, que resguarda la carència. I el delicte, és clar.

I'd walk to hell and back
to see you smile
on Saturday

What if

De tot allò que em murmura
el nobody, not even the rain, has such small hands
farà que no defallim
no |enc|ara




que tot plegat ve del mateix somni.

Blessed are the average

DV8 - The Cost of Living
No words

Im Bann

Romandre o no romandre vindria a ser, en aquestes dates, una pregunta més arrelada en nosaltres que els nostres propis orígens. Arrossegada per la incertesa de la manca, manca de resposta, d’un lloc fix i un temps clar i, sobretot, de la possible incidència de la busca del rellotge, que tan indica el que és com el que no és com el que pot deixar de ser, o bé, directament, ja no indica res del que era. Tot canvia. Quan el meu cos s’havia convertit en tot el meu armament, cada dia en veia volar pels aires un fragment. És ara -després de la vetlla- quan veig que, al capdavall, en tota guerra, és el camp de batalla el que resulta més devastat. Molt més que qualsevol dels exèrcits.

El nou disc de la PJ Harvey seria l'únic que, a aquestes alçades, podria salvar aquest espai silenciós d'un desequilibri hidrològic greu.

Well then one, two, three

Al principi pensava en allò que podria anomenar-se bellesa imaginària, un procés de buit elemental en el qual només sorgien algunes coses. Després, quan hi vaig començar a treballar, va caure al munt una mena d'allau que no es corresponia amb la bellesa que m'havia proposat com a objectiu. Cap a on anar a partir d'aleshores? Les idees són una cosa, i el que passa és ben diferent. M'agradaria haver fet cas omís de la meva voluntat ascètica en alguna ocasió, perquè una cosa és el que som, i l'altra el que volem semblar.

"Ah, escolta, a veure si em pots aconsellar. Aquest rellotge m'ha fet passar una mala estona. El tic-tac m'ha tingut desvetllat. El problema és que no hi estic del tot convençut, que fos el rellotge. Vull dir que hi ha un munt de coses que fan tic-tac a la nit, no trobes? Tota una pila d'objectes que de dia diries que són normals. Però de nit agafa el que vulguis, i qualsevol pot deixar anar una mica de tic, i qualsevol pot mirar aquests objectes de dia, que són completament normals; callats com els ratolins, durant el dia... Per això, si totes les hipòtesis són iguals... aquesta qüestió que el rellotge m'ha despertat... en fi, podria resultar fàcilment que és una hipòtesi falsa."

Harold Pinter - "The Homecoming" (1964)

Shakesepare

Presentar un context plausible per ocultar-ne un altre. Podria haver donat les gràcies. Hauria d'haver dit alguna cosa. No, podria haver dit. Copio la paraula: el pou sembla profund si l'aigua és fosca. Avui pensava; fa tant de temps que escric en anglès que m'estic oblidant de subordinar. I que els epítets són, en el fons, divertits. Com avui quan, entre cafeïna sense piscina i núvols de fred i pulmó, comentàvem que sovint l'aigua és fosca perquè l'han embrutada abans. Ai, els models de joventut. En el fons cada cosa parla per sí mateixa, a la seva manera.