Estiu

Queden exactament vint-i-quatre hores per acabar amb el meu patiment acadèmic. Fa vint-i-quatre hores que entrava al Sónar per tercer cop per tancar la nit amb un apogeu com aquest. D'aquí nou dies Grand Salvo trepitjarà Barcelona i dormirà a l'habitació de convidats. La setmana que ve és el primer Sant Joan sense exàmens pel mig. I el Festus, clar. També hi haurà un membre més a la teva família. En dotze dies Vilanova acull el Faraday i als aprenents de dj d'A Viva Veu per posar alguns Trossos de tema (Juny 2010). No obstant, Nick Lowe haurà d'esperar en detriment de Frankfurt. I Frankfurt en detriment de Cambodja. Com Lisboa. I fot fred, però l'estiu comença, aquest cop de debò, nevi, plogui o caigui un meteorit a la Rambla Catalunya.

Mantega

La sobredosi d’aforismes és una mica com aquells entrepans de Nocilla en què ma mare m’hi posava mantega. Jo em preguntava el per què de la mantega de la mateixa manera que em preguntava per què als entrepans de paté se’ls afegeix tomàquet sucat o per què hi ha persones que tenen la televisió encesa si no l’estan mirant. No tindria res en contra dels preceptes morals, les regles de conducta o les sentències si no fos perquè avui en dia el món en va ple i tenen un no sé què de redundant. No en la repetició, m’explico, sinó en abundància. Fa un cert temps que la coneixença del món ha deixat d’unir-se intrínsecament amb el do de l’ensenyança, més que res perquè l’ensenyança ja no és un do i els sofistes han acabat per imposar, com era d’esperar tard o d’hora, una sobirania bastant qüestionable a través del blablabla.

Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.

#PS10

S'acaba la millor edició -de llarg- del millor festival (també de llarg) de la història. Davant la impossibilitat d'escollir entre cinc concerts, he fet una llista de tot el que s'ha sortit (per ordre) de la mitjana d'un (molt) bon concert en aquests darrers dies.

Top #PS10

1. Broken Social Scene
2. Grizzly Bear
3. Fuck Buttons
4. Beach House
5. Built To Spill
6. HEALTH
7. Low

Comença, de nou, el compte enrere per l'any que ve.

Dumb Luck

Just quan semblava que l'enfonsament era imminent, surten un parell o tres de coses que fan enlairar-se de nou.
Ens veiem rondant pel Primavera Sound amb una birra a la mà.

Cocodrils

El que és per mi el millor àlbum de Grizzly Bear sona, també, com una gran marxa fúnebre. De tota manera, és la millor marxa fúnebre que hom podria desitjar per un mateix. Qui sap si aquesta és la trista ironia que rau en el títol de l'àlbum. Horn of Plenty és un passeig a pas lent i solemne per l'avinguda més atapeïda de l'univers amb milions de mans fent un adéu festiu amb la mà, mentre la carn es passeja entre la multitud amb la indiferència del que ja no hi veu i que no hi sent. És la música de les conseqüències. Si el de Grizzly Bear no fos dels discs amb més llum que conec, pensaria que aquest ritme és un descens cap al més solitari, fosc i lúgubre dels inferns. Però a mesura que declina s'encamina paral·lelament cap aquesta mena de súmmum que porten la desaparició de les coses i algun que altre comiat. There's no use, give it up, this is life and this is love.

Vectors

Els millors antídots estacionals duen nom de persona, de vol d’avió, de j de juny, juliol, de records agredolços. El millor pal·liatiu per la tristesa és la fluïdesa dels fets que s’esdevindran. Cambodja cau molt lluny, però traslladar-se als dies de música que van plovent suaument és un bon preparatiu per l’èxode. Perquè tenir Melbourne a les teves mans sembla tant o més regenerador que el parèntesi festívol de la setmana entrant, entrant de luxe, això sí. Una resposta de mail i els dies que vindran semblen interpretar-se més lluminosos que el sol de juliol entrant per una finestra tot just oberta. Al cap i a la fi, a la possible ceguesa, no li'n donava més de dos segons.

Middle Curse

Quan la necessitat és tan gran sembla que gairebé la pots palpar, però en realitat segueix sense ser-hi present. No deixa de ser mai això, una necessitat. Viure el mite de Sísif en primera persona és com un malson, amb la diferència que és el despertar és el que no deixa arribar la son. I per més cops que em diguessin que jo era més forta que tot això, l'això m'amenaçava com una corda fluixa sobre arenes movedisses.

Retrospectiva

Quan anava a l’escola, la meva mare em feia l’entrepà el dia abans i al final de la setmana treia els set entrepans restants que no havia menjat al llarg de la setmana anterior. No és que no m’agradessin, és que amb vint minuts no tenia temps. Quan anava a l’escola, al sortir de classe anava a casa i feia els deures de pressa i corrents per poder fer el que em vingués de gust. Quan anava a l’escola em llevava a les set del matí i anava a dormir a les deu o a les onze. Quan anava a l’escola, els diumenges eren dia de reclusió examinal detestable.

Quan anava a la universitat, la meva mare no em feia l’entrepà el dia abans i me l’havia de comprar, sec i tou, al bar de la universitat. No és que m’agradessin, és que no tenia temps per menjar res més. Quan anava a la universitat, al sortir de classe anava a treballar i al tornar feia els deures de pressa i corrents per poder sopar abans de mitjanit. Quan anava a la universitat em llevava a les set del matí i anava a dormir a les dues. Quan anava a la universitat, els diumenges eren dia de reclusió examinal i laboral detestable.

Quan anava a la universitat, fer una llicenciatura era hipotecar-se la vida i la butxaca. Era, per fer un símil gastronòmic, com menjar macarrons a la Bolonyesa a cada àpat durant dos quadrimestres i repetir la mateixa acció cinc dies a la setmana durant uns quatre anys. Això quan anava a la universitat, perquè ara torno a anar a l’escola. Això sí, els àpats, malauradament, segueixen igual.

Meditació temporal #3

L'observatori Fabra diu que aquest és l'any amb més pluja de la història. L'observatori Blogger diu que si menciones a John Cage, Duchamp o Rodchenko a un de cada cinc posts i puntues malament el text a propòsit, tens un talent innegable per les lletres que serà reconegut internacionalment a través del Google Reader.