Thanatos

Als veritables límits de la vida, la incertesa espunta amb el pes dels fets i les paraules. Els meus peus m'han portat fins aquí i cada porció del meu tegument clama tot allò que no he pogut deixar anar. El cos és un llenç. Tots els cossos són un llenç. Inclosos els desmemoriats, els temibles dessagnats i secs. Són, de fet, aquests altres cossos els que no em deixen dormir. De nit, sota la taula, la llum de l'interruptor marca un univers de possibilitats i tenebres quan és fosc. M'espanten. Sota els llençols palpo el teu cos per connectar el meu cervell a la seguretat, a la certesa terrenal. "Les ombres són ombres", em dius. "Res més". El món em decep per mediocre, però quan em parlen de túnels entenc la llum que m'expliquen. Entenc els finals i el valor del temps. I ja no em fan por les tenebres, les vostres tenebres. Suposo que és perquè encara que no en sigueu conscients, els vostres cossos parlen i clamen i criden en aquestes darreres alenades.

"War is here / in our beloved city"

Torna la reina.

15-4 canvas

from the mundane

Bye

M'he passat la meitat del pont dient "he de fer rentadores", mentre no les he fet. M'he passat el pont queixant-me perquè no havia fet les rentadores que havia de fer i m'he passat el pont queixant-me perquè les rentadores que havia de fer no les havia fetes. Perquè m'he passat una part de la meitat del pont, de fet, pensant en què havia de fer rentadores i prou. Avui, a l'altra meitat del pont, les he fetes. I tot és tan senzill, de nou, que la meva culpa no pesa res. I això em reconforta tant, però tant, que tota la resta me la ressua. Ho posaria en majúscules si no fos de mala educació. Perquè la veritat és que -a més- ho fa de mala manera.

Reds

(being around)

Houses - Reds

Al far

Aquesta il·lusió de transcendència atorga un sentit a tot que no podem explicar. En el fons aquest tot és tan petit, tan minúscul, que rellisca pels palmells de les mans; les sabates ens queden grans i les camises folgades, i el tallat dels llavis i les pells dels dits informen al món que ningú mira prou de prop. Els rastres xiuxiuegen que la pluja és seca i transitòria; marquen puntualment la diferència l’oxitocina i la vasopressina. No hi ha notícies del front. Algú m’explica, de casualitat, que amor i odi són intercanviables perquè es controlen des de les mateixes àrees del cervell. El mateix amb la motivació i la recompensa; amb tot allò que són paraules majors que, irònicament, no acaben dient-se mai. Mal negoci si la paciència no és un punt fort.

A manatee?

A mesura que passa el temps la obstinació desapareix per transformar-se en coneixement resignat. Desapareixen els moments egocèntrics, desapareixen les lluites de galls, desapareixen els esmorzars compartits, apareixen la mandra i la certesa, el sentit comú i els centímetres d’oblit i distància precisos. Cantat de tan evident, ho deixo anar amb més ràbia que pena. Comença el descens de Melancholy Hill i el compte enrere per les maletes, les paraules planes i les relacions simples. Tu seràs greu, jo breu. I tot en ordre.

#1

Johan: We're emotional illiterates. We've been taught about anatomy and farming methods in Africa. We've learned mathematical formulas by heart. But we haven't been taught a thing about our souls. We're tremendously ignorant about what makes people tick.

Sunshine holster

Cada cop que et veig penso que t’han embolicat amb un film transparent. Podria recórrer el món per buscar aquell qui t’ha fet menys ésser humà, menys tu, amb la sang calenta per disparar a sang freda. Podríem dir que estic preparada per la pitjor de les massacres, la pitjor de les guerres, la més cruel de les matances per tal de no veure com ja ets incapaç de trobar les meves coordenades. Tan de bo capturés aquell qui t’ha robat el nord que crec que ja no trobes. És quan veig que t’estic perdent que veig el temps com el més despietat dels botxins. El nostre microcosmos s’enfonsa i, amb ell, tot el que ha creat el meu, perquè has estat sempre el meu espectral G2. I et veig, en el teu món de plàstic d’on intento arrencar la teva escorça arrelada; a la teva bola de neu, de boira i ceguesa, on et veig moure fitxa sense permetre’m jugar amb tu. I tu a mi ja no em veus. I saber que no puc tornar-te fa que t’enyori cada cop més. Cada cop més.

l'iglú

Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.